Dos talls del Feminari.

Jesús Frare.  

El debat i les baralles sobre feminisme i moviment trans[1] em porta cap a dues experiències viscudes a l’últim Feminari de València (IV edició, febrer del 2019)[2].  Escoltant i aprenent, assistí aquesta convocatòria del feminisme institucional. d’aquestes que necessiten tres o quatre discursos de càrrecs públics i no sé quants minuts d’agraïments al seu esforç i compromís en la resta de conferències.  

La convocatòria anterior ja m’havia donat minuts impagables a càrrec de l’Ameila Valcárcel, que després de la moció de censura ja es veia amb poder per a imposar l’agenda feminista bona de veritat, que ja estava tot molt debatut.  Abans, quan aní a recollir la inscripció, les membres de la taula abandonaren la seua tasca per a rebre un càrrec polític desconegut per a mi. Mentre el complimentaven com a un messies, feien sentir la invisibilitat i nul·la rellevància dels i les pobres mortals que esperàvem acabar amb aquell tràmit.  Com a primer a la fila, vaig ser testimoni privilegiat d’un estrany concurs de promoció interna: una d’aquelles dones li repetia a l’home “elígeme a mi, elígeme a mi, elígeme a mi!”, com si la cosa tinguera molta gràcia.  Ell, visiblement incòmode, em mirava amb cara de no saber on ficar-se.  El moment se’ns feu etern als dos.  

Eixa biologia tan “materialista”.  La primera nova joia vingué amb la taula debat titulada “Esport i feminisme, una relació difícil”, moderada per la periodista Cristina Gallo[3] i amb Maria José Rienda[4] i Paloma Del Río[5] com a ponents.  Rienda intervenia en qualitat de presidenta del Consell Superior d’Esports i Secretària d’Estat per a l’Esport del Govern d’Espanya, i Del Río ho feia com a periodista esportiva de prestigi i amb una llarga trajectòria a RTVE.  La taula completa es pot veure a YouTube[6].  

Al torn de preguntes, es qüestionà que hi haguera d’haver una separació per gèneres de l’esport, tenint en compte que a l’esport infantil no es fa aquesta segregació.  Rienda respongué diferenciant entre l’esport infantil (pel creixement, la participació i la diversió) i l’esport “federat, homologat i segregat per sexes” de les promeses que caminen cap a la professionalització.  Segons Rienda, hi ha unes estructures que es reprodueixen des dels organismes internacionals a la cúspide fins als nivells locals a la base, i són les que estableixen eixes homologacions “adaptades a les capacitats” de cada sexe, sense que “uns siguen més i les altres menys”.

Per la seua banda, Del Río posà el Club Estudiantes de bàsquet com a exemple.  Explicà que les categories “inferiors” (de xiquets i xiquetes) són mixtes, però que arriba el moment de la separació a causa del creixement, perquè “els xiquets tenen una força que no tenen les xiquetes i les passen per damunt”.  Subratlla eixa “diferència de pes i de mida” com a necessitat de la segregació, per a evitar que “les xiques isquen perjudicades”.  

Crec que aquest document, amb menys de tres minuts, serveix per a visibilitzar que la reivindicada biologia del sexe no ho és tant[7], que el sexe té components socials, culturals i ideològics[8].  Les “categories biològiques de l’esport”, primer, no tenen cap lògica des d’una perspectiva esportiva.  Segon, i més important, pretenen amagar una evident jerarquia i desigualtat que sempre va en contra de l’esport femení.

La primera evidència que posa en qüestió aquesta lògica suposadament biològica és que l’esport, fins i tot el d’equip, el fan persones amb unes qualitats físiques i mentals especialment aptes i que acumulen una experiència, una formació, un entrenament.  L’exemple del bàsquet sempre m’ha agradat, perquè sembla que, segons aquestes explicacions, una dona de dos metres i 95kg no pot competir en igualtat de condicions amb un home de 2 metres i 95kg[9].  Cert que es podria establir que hi ha més homes que dones d’aquesta altura i pes, però això no explicaria la separació per sexes.  La cosa es fa encara més difícil quan l’altura i el pes no tenen tanta rellevància.  Les condicions físiques de Messi les podrien haver assolit milions i milions de dones en el món, i mai sabrem quantes d’elles tindrien el talent únic d’aquest futbolista.  

Seguint l’exemple del bàsquet i l’Estudiantes, no hem de perdre de vista que aquest club té a la cúspide el seu equip ACB[10] i que aquest és es destinatari de la meitat del pressupost total del club[11].  En qualsevol esport i categoria, amb més o menys recursos, això és el que passa sempre: l’esport masculí és al centre de les estratègies i absorbeix esforços i diners, fins i tot quan només s’obtenen fracassos esportius i pèrdues econòmiques.  

Les perspectives i oportunitats al si de l’esport femení tenen a sobre aquesta espasa de Dàmocles des del moment en que es fa la separació per sexes: les més grans esperances de les entitats esportives, els negocis de l’espectacle i l’interès mediàtic es dipositen en l’esport masculí i contra aquesta realitat topen els progressos i les carreres de les dones esportistes, siguen quines siguen les seues capacitats individuals.  Si foren homes i tingueren exactament les mateixes capacitats que tenen sent dones, tindrien més oportunitats formatives i professionals, accedirien a més i millors competicions i obtindrien molts més ingressos.   

Un exemple semblant seria el “potencial esportiu” dels països rics front als pobres.  Les infraestructures, recursos i programes esportius dels uns estan molt lluny dels dels altres i això  es reflexa al palmarès d’olimpíades, campionats mundials i tota classe de competicions.  Òbviament, no és una superioritat “natural” i encara menys “biològica”, cosa més evident si atenem al gran nombre d’esportistes dels països pobres que sempre han competint pels rics.  

Per suposat que les estructures federatives i les homologacions per sexe mai han servit per a protegir les dones o garantir la competitivitat de l’esport femení, com s’afirmà ni menys ni menys que a una trobada feminista.  Es tracta d’eines que garanteixen la reproducció d’aquesta estructura jeràrquica i patriarcal, a partir de la vella lògica que l’esport sempre ha estat cosa d’homes perquè són “biològicament” més forts, més alts, més musculosos, més ràpids, més resistents, més agressius, més competitius…  És un exemple de la ideologia que carrega sobre les esquenes de de la biologia i de la seua falsa materialitat.  

Les categories per sexes només han servit per a evitar moltes clatellades a la feble masculinitat, algunes tan llegendàries com la de la gran Zhang Shan a Barcelona’92, que provocà la fi de la competició mixta de tir[12].

Lídia Falcón i el salt del dofí.  Falcón intervingué en una taula debat que també està disponible a YouTube[13].  La seua intervenció es pot resumir en que el feminisme s’equivoca molt si no vota opcions feministes (o, millor dit, el seu Partit Feminista).   Només així el feminisme pot tindre el poder polític que li cal per a aportar uns avanços que no s’obtenen ni fent pressió als i les càrrecs polítiques actuals ni amb manifestacions, per multitudinàries que siguen.  

La taula tingué un format diferent a la resta, ja que ella s’entestava en deixar el seu lloc al costat de l’Octavio Salazar per a anar al faristol dels discursos.  Així, anant d’un costat a l’altre, deixà anar les habituals falconades de la mida d’un campanar.  Com els dofins que segueixen els vaixells, el discurs saltava i feia tombarelles a l’aire, aquesta vegada al voltant de les identitats, “els queer i els trans” i el poble català.  

Diu que les identitats són un “constructe nou” per a “individualitzar i acabar amb les col·lectivitats”.  En ella, constructe sona a cosa molt lletja per subjectiva i, per tant, allunyada de la veritat material.  Òbviament, nou sona a recent i, per tant, que fique una i altra vegada “els catalans” en aquesta categoria fa un poquet de vergonya aliena.  Sembla que l’argument és, encara, que la identitat espanyola és l’única, la “normal” o, pitjor, la de “les col·lectivitats”, i sembla que ho seria juntament amb la francesa, la alemanya, la italiana i tantes altres que supose que també seran normals, no com la catalana.   

No li semblà suficient amb el to despectiu amb que digué “los catalanes” la primera vegada, i ho arreglà afirmant que les feministes no serveixen per a res als partits dels “catalans descervellats”.  Trobí molt trist que aquestes floretes innecessàries, només per a fer mal[14], no alçaren cap crítica. El discurs anà acompanyat de riures i aplaudiments i, al torn de preguntes, l’única crítica clara i valenta vingué per la qüestió trans.  La resta de intervencions també ho foren de crítiques, però per a deixar clar que altres partits, sindicats i propostes són tan feministes i tan bones com el partit de Falcón.  

Amb això de “los catalanes”, t’expliques millor “los trans” i “los queer”[15].  Malgrat que parle tant de materialisme, la seua realitat és un discurs ple d’anècdotes i ocurrències, on ella sempre és tan protagonista que arribes a no saber si el partit és ella o ella és el partit, o si la història del partit es remunta a una convenció contra la “tracta de blanques de 1905”, que va fer la seua àvia com no podia ser d’altra manera. El seu discurs és semblant a molts altres: ella és la dipositària d’una “veritat material” que porta dècades predicant al desert mentre lluita contra les coses que no hi haurien de ser o que, com a màxim, haurien de ser com són a eixa veritat material.  

Ella ho explica, quan li diu a una jove lesbiana que no té una explotació com a dona i altra com a lesbiana.  I així arriba l’apoteosi: “totes les explotacions les porte jo al damunt.  Totes les tinc amb mi, perquè jo sóc lesbiana, i jo sóc transsexual, i jo sóc netejadora d’hotel, i jo treballe com a collidora d’olives a Andalusia, i sóc de les persones migrants que s’ofeguen al Mediterrani i que moren tots els dies davant la nostra indiferència.   I sóc dels xiquets abusats, dels homes torturats i assassinats, dels homes explotats.  Perquè el feminisme engloba, com tota teoria alliberadora, totes les explotacions.  Només pensant així tindrem la força que ens donarà la unió de les classes explotades contra el poder”.  

Existiràs a dins de “la unió” que és la SEUA unió; a fora, seràs català descervellat o “un trans” amb intencions molt roïnes, com el que anà a “ficar la cullera” al 8M de Barcelona (si que hi hagué, per cert, un intent prou bast de “ficar la cullera”[16] per dignes representants de la col·lectivitat arribades de la capital no identitària).  Ha de ser còmode elaborar un pensament on qui et porta la contrària o et qüestiona no existeix o no hauria d’existir.

———

[1] Público, Marisa Kohan, 15/06/2020, El debate sobre los derechos de las personas trans divide al movimiento feminista, https://www.publico.es/sociedad/debate-derechos-personas-trans-divide.html

[2] IV Feminari València (1-2 febrer 2019), Presentació, http://www.feminariovalencia.es/val/presentacio

[3] IV Feminari, Ponents: Cristina Gallo Suárez, http://www.feminariovalencia.es/val/ponentes/cristina-gallo-suarez

[4] IV Feminari, María José Rienda, http://www.feminariovalencia.es/val/ponentes/maria-jose-rienda

[5] IV Feminari, Paloma del Río Cañadas, http://www.feminariovalencia.es/val/ponentes/paloma-del-rio-canadas

[6] YouTube, DipuVal Igualtat, 05/02/2019, DEPORTE Y FEMINISMO – Mesa 1 (viernes) – IV Feminario Valencia”, https://www.youtube.com/watch?time_continue=2318&v=6JE79LrEjnM&feature=emb_logo

[7] Ctxt, Nuria Alabao, 22/06/2020, Qué carajo es la Teoría Queer y por qué importa tan poco, https://ctxt.es/es/20200601/Firmas/32620/teoria-queer-feminismo-judith-buttler-movimiento-lgtb-trans-nuria-alabao.htm

[8] eldiario.es, Zona Crítica, Ana Requena Aguilar, 25/06/2020, Que no lo llamen ‘matrimonio’, que no lo llamen ‘mujer’, https://www.eldiario.es/zonacritica/culpable_6_1041905815.html

[9] D.A., Perfil fisiológico del jugador de baloncesto, a efdeportes.com, revista digital, Buenos Aires, nº8, abril 2012, https://www.efdeportes.com/efd47/perfil.htm

[10] Moviestar Estudiantes, Plantilla Lliga Endesa, https://www.movistarestudiantes.com/plantilla-liga-endesa/

[11] El País, Faustino Sáez, 06/12/2019, El calvario del Estudiantes, https://elpais.com/deportes/2019/12/05/actualidad/1575572453_915764.html.  “(…) Actualment, el pressupost de l’equip ACB és de dos milions (un 46% del total, que integra el femení, la cantera, el bàsquet inclusiu i la fundació) una xifra que situa el club entre les tres entitats amb menys recursos de la lliga.”

[12] Animalisme CAT, Jesús Frare, 16/05/2011, Citius Altius Fortius.  Sexisme i esport, https://animalismecat.blogspot.com/2011/05/citius-altius-fortius-sexisme-i-esport.html

[13] YouTube, DipuVal Igualtat, 05/02/2019, “FEMINÍSMO Y POLÍTICA – Mesa 3 (Sábado) – IV Feminario Valencia”.  https://www.youtube.com/watch?time_continue=2&v=Kdo4f9Yq27c&feature=emb_logo

[14] Píkara, Teresa Maldonado, 08/07/2020, Opiniones y derechos fundamentales en los debates y en las broncas feministas, https://www.pikaramagazine.com/2020/07/opiniones-y-derechos-fundamentales-en-los-debates-y-en-las-broncas-feministas/

[15] Ctxt, Beatriz Gimeno, 31/12/2018, Sobre el discurso antitrans (todavía no me creo que tenga que escribir este artículo), https://ctxt.es/es/20181226/Firmas/23666/Discurso-antitrans-Beatriz-Gimeno-miedo-a-lo-diferente.htm

[16] aguaita.cat, Bel Olid, 24/01/2019, La vaga de totes (i «totes» som «totes»), http://www.aguaita.cat/opinio/19009