Jesús Frare.
Haguérem de separar els galls perquè no volíem que les violaren [a les gallines], malgrat que fóra la seua natura. Aquesta frase és anecdòtica dins del vídeo[1] que publicà ja fa tres mesos Almas Veganas Santuari Animal. Es podria mirar d’analitzar si els galls violen gallines, si pot ser que ho facen alguna vegada o si ho fan les tanques o qui les posa. En tot cas, és una frase més d’un missatge sobre explotació d’éssers com a objectes de producció i pels què, al santuari, busquen la millor forma que siguen ells mateixos.
L’anècdota, però, ha servit ara per a que els mitjans de sempre facen “periodisme” i per a que quatre influencers de fireta es graven les seues genialitats. També ha servit per a que els jutges de guàrdia del moviment actuen d’ofici i llancen les seues habituals sentències: que si fan més mal que bé, que si no ho saps fer millor que no et poses, que si tiren per terra el treball (sic) ben fet, que la crítica és necessària i, clar, que allò més important són els animals. Eixa no pot faltar.
Aquests fets coincidien, justament, amb la mort al Santuari Gaia de l’estimat Samuel, un dels bous de raça lletera frisona que s’escapà de l’escorxador per a ser la cara i els ulls de milers i milers com ell. El trencador vídeo[2] de son pare, Ismael López, també ha entrat al sac de les crítiques, fent que sorgisquen estranys paral·lelismes. I és que tant a Gaia com a Almas Veganas comuniquen obertament des de la transversalitat i des de fora dels marges.
Ismael és un comunicador nat i estimat per la càmera, amb una efusió natural (o cultural) que s’uneix al fet que és un gai que va pel món amb la cara ben alta, fent que dues lluites de justícia vagen sempre juntes. Des d’Almas Veganas comuniquen persones, generalment dones, amb aspectes, discursos i llenguatges que topen amb l’heteronorma i la dicotomia de gènere. Massa aires de perroflautes i okupes i massa gràcia andalusa per a que no salten els de sempre, malgrat que no són els únics que salten.
La cosa ha portat, fins i tot, a crítiques posteriorment esborrades que, personalment, relacioní amb Peche[3], la preciosa gossa que serà feliç fins a l’últim minut de la seua vida. Aquesta crítica en concret qüestionava les motivacions de publicacions d’animals malalts o terminals mentre reben els seus tractaments, amb jocs i riures, que no estarien respectant la dignitat i el moment d’aquests animals.
En resum: ha estat un moment on han rajat crítiques a santuaris, algunes de concretes i altres de més genèriques, com les típiques referències als diners, el negoci, les façanes i les marques. És com si algú haguera obert una aixeta i, malgrat que als puristes no els agrade, ha estat amb eixe vídeo de les gallines i ha estat des de l’altra banda. Queda clar que tenen mecanismes per a generar-nos “debats interns”.
Crec que, primer de tot, hauríem de tindre clar que són els santuaris i que han d’aportar a la lluita pels drets dels animals. Això hauria d’anar per davant de les nostres opinions sobre la viabilitat i gestió dels projectes, sobre comunicació, sobre estilisme o sobre formalitat i decòrum. Ja sabem que parlem de gent que deixa les seues vides i les consagra en aquests projectes, i no oblidem que, quan parlem d’urbanites que marxen a les muntanyes a fer de pastors i ramaders, falta poc per a que el món especista els faç un pedestal. Però, i què més?
Sabem que, primer de tot, salven vides. Sabem que en són poques, però que eixes vides són allò més important per als individus salvats. Alberto Terrer, del santuari Compasión Animal, explica que els santuaris són illes separades del món especista, un món al revés on són els éssers humans els que dediquen la vida a treballar pels animals. Són un paradís on els terribles passats dels animals queden enrere.
I sabem que fan allò que anomenem “conscienciar”. Cada individu “conta la seua història”: on fou trobat, com fou trobat, en quina situació estava, que és allò que li podia haver passat… Són animals que sobren a la indústria, que no valen res perquè són vells, estan malalts, han patit un accident; han nascut febles, amb problemes físics, impossibilitats per a l’explotació; o l’explotació ja ha deixat d’explotar, i no vol els animals per a res. Cada història ajuda a escriure la història de l’explotació animal i de l’especisme a través de “testimonis personals”, de fonts directes. És coneixement generat des de la lluita pels drets animals, i no destriat de les dades o les informacions que s’escapen i filtren des de la banda de l’explotació.
Crec que el seu treball de camp és cabdal. És eixe treball empíric tan semblant al que es fa des de la biologia, però amb “animals de consum”, i el podem trobar al famós vídeo de les gallines. Pense que les seues granotes de treball o la seua roba vella, les seues botes d’aigua i els seus carretons que van amunt i avall faciliten que s’oblidem d’aquest aspecte tècnic del seu treball que és tan important. Crec que eixa trampa mental elitista, que resta valor al treball manual, dificulta veure que aquest treball és tan valuós com els textos de referència del pensament antiespecista, com els tan encertadament valorats blocs de cuina i nutrició vegans o com el bon treball d’organitzacions d’especialistes que ens doten d’informes i recursos.
Des dels santuaris, hem aprés que l’explotació marca els animals a través de la seua genètica, que mai escapen de l’explotació. És el cas dels pollastres broiler, condemnats a engreixar-se fins que les potes ja no els aguanten, o de les gallines ponedores, amb una anatomia que limita la viabilitat de l’esterilització i que, sense altres recursos com l’implant[4], les deixa sotmeses a la frenètica ruleta russa que pot convertir cada ou en un prolapse de l’oviducte.
Hem arribat a comprendre molt millor el que és el desvieje[5]. Molts animals rescatats als santuaris han aparegut abandonats al mig del cap, molt vells, molt malalts i, sovint, a punt de morir. Són rebuig, no serveixen a qui els explota i ni tan sols valen el que costa acabar amb ells. A través dels santuaris, hem pogut entendre millor el cinisme que n’hi ha darrere dels vídeos on ramaders ploren perquè els voltors “han atacat” un dels seus animals[6].
També estan els cimarrons escapats, pels seus propis mitjans per ser “indultats”, de la mateixa gola del llop. Són aquells que es llancen de dalt a baix dels camions que van cap a l’escorxador, cries febles i malaltes entregades als santuaris, mascles inservibles per a la indústria lletera, truges paralítiques, fins i tot nounats abandonats i que han nascut a la vora del camí per on sa mare va cap a la mort. Els troben a soles, atordits i vulnerables, i acaben contant la seua història allà on serà la seua llar per a sempre.
Els santuaris ens han sorprès amb coses tan senzilles com la imatge d’un porc adult, tan gran i quasi tan pelut com un senglar, amb dos ullals eixint per sobre del seu somriure. La indústria els mata tan joves, sent unes cries, que ni tan sols se’ls havíem imaginat. Els santuaris són teoria de l’antiespecisme aplicada, el mateix que fem amb el veganisme, i ho són per a individus que creixen i ens ensenyen com són de veritat, amb les seues necessitats que s’han de cobrir i amb els seus problemes que s’han d’arreglar.
Parlem de generació de coneixement, als santuaris mateix o impulsat pels santuaris. Parlem d’una veterinària nova que no està destinada a optimitzar l’explotació d’aquests animals, sinó a tindre cura d’aquests animals (que és el que hauria de ser la veterinària). Parlem de desenvolupament de teràpies, de tractaments i cures que no tenien demanda i, per tant, no eren necessaris. Parlem d’adequació d’espais, de dietes o de rutines que no són les que necessita la indústria, sinó les que necessiten els animals. Parlem d’això i de moltes coses més.
Els santuaris aporten molt amb cada dia de la seua existència. Ho fan els animals i ho fan les persones que han assumit un compromís molt gran. Aquestes persones tenen defectes com tothom, que es fan més visibles quan es posen davant de les càmeres, quan s’enfronten a tot allò que s’estan enfrontant. Aquesta gent també s’equivoca, de vegades diu el que vol dir de formes millorables i, en definitiva, no sempre ho fan tan bé com dicten les regles de la comunicació. O, senzillament, fan el que fan perquè creuen que ho han de fer així, i nosaltres no n’estem d’acord.
No fa molt, sentia parlar l’Amelia Valcárcel de “debats cap endins i debats cap enfora del feminisme”, que són i han de ser distints i que tenen i han de tindre mecàniques distintes, però que això és molt complicat al nostre món de la connectivitat i les xarxes[7]. Els debats cap endins mai haurien de ser visibles cap enfora. A més, solen estar contaminats per amors i odis preexistents. Moltes vegades, es converteixen en judicis generals a un projecte o a una idea, un blanc o negre que abandona la crítica concreta, allò que s’hauria de canviar o de deixar de fer per a que eixe projecte o eixa idea siguen millors o, simplement, acceptables. Crec que els santuaris, o determinats santuaris, estan sent víctimes d’això.
Cal recordar quina classe d’eina són els santuaris, i que ja han deixat clar que la seua existència és enormement positiva en molts aspectes. Si ho recordem, la crítica sempre seria concreta o, com diuen, “constructiva”. Demanaríem més transparència en la gestió, o més dir les coses com nosaltres pensem que s’han de dir, o més contenció davant la càmera, o menys piercings, menys tatuatges i menys cabells estranys, o menys “amaneraments” o més dones que semblen dones. No crec, però, que això acabe passant.
———
[1] Almas Veganas Santuario Animal, Facebook, 25/05/2019, #huevosesesclavitud Os contamos como llevamos la puesta de huevos en el santuario, https://www.facebook.com/almasveganas/videos/2497816470270377/
[2] Fundación Santuario Gaia, Facebook, 29/08/2019, SAMUEL HA MUERTO. https://www.facebook.com/FundacionSantuarioGaia/videos/491342064759596/
[3] Santuario Vegan, Facebook, 16/07/2019, Ella sabe que lo hacemos por su bien… https://www.facebook.com/SantuarioVegan/videos/842012139503537/
[4] La Vida Color Frambuesa, Implantes, https://refugiolavidacolorframbuesa.org/la-vida-color-frambuesa-i-2/guias-por-especies/gallinas/implantes/
[5] Animalisme CAT, Jesús Frare, 16/03/2019, “Desvieje”. Piqué i les ovelles d’escorxador, https://animalismecat.blogspot.com/2019/03/desvieje-pique-i-les-ovelles-descorxador.html
[6] Animalisme CAT, Jesús Frare, 12/06/2012, Rapinya, https://animalismecat.blogspot.com/2012/06/rapinya.html
[7] Ho digué a XVI Escola Feminista Rosario Acuña, que precisament ha generat un debat cap endins exposat cap enfora que no està gens clar, per l’actitud mostrada a les gravacions de les xarrades, que no fóra desitjat i provocat.
Animalisme en valencià 