Pandèmia, alarma i confinament. Eixos “tots i totes” tan restrictius.

 Jesús Frare.

Aquesta gent no sol perdre cap oportunitat per a la seua “creuada”.  

Sempre passa el mateix, i ara no anava a ser diferent.  Era d’esperar que, front a l’amenaça del COVID-19, apareguera l’èpica de la unió, de la pinya i el colze a colze, de la solidaritat i el suport mutu, tan poc creïble en boca d’eixos aprenents de Churchill que ens recordem que  no hi ha ni ideologies ni fronteres, que mai ens rendirem i que tot eixirà be, o en la d’eixos estranys personatges amb uniformes i coberts de medalles que ens diuen que “en aquesta guerra irregular i rara que ens ha tocat viure, en la que ens ha tocat lluitar, tothom és soldat”[1].  

Si, “totes i tots anem al mateix vaixell”, encara que una minoria té passatge de primera, molta gent va en turista i massa de polissones, amagades a les bodegues.  A més, la suposada unió no ha tardat en servir per conformar el típic i estúpid “nosaltres” confrontat a “altres”.  Nosaltres que ens quedem a casa, que eixim al balcó a aplaudir i que, quan transgredim, ho fem d’amagat com s’ha fet sempre, denunciem els i les que semblen no complir les normes.  No calia ser el capità A Posteriori[2] per a saber el que passaria combinant un enemic invisible amb massa experts en com s’han de fer les coses.

De tot això, però, ja està parlant altra gent.  Jo vull parlar dels de sempre, dels que era d’esperar que carregaren amb la pitjor part des del primer moment.  Jo vull parlar dels altres animals: dels que no tarden en ser assenyalats com a culpables[3], els que es converteixen en bocs expiatoris o víctimes immediates i dels que són instruments d’usar i tirar.  Parlaré d’alguns exemples que es succeeixen durant aquesta estranya quotidianitat del confinament.

Quan el món dels éssers humans està en crisi, les coses més terribles poden arribar a cabre dins del seu especisme justificador i normalitzador.  Quan s’espera una gran inundació, els propietaris de les granges tanquen les seues portes i esperen que els animals s’ofeguen per a cobrar els segurs.  Al mig d’un incendi, s’evacuen les persones que viuen a les cases envoltades pel bosc i s’abandonen en elles als animals “de companyia” a la seua sort, tancats i, fins i tot, lligats.  Quan un negoci d’explotació animal no va bé, es habitual que s’obliden les seues víctimes a les propietats abandonades, fins que moren de set i fam.  

Aquest confinament ens deixarà moltes històries com aquestes.  Els jardins i zones exteriors de les segones residències del camp i la muntanya són les llars de tela metàl·lica de molts gossos, i  el seu menjar i beure depén de la visita periòdica dels que els tenen allà.  En un d’aquests reportatges que mostren controls de policia a les carreteres amb agents que pregunten i persones al volant que responen, feren tornar a casa a un home que volia anar al xalet per a “medicar el gos”.  Es veu que no podia tindre’l a casa ni tan sols en eixa situació, i que tampoc es tractava d’una causa major que li donara via lliure.  

El cas del vedell Pepe és una clara mostra del menyspreu que el patiment dels animals obté de les administracions, que fins i tot poden convertir la crisi del coronavirus en un pretext per a collar encara més projectes com els santuaris d’animals.  Pepe és “propietat” d’una deixes granges escoles que funcionen com si foren zoos d’animals de granja, per a que els xiquets i xiquetes els vegen de prop i sàpiguen que “donen” ous, llet o carn.  Sense visites, la granja escola no ingressa diners i això repercuteix en l’atenció dels animals, que han estat a prop de morir de fam fins que el Santuari Compassió Animal arribà al rescat.

Aquest santuari santuari demanà immediatament les corresponents autoritzacions per a acollir els animals a la Conselleria valenciana d’Agricultura, Canvi Climàtic, Medi Ambient i Desenvolupament Rural.  La falta de resposta mogué una petició de signatures que, aquesta vegada si, mobilitzà la Conselleria contra el santuari[4].  

La raó de ser d’un santuari és, sobre tot, la de salvar animals “de consum” i mostrar la seua realitat, i això ho han de fer sense l’empara d’una norma específica que els permeta treure aquests animals del seu pervers lligam amb unes reglamentacions de ramaderia que estan pensades per a la seua explotació en fosques granges de cria i engreix, camions de la mort i horribles escorxadors.  Són habituals les “topades” amb les persones de les administracions, amb formes de pensar allunyades d’aquests plantejaments i habituades a treballar colze a colze amb la indústria d’explotació animal.  Així, les normes i les sancions poden aplicar-se amb un rigor que mai han vist els explotadors i les víctimes de tot plegat tornen a ser animals en situacions extremes i que, a més, resten totalment desemparats[5].

El vedell Pepe, esperant la resposta que li pot salvar la vida.

Tampoc s’anava a escapar qui conviu amb gossos i els trau a passejar… SEMPRE.  Jo passege animals rescatats de l’abandó i refugiats a ma casa tres vegades al dia des d’octubre de 2007, ininterrompudament.  Aquests dies hem sentit, al nostre pas, queixes en veu alta de gent que, sovint, és la mateixa que es queixa per la simple existència dels gossos amb qualsevol dels pretextos habituals: que si els excrements, que si les pixades, que si les olors, que si els sorolls, que si els espais ocupats…   He comptat les meues passejades i, a dia de hui, porte més de 13.500, faça fred o calor, amb vent i fred, sota un sol de justícia o completament de nit.  Són més de 1.300 a primera hora del cap de setmana, mentre eixa gent tant queixosa dormia plàcidament o ja estava calfant la panxa al bar del baix de casa.

Policies de balcó, vigilant les passejades dels gossos.

Més policies de balcó… i més gossos. 

Passejar el gos s’ha convertit, fins i tot, en objectiu d’eixos vigilants que han convertit el seu balcó en la torreta d’un camp de concentració.  Han posat cartells assenyalant les “infraccions” i, fins i tot, han hagut agressions[6] amb llançament d’objectes contra les persones i animals[7].  Mentre, sembla que el debat està en el fet que els gossos passegen i no en aquestes actituds.  Tenim ajuntaments que han vist que era més urgent establir, per a calmar els ànims, normatives amb limitacions de distàncies i de temps, fins que els han hagut de recordar que no tenen competències per a fer-ho[8].  

I està l’experimentació.  Som molts els articles sobre la carrera per a aconseguir una vacuna contra el COVID19 i on apareixen obertament els primats, rosegadors i altres animals que són objectes d’experimentació[9].  Parlem d’una nova “causa justificada”, com és el cas del càncer o de les lesions medul·lars.  Recordem que, quan s’ha de defensar la investigació amb animals als mitjans o als debats, el negoci mai envia a qui prova el llegiu sobre els ulls dels conills.  Sempre apareixerà  una persona que investiga aquestes coses, fins i tot pot ser que vaja amb la seua bata blanca posada.  

Em colpí molt la prova amb el que anomenen “models animals” d’un nou de respirador per a abastir les UCI dels hospitals i que han fet al CEU-Universitat Cardenal Herrera de Montcada de l’Horta, molt a prop de ma casa.  Els “models” són dues ovelles anestesiades, una sana i l’altra amb “patologia de distrès respiratori induïda”, sense explicar com s’ha induït.  Entre les fotos de l’orgullós equip investigador, també n’hi ha de les ovelles mentre estan sent objecte d’eixes proves[10].  

Prova d’un respirador.

Els mateixos dies, esclatava la indignació per les declaracions de dos investigadors francesos, que parlaven obertament de provar una vacuna a Àfrica aprofitant que allà “mascares, ni tractament, ni reanimació” i com “es fan servir les prostitutes” als estudis sobre SIDA, perquè “saben que estan molt exposades i no tenen protecció”.  Un article recollia al seu títol l’afirmació del líder dels socialistes francesos: “els africans no són rates!”[11].

El Lamine Thior explica al seu vídeo[12] diversos casos d’utilització de la població africana (també de l’índia, el sud-est asiàtic i el Carib) en experiments mèdics, i usa diverses vegades l’expressió “cobais humans”.  És el mateix concepte que repeteix la Nana Akieme als vídeos (vídeo 1[13] i vídeo 2[14]) on denuncia que Occident vol convertir la gent d’Àfrica en els animals de laboratori (parla dels “vostres cobais, porcs, conills, els vostres animals”) perquè valora la vida d’aquestes persones com una autèntica merda.  Són testimonis que contrasten amb les crítiques a qualsevol comparació feta entre esclavitud humana i animal per racista[15], ja que insisteixen en eixa comparació per a presentar l’animalitat com una inferioritat a la que les persones racialitzades són relegades, mentre la humanitat seria la superioritat de la que se les exclou de manera il·legítima.  

Aquestes persones ens parlem de la seua indignació i impotència.  Jo sent aquesta indignació, però també la sent per les rates.  També la sent pels cobais de veritat, porcs o conills que, malgrat el que creu la Nana, ja estan sent les víctimes d’aquests investigadors que parlaven d’experimentar amb la població africana.  Els animals ja estan morint per milers als laboratoris en  els “assajos preclínics” que sempre precedeixen els “assajos clínics” sobre éssers humans.  

Definitivament, paraules com a “units”, “junts” o “iguals” sempre són excloents, sempre són contra altres.  I, sempre, acaben reforçant l’especisme antropocentrista.  

Un dels últims casos, patit per una metgessa catalana.  Com sempre, “rata contagiosa”.  

———

[1] El Saldo Diario, Gloria Sosa Sánchez-Cortés, 22/03/2020, Coronavirus.  Yo no soy soldado, me niego a serlo, https://www.elsaltodiario.com/coronavirus/coronavirus-soldado-guerra-extremadura-crisis

[2] Público, Tremending, 23/03/2020, ‘Capitán a posteriori’, el superhéroe para todos los que saben lo que había que haber hecho,  https://www.publico.es/tremending/2020/03/23/coronavirus-capitan-a-posteriori-el-superheroe-para-todos-los-que-saben-lo-que-habia-que-haber-hecho/

[3] El Temps, Miquel Payeras, 06/04/2020, Quan l’espectacle incentiva la por, https://www.eltemps.cat/article/9915/quan-lespectacle-incentiva-la-por.  “(…) Així mateix narra l’ascens a la fama del pangolí, un animal que ningú coneixia a Europa i Amèrica —si bé a Àsia i Àfrica és considerat un plat exquisit— “fins que arribà el coronavirus i el va fer famós” com a pont de la transmissió del virus entre les rates penades i els éssers humans. Aquesta teoria, encara ara, està motivant milers de notícies, opinions, reportatges…, que, de moment, ningú ha provat i que, de fet, tot pareix indicar que el pont “fou una altra espècie animal diferent al pangolí…”.

[4] El Salto Diario, Maria R. Carreras, 07/04/2020, Salvar al ternero Pepe: cuando las trabas institucionales impiden que se rescate a un animal, https://www.elsaltodiario.com/infoanimal/salvar-al-ternero-pepe-trabas-institucionales-impiden-que-se-rescate-a-un-animal-santuario-compasion-animal

[5] Santuari Compassió Animal, Facebook, Quants dies més ha d’esperar Pepe? https://www.facebook.com/santuariocompasionanimal/photos/a.651513294906742/2952355241489191/?type=3&theater  

[6] El Caso.cat, Esteve Solà, 06/04/2020, ALERTA: Pedres des dels balcons a la gent que passeja el gos durant el confinament, https://elcaso.elnacional.cat/ca/successos/coronavirus-llencen-pedres-balcons-passejar-gos-confinament_29725_102.html

[7] La Nueva Crónica de León, redacció, 05/04/2020, Herida al recibir un impacto en la cabeza cuando paseaba a su perro por León, https://www.lanuevacronica.com/herida-al-recibir-un-impacto-en-la-cabeza-cuando-paseaba-a-su-perro-por-leon

[8] Animal’s Health, redacció, 01/04/2020, Los ayuntamientos no pueden restringir el paseo de los perros, https://www.animalshealth.es/politica/coronavirus-ayuntamientos-no-pueden-restringir-paseo-perros? 

[9] Per exemple: eldiario.es, agencia Sinc, 02/04/2020, Una vacuna en forma de parche frente al coronavirus obtiene resultados prometedores en ratones, https://www.eldiario.es/sociedad/Presentan-experimental-coronavirus-revisada-instituciones_0_1012449709.html

[10] Actualidad CEU, redacció, 04/04/2020, Testado con éxito en la CEU UCH en un modelo animal el primer ventilador de turbina para pacientes con Covid-19, https://medios.uchceu.es/actualidad-ceu/testado-con-exito-en-la-ceu-uch-en-un-modelo-animal-el-primer-ventilador-de-turbina-para-pacientes-con-covid-19/

[11] eldiario.es, El Rastreador, 04/04/2020, Críticas a los médicos franceses que propusieron ensayar la vacuna contra el coronavirus en África: «¡Los africanos no son ratas!”, https://www.eldiario.es/rastreador/Criticas-franceses-propusieron-coronavirus-Africa_6_1013208685.html

[12] Lamine Thior, Facebook, 08/04/2020, La vacuna de la vergüenza, https://www.facebook.com/lamthiorpagina/videos/521687128401448/

[13] Nana Akieme, Instagram, 04/04/2020, Los africanos no somos cobayas 1, https://www.instagram.com/p/B-kki9JhtzE/

[14] Nana Akieme, Instragram, 04/04/2020, Los africanos no somos cobayas 2, https://www.instagram.com/p/B-kosjfhjSD/

[15] Habichuelas mágicas, 15/07/2019, Vacas, pollos… y negros, https://www.habichuelasmagicas.com.es/2019/07/vacas-pollos-y-negros.html.  Fa uns mesos, llegia aquest article a la pàgina d’Afroféminas, on ja no està disponible.