Jesús Frare.
Als temps on sempre tenim unes eleccions amb campanya, mítings i debats electorals, l’animalisme ha aconseguit que sempre troben un foradet per a dir alguna cosa que incloga la paraula “animals”. Ja siga pel que puga passar, per necessitat o per desesperació, cobreixen l’expedient d’eixe incert nínxol electoral que podria decantar el seu vot per les causes animalistes i no per, com dirien els grans savis, “les realment importants”.
A les quartes eleccions estatals dels últims quatre anys ja tenim, a menys de dos dies de la jornada de reflexió i com a grans hits, el vídeo d’Albert Rivera amb el Lucas i el desig de Pablo Iglesias al “debat a cinc” de RTVE[1]. El primer ens arribà a fer molta por amb eixe cadell “que encara fa olor a llet” entre les mans, i el segon ens regalà una breu falca que, segons les organitzacions escopeteres i tauricides, fou una mostra d’”animalisme radical”.
Iglesias clamà pel “dret dels animals al benestar” i desitjà una llei que perseguisca l’abandó i maltracte dels domèstics, que penalitze el maltracte de les víctimes de la caça i que baixe l’IVA de l’alimentació i l’atenció veterinària. No vull parlar de la misèria que, lògicament, representa això per a una persona antiespecista i, fins i tot, vull donar momentàniament per bones les bases d’aquesta lògica de la “política útil”, que diu alguna gent. El que vull és mostrar la trampa que ens fan amb allò que cap en eixe concepte i amb allò que no.
El benestar i el patiment. Justificacions i negacions.
El “benestar animal” és la cara i la creu és el patiment, paraula amb un pes molt gran en els discursos “d’allò possible”. El patiment és evident i inqüestionable només a dins del “consens”, allò que ens diuen que si que és realitzable i cap a les seues falques electorals. Per contra, és discutible i controvertit en allò que queda fora, on les persones de la política poden tindre la seua opinió personal: unes diran que personalment el veuen i estan en contra d’eixa forma d’explotació animal; altres que no necessiten cap postura al respecte; altres que estan a favor de l’explotació perquè no veuen el maltractament per enlloc. Fins i tot, hi ha qui dirà que el veu mentre no forma part de cap govern municipal, comarcal, provincial o autonòmic, i que no el podrà veure al menys mentre dura al si d’un aquests governs.
L’exemple immediat d’aquest “patiment consensuat” és el de la caça a la falca de Pablo Iglesias: els caçadors no es poden excedir, no es poden acarnissar amb les “peces” com aquells individus que, sempre davant d’una càmera, gaudien destrossant una rabosa coixa o ofegant una cria de senglar a un canal. No, això és patiment. Els caçadors, però, poden cosir a trets eixos animals perquè és patiment però és legal, perquè és patiment però que li anem a fer o, fins i tot, perquè no arriba a ser patiment, perquè només és un moment, uns trets i moren a l’acte i totes aquestes coses. Qualsevol plantejament cap a dins del patiment de consens.
El patiment, sovint, els obliga a fer autèntics malabars dialèctics. Passa quan linxen bous als carrers dels seus pobles i formen part dels governs municipals o, des de l’oposició, els donen suport per a evitar un govern de dretes. Com que, molt sovint, han votat mocions de municipi amic dels animals o contra el maltractament perquè quedava molt bonic i no obligava a res, passen a argumentar que no poden fer-hi res quan no és veritat perquè, al País Valencià, el reglament els dóna plena potestat per a fer[2]. També poden arribar a dir que la moció afecta a la part del poble on mai s’han linxat bous i no a la part on sempre s’ha fet, perquè allà és tradició[3]. Poden fugir d’estudi dient que prenen moltes mesures per a evitar el patiment als embolats, els bous en corda o a la mar[4]. Quan no troben que dir, tiren pel dret i diuen que, per molt que miren i miren, no veuen cap patiment als bous al carrer.
El següent nivell de complicació els arriba amb pràctiques com el tir i arrossegament o les competicions de columbicultura. Com que no es solen aturar a mirar-les i encara menys amb esperit crític, només les veuen com a inofensives aficions. Quan els poses davant l’evidència dels maltractaments i abusos durant la competició, no troben altra sol·lució que negar la major i, fins i tot, arriben a fomentar i recolzar “exhibicions” com la que hem pogut veure fa pocs dies a la fira de Cocentaina[5], on la gent del tir malda per a mostrar una pràctica sense colps, crits, violència masclista omnipresent, animals aterrits o evidents jocs d’apostes a la seua costa.
Fins i tot passa quan parlem de gats i gossos abandonats que, suposadament, entren dins del consens de l’esquerra. La comoditat i la falta d’interès és la principal arma del negoci de les gosseres, que fan eixe negoci amb els animals eliminant el problema de la vista per a molts ajuntaments que, per contra, es tornen molt exigents quan es tracta d’excrements, danys al mobiliari urbà i molèsties a totes eixes persones “antigossos” amb les que convivim.
Les protectores manquen de recursos i estan condemnades a la saturació per la falta d’accions contra la cria sense control i els abandonaments. Sense ajudes que els permeten fer front a un problema d’aquestes dimensions, és habitual que no es puguen constituir en alternativa front a unes gosseres que continuen absorbint els molts diners que sumen les partides de “recollida” de tants ajuntaments. Aquest cercle viciós el tanquen ajuntaments com el de Gandia que, molest per les seua actitud crítica amb una de les poques protectores estables i capaces de fer-se càrrec del rescat d’animals amb solvència durant més de 20 anys, també la substituí per una gossera.
L’argument principal d’aquestes pràctiques és el centre d’extermini de les gosseres, una instal·lació germana dels escorxadors per llunyana, per estar al mig del no res i per ser tan discreta com permeten les carreteres, els transports de la mort i els laments de les seues víctimes. Els casos com el de Gandia arriben al màxim cinisme en pactar amb aquests negocis “sacrificis zero” per a poder dir que als nostres no els maten, maten uns altres. Així, arriben a argumentar que aquests centres d’extermini es converteixen en “hotels” de gossos abandonats que miren des de les seues gàbies com maten els que no tenen tanta sort com ells.
Les promeses mostren la clau.
És molt curiós veure com, una i altra vegada, elecció rere elecció, tenen la capacitat de prometre des de la seua convenient ambigüitat, passant per damunt de tots aquests fangars com qui creua un riu saltant de pedra en pedra.
Sempre parlen d’animals com si la cosa els vinguera de nou, esprement com una llima un cadell que fa fa olor a llet o amb fotos i discursets sobre el seu gat i el seu gos, perquè tenen gat o gos i això ha de ser suficient per a nosaltres, que ja hem aconseguit que parlen de la cosa. Els que tenen la delicadesa de mullar-se més que els altres parlen de noves mesures que encara no hi són contra uns determinats maltractaments que sempre han estat, eixos que s’acomoden a la seua moderació sobre el tema.
I són eixes promeses les que ens donen la clau amb tot allò que deixen fora i, més encara, amb tot allò que suposadament és a dins, però que esquiven, maquillen o neguen, i sobre tot allò per al que els cal un pretext. És la manera d’operar que tenen els discursos polítics i, més encara, les promeses polítiques.
Entre els seus fangars, entre els seus impossibles, veiem que la qüestió animal és absolutament menyspreable, que està la primera en la seua llista de renúncies, que s’ha d’ajustar al limitadíssim possibilisme de no posar-los al mig de cap polèmica, de no fer perillar cap entesa de govern, de no posar en perill cap vot. I això contrasta amb les seues idees, propostes i projectes que defensen com a irrenunciables i com a qüestions molt rellevants, fins i tot amb les cabuderies amb les que mostren fins on són capaços d’arribar a l’hora d’enfrontar polèmiques ciutadanes i confrontacions polítiques. Més enllà d’honrades excepcions, cap ni una serà pels animals.
Si cal, caminaran per la corda fluixa per a fer reformes laborals i fins i tot constitucionals, o rescataran autopistes i bancs a fons perdut. Malgastaran milions en caça o bous des de comunitats i diputacions, sovint fent com que no ho fan i inventant mil formes distintes per a fer-ho. Mantindran empreses públiques clivellades per la corrupció que són agències de col·locació dels partits. Se la jugaran als ajuntaments per a tirar endavant negocis immobiliaris impossibles amb requalificacions sospitosament arriscades, donaran gust a tota classe de capricis empresarials i no es pensaran dues vegades cobrar el fem dues vegades.
Però, des de cap d’aquests nivells de l’administració, no podran assumir el més mínim risc amb els animals i sempre, sempre, sempre, ens diran que la llei s’ho impedeix i que tenen les mans lligades. Mai podran fer lleis que acaben amb els abandons massius de gossos i gats, perquè no arriben als consensos necessaris. No podran fer res per a acabar amb la tortura taurina i ens diran que anem a protestar més lluny, a les capitals on saben que ens ignoraran. No trobaran la manera de trencar relacions amb la gosseres, els tremolaran els genolls quan senten parlar de llevar la subvenció als caçadors o als colombaires i no veuran cap maltractament en el tir o en els animals utilitzats en festes i cavalcades.
Tot això ens diu que no ens podem conformar amb el minut de glòria televisiu que ens donen com a almoina ni amb les habituals fotos amb gatets i gossets. Cal un vot animalista i, el que és més important: si volem que siga efectiu, hem de superar les pors generades per les seues habituals i tramposes “alarmes democràtiques”, eixes que sempre diuen que sense ells guanyaran els altres. Si volem que siga efectiu, si volem que eixe escenari comence a canviar, han de deixar de tindre control sobre el nostre vot.
———
[1] RTVE, 04/11/2019, Especial Informativo – Debate a Cinco, http://www.rtve.es/alacarta/videos/especiales-informativos/especial-informativo-debate-cinco/5433849/
[2] El reglament de bous al carrer vigent requereix una declaració favorable de l’ajuntament per a que la conselleria competent els autoritze.
[3] L’exemple més famós és el d’Aldaia i Quart de Poblet amb el barri del Crist, un nucli urbà segregat que es reparteix al límit dels dos termes municipals.
[4] Des dels ferros d’embolar que no cremen els ulls, però si el llom o els altres bous dels correbous d’embolats fins a les prohibicions retòriques de pegar colps i puntades, punxar o llançar objectes als animals, passant per cordes que suposadament no fan abrasions a la pell ni provoquen lesions musculars.
[5] Pacma, 03/11/2019, [Vídeo] Laura Duarte y Raquel Aguilar documentan una exhibición de tiro y arrastre en Cocentaina (Alicante), https://pacma.es/laura-duarte-y-raquel-aguilar-documentan-una-exhibicion-de-tiro-y-arrastre-en-cocentaina-alicante/
Animalisme en valencià 