Jesús Frare.
———
———
Cal que comence dient que no estic en contra de la Direcció General de Protecció Animal que ha entrat en funcionament amb el nou govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem[3]. No estic en sintonia amb les estratègies, propostes i, sobre tot, amb les renúncies que han fet possible aquesta fita, però això no vol dir que n’estiga en contra. Vaig per altres camins i mai estaré pel mig del seu: tot allò que s’aconseguisca a través d’eixe camí serà èxit de qui l’ha seguit, i ho serà pels animals i pel moviment animalista.
També cal aclarir que eixos èxits, els que siguen, seran importants. A l’hora de fer balanç, siga el que siga el context general, s’hauran de reconèixer totes aquestes aportacions. Ni les renúncies de les que parlava, ni tot el que restarà per fer, ni les declaracions més o menys desafortunades, ni les contradiccions a dins dels partits o del govern, ni les pretensions electoralistes d’una gent o d’altra, res de tot això ens podrà fer menysprear els passos endavant que tant costa fer.
El que faig és tornar a negar que eixe és el camí més efectiu, o fins i tot l’únic d’efectiu, o fins i tot l’únic, a dins de “la política”, del sistema de partits o pel moviment animalista. Podem Animalista sempre ha tingut molta afició per aquesta tesi, i el nou director general també s’ha recreat molt amb ella. Només cal recordar les vegades que ha clamat, primer, pel pacte Podem-Pacma i, després, per no tirar vots al fem a través de “la unió” (a dins de Podem, clar).
El que faig, també, és alertar del perill que gent partidària d’aquest camí vulga posar-se pel mig d’altres, fins i tot per a bloquejar-los. Ara que tindran pressupost, ara que tindran comptes “oficials” i amb bandereta a les xarxes socials, ara que tindran forat per a parlar de projectes, objectius i desitjos als mitjans (als més propers, cada vegada que faça falta) parlaran massa sovint com si foren “l’animalisme”. Ho faran, ho fan de fet, amb eixos matisos i generoses concessions al pluralisme i el debat tan treballats a les seues escoles polítiques, eixes que produeixen remeses i remeses polítics i polítiques joves que posen per a les fotos, atenen els mitjans amb entrenada solvència i sumen càrrecs al currículum. Qui sap, tal vegada convencen molta gent que l’animalisme és ara al govern i que l’única cosa que hem d’esperar amb paciència les seues notícies.
Amb aquest text, vull fer un exercici de seguiment, podríem dir que minut a minut, del que diuen i del que arriben a fer entre tot el que han dit, a través de les notícies que viralitzen per la xarxa i que, per tant, qualsevol animalista com jo, que segueix molts comptes animalistes, veurà una i altra vegada. Per suposat, també de les que no tinguen interès en viralitzar i de qualsevol altra qüestió rellevant. Ho faré a través d’aquest text que aniré ampliant periòdicament, incloent-hi ressenyes de les notícies i un quadre resum de l’evolució del conjunt de promeses i anuncis que s’hagen fet, des dels programes electorals dels partits de govern per a les eleccions de novembre de 2019 fins al final de legislatura.
El meu objectiu serà, només, mostrar que es poden donar passos per eixe camí, però que seran molt limitats. Cal seguir treballant, molt, per a tot que troba tancat camí i que no tenen cap perspectiva a la vista que se l’òbriga. Són lluites amb un ritme que, aleshores, no el pot marcar ni la Direcció General de Protecció Animal, ni Podem, ni el primer govern de coalició progressista de la història del postfranquisme. A més, s’haurà de lluitar amb eixe govern enfront, el mateix que blinda la tortura taurina o, entre altres moltes coses, parla de garantir la competitivitat de la indústria de producció d’ous abans que prohibir el triturat o rebuig en grans bosses de fem de pollets mascle vius.
———
Campanya, eleccions, pacte i primers dies de govern (fins al 28/02/2020). Partint dels programes electorals, podem veure com és d’estret aquest camí. El programa electoral del PSOE és especialment graciós, amb la seua única referència a una enigmàtica “llei de benestar animal” i que, per tant, és l’únic punt d’encontre entre els dos partits de govern. Òbviament, s’ha acabat convertint en el buc insígnia de la política animalista del govern de coalició.
Pel que sembla, la llei es ara per ara un marc de debat sobre el que ha d’incloure. Allò que està més ben encaminat és la rebaixa de l’IVA sobre els serveis veterinaris al 10% i la reforma del Codi Civil per a que els animals siguen considerats éssers que senten i, per tant, subjectes i no objectes, individus dignes de consideració i no propietats, sobretot pel que fa a casos de violència masclista, persones necessitades d’acollida o ingrés en centres públics i privats, famílies en situació de vulnerabilitat, desnonaments, embargaments, etc. També hi ha bones perspectives per a la reforma del Codi Penal pel que fa al maltractament animal, amb augment de penes i redefinició dels agreujants per a acabar, segons Sergio Garcia Torres, amb l’actual sensació d’impunitat pel que fa a aquests casos.
Des de Podem volen que eixa redefinició incloga els animals salvatges, pel que fa a aquells maltractaments que van més enllà de perseguir-los, assetjar-los fins arribar a dins dels seus caus, ferir-los i abandonar-los o matar-los. Seria aquell maltractament “innecessari” o “excessiu” perpetrat per alguns individus que es fotografien i graven, que pugen la seua gesta amb orgull a les xarxes socials.
Continuant amb la fauna salvatge, també crida l’atenció com s’ha arribat de control ètic de poblacions del programa de Podem fins a una cantarella que sona molt a la dels escopeters. El mateix Pablo Iglesias, en comissió parlamentària, parlà de fer estudis de la situació que permeten establir “mesures d’equilibri dels ecosistemes” o controls poblacionals, tot referint-se a malalties transmissibles als animals domèstics i de consum i la “cohabitació” amb les explotacions ramaderes i agrícoles.
Les iniciatives que puguen afectar la producció ramadera també són molt incertes. Les propostes del programa de Podem, com la d’instal·lar càmeres als escorxadors i granges o la de garantir inspeccions més rigoroses, semblen haver caigut completament. Tot el que parlen sobre el tema és molt prudent i matisat, insistint en la importància d’aquest sector econòmic i en fins a quant es poden incrementar els seus beneficis amb més mesures de benestar animal. El propi Sergio García Torres ha hagut de deixar clar que ell mai ha demanat que les persones deixen de beure llet, i és qui ha dit que no es pot prohibir el triturat de pollets mascle fins que la indústria dels ous no tinga una alternativa viable i rendible.
Altres propostes són la de donar formació sobre legislació de benestar animal als cossos i forces de seguretat de l’estat i crear unitats específiques, així com la d’incloure l’empatia cap als animals als currículums educatius. Amb la Direcció General ja en funcionament, ha aparegut amb força la proposta de actuar sobre els circs amb animals, amb opcions tant per a la “regulació” com per a la prohibició.
Més endarrere en la llista se situa l’accés dels animals als transports i edificis públics o la rebaixa de l’IVA dels aliments per a animals al 4%. Sembla encara molt més complicada la prohibició explícita d’espectacles que impliquen maltractament animal, quasi tan impossible com qualsevol actuació front a la tortura taurina, que continuarà tan blindada com fins ara. Ens diuen, això si, que la Direcció General s’obrirà als debats sobre la qüestió i els fomentarà.
Mereix un apartat especial tot allò que té a veure amb les competències autonòmiques, com el control de la cria d’animals domèstics, les polítiques de sacrifici zero o les regulacions sobre animals perillosos. Al capdavant de tot, hem de situar eixe registre que primer era “únic”, després “unificat” i finalment “unificat que no únic”.
Sense poder eixir de la seua mentalitat de rovell de l’ou, l’exemple més utilitzat és el del gos registrat a Madrid que es perd a Toledo per a parlar de la necessitat d’UNIFICAR d’alguna manera els 17 registres autonòmics. Com he dit moltes vegades, no tenen res a dir sobre els gossos que es puguen perdre pels més de 1.200km de la Raia, la frontera amb Portugal, o els que puguen passar a territori de sobirania francesa pels més de 650km de frontera pirinenca. No cap més unificació que la que cap al centralisme espanyol, i això també val pel Pacma. Una cosa curiosa és què, pel que es veu, a eixe centralisme li fa molta mandra trucar a Toledo.
Arriben a parlar d’homogeneïtzar, d’evitar que les regulacions europees resten als calaixos de les conselleries sense que ningú les implemente. Tenen la idea que ells sempre ho faran millor, que els seus “estàndards mínims” sempre pujaran el llistó, i arriben a fer-ho fins i tot quan parlem d’animals, sense cap complexe. No entenc com els seus estàndards mínims poden pujar el llistó amb les seues postures pel que fa als bous, les festes, els circs, la ramaderia…
Per cert, que si ells tenen problemes en trobar el seu gos a Toledo, nosaltres podríem tindre més problemes encara sense necessitat de canviar de comunitat autònoma. Al País Valencià, fa temps que hem d’esperar molta estona per a vacunar els gossos contra la ràbia, mentre el personal veterinari comprova i verifica telefònicament que un xip implantat fa 8 o 10 anys consta o no als registres del RIVIA per a passar a omplir, després, un munt de paperassa que fins i tot s’ha de plastificar per por a possibles manipulacions. Cert que l’actual administració autonòmica intenta corregir la deixadesa dels temps del PP, però també és cert que, amb un registre així, a nosaltres ens té igual com estiga d’unificat amb la resta.
———
[1] https://animalismecat.blogspot.com/2020/03/articles-ressenyes.html
[2] https://animalismecat.blogspot.com/2020/03/propostes-animalistes-psoe-up-govern-de.html
[3] eldiario.es, Daniel Sánchez Caballero, 16/01/2020, El Gobierno crea la primera Dirección General de Protección Animal, a cargo del responsable animalista de Podemos, https://www.eldiario.es/sociedad/Gobierno-direccion-animalista-Bienestar-Animal_0_979902188.html
Animalisme en valencià 