Jesús Frare.
La 5ª Fira Vegana de València[1] acollí un debat molt interessant sobre la realitat dels santuaris, on parlaren sobre les seues organitzacions, filosofies, refugiats, problemàtiques i formes d’afrontar-les… Al principi, preguntaren a les representacions dels santuaris participants sobre les diferents categories que utilitzaven (com llar, refugi o santuari). i assenyalaren les deficiències que podien tindre aquestes denominacions.
Hi hagué un acord general respecte al nom de santuari, que tenia la seua connotació religiosa com a gran inconvenient. No agradava que aquest nom evocara una pràctica de culte, una religiositat connectada amb Sant Francesc d’Assís, els monjos budistes o l’ahimsa del jainisme. La idea també connecta amb la forma de plantejar el veganisme qui afirma que les persones veganes “no poden” menjar carn o beure llet, com la gent musulmana “no pot” menjar porc. El moviment antiespecista vol fugir d’aquesta idea dels “preceptes” que distorsionen la lògica política de la lluita pels drets animals, la seua racionalitat completament terrenal.
Primer, hem d’anar a la tradició històricament més propera que ha donat contingut al nom de santuari, que és la naturalista o conservacionista. Els santuaris, els parcs i les reserves modernes seguiren el camí obert al 1872 pel gran Parc Nacional de Yellowstone per a posar barreres a la destrucció de la natura. La mineria o la indústria quedaven a fora, les tales i la caça es controlaven o, directament es prohibien. La destrucció, l’explotació i la insostenibilitat quedaven a fora d’eixa barrera que era, i això és molt important, una protecció de tipus legal.
Però, mentre els companys i companyes repetien això de les connotacions religioses, la meua ment viatjà als temps de l’abat Oliba i les assemblees de Pau i Treva. Coses d’haver estudiat història. Molts dels nostres referents històrics són religiosos, perquè la vida de la gent ha estat completament vinculada a la religiositat fins a fa molt poc, sense que poguera ser d’altra manera. Si volem rebutjar aquests referents perquè són religiosos, ho anem a rebutjar absolutament tot, i això seria un error.
Al voltant de l’any 1000, en els temps de la consolidació del poder feudal, les guerres pel poder entre els nobles i, sobre tot, els abusos sobre la població camperola eren permanents. Per a fer front a aquests abusos i sustentat en l’autoritat de l’església, El bisbe Oliba proclamà la Pau i la Treva de Déu de divendres a diumenge. Convertia en temps allò que sempre havia estat l’espai dels temples i les sagreres.
Les sagrera era la terra que envolta les esglésies i que anava més enllà del cementeri. La tradició posava el seu límit a trenta passes al voltant, i restava delimitada en el moment que un bisbe consagrava els temples. Ningú podia matar a dins de les trenta passes, ni tan sols podia desenfundar l’espasa, si no volia córrer el risc de ser excomunicat. Aquesta protecció féu que nasqueren els pobles de sagrera, amb les cases a tocar de l’església per a estar sempre a dins de les trenta passes.
De nou, tenim eixa barrera que havia de deixar la por a fora i que havia de ser sinònim de pau, seguretat, protecció i tanquil·litat a dins. Aquests dos referents històrics ens parlen de la mateixa meravella, la d’un espai que fa d’excepció amb allò que hauria de ser la norma. Els nostres santuaris també són hereus d’eixa lògica que trenca amb les regles destructives que operen a fora, a l’altra banda de la barrera.
Crec que és important reivindicar el pes històric del nom, tot el que implica per a donar més sentit a la reivindicació d’un espai de seguretat pels animals que són coses a fora i que, a dins, escapen de l’amuntegament, de la cria forçada, de la malaltia, del rebuig, de l’abandó, dels colps, les descàrregues elèctriques, les pistoles de pern captiu, les cambres d’asfixia i els ganivets. A fora només valen allò que es pot traure d’ells i elles, i pot ser que eixe valor ni tan sols compense el preu d’una bena per a cobrir una ferida o la medicina més barata per a alleugerir el dolor. A dins de la barrera, els animals tenen tot el valor de la seua vida i del seu desig de viure.
Es reivindica un espai de seguretat jurídica pel santuari, un espai físic on els animals deixen de ser “de granja”, “d’ús cinegètic”, “de laboratori” o “mascotes” per a ser ells i elles mateixes, sense totes les espases de Dàmocles que posen els seus usos preestablerts, les normes d’estabulació i manipulació o tots els temuts controls sanitaris que pateixen, que tantes vegades imposen la sol·lució ràpida i fàcil del “sacrifici” per sobre del tractament veterinari i les cures.
A la xarrada es plantejà el dubte sobre qui anava a escriure la llei que donaria cobertura als santuaris, perquè no hi havia confiança en una classe política que portaria a terme la seua típica i traïdora maniobra de limitació, de castració, de reducció de l’abast de l’eina fins a desvirtuar-la. Però, la norma del santuari ja l’han escrit els santuaris, com passà amb les sagreres i com passa amb les reserves de biota.
La lògica és de dins cap a fora i no de fora cap a dins. El santuari ja està operant, la seua existència és la que és i és la que necessita d’una llei, la que justificarà eixa regulació. El santuari ja és eixa meravella d’excepció que hauria de ser la norma, és pau i treva front a tot el que passa a fora i la classe política no la pot limitar ni castrar. Allò que ja són els santuaris, ni més ni menys que allò, és el que ha de s’ha d’assegurar jurídicament.
La idea també val per a que el moviment antiespecista entenga allò el que és un santuari. Al debat es preguntà per la catalogació com a “plagues” i l’amenaça per a d’animals com tortugues americanes o porcs vietnamites que viuen com a “mascotes”, i per allò que anaven a fer els santuaris al respecte. Això seria com preguntar-li a l’abat Oliba que anava a fer contra les espases dels nobles a fora de la sagrera, o com demanar a Doñana per l’atropellament de linxs que creuen carreteres. El santuari treballa a dins de la barrera, i són altres iniciatives i organitzacions les que han d’operar a fora. És una realitat que aporta coneixement i construeix opinió, però només ho fa des de dins de la barrera.
Repetisc, crec que el concepte de santuari és molt potent, si no oblidem tot el llegat que ens aporta. Recordeu que no es pot desenfundar el ganivet a dins del santuari, perquè els colls dels i les febles són a dins de les trenta passes.
———
Animalisme en valencià 