Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar

Gestió directa II. La història no començà ahir.

Jesús Frare.  

De nou, des d’alguns governs municipals tornen a onejar la bandera de la gestió directa del rescat, acollida, refugi i adopció dels animals abandonats com a gran solució, per ella mateixa i sense més, dels problemes generats per les empreses que només cerquen benefici i, sobre tot, de les seues confrontacions amb les protectores.  Les entitats animalistes miren pels animals i denuncien públicament les seues condicions, assenyalant cap a la voluntat política d’aquests governs municipals que mantenen instal·lacions antigues i deficients, recursos molt escassos i pressuposts sota mínims.  

Crec que el debat sobre aquesta qüestió[1] s’ha d’ampliar amb un viatge en el temps, abans que aparegueren les empreses privades.  Pel que diuen les persones d’aquests governs que anuncien la bona nova de la gestió directa, sembla que la història començà ahir… O que el moviment animalista no té cap memòria.  

Ha de quedar clar que aquestes empreses privades aparegueren per a amagar tots els horrors que restaven a la vista amb la gestió directa, gràcies al seu personal desconegut i els seus centres d’extermini allunyats.  La gestió directa fou la protagonista d’eixe estadi previ i estigué molt lluny d’uns estàndards que hui es poden considerar mínims.  S’ha de tindre clar que, si un dia s’instaura un gestió directa per part d’una administració que no desatenga, que no maltracte, que no mate i que no siga sinònim d’horror, serà una novetat.

La preocupació pels problemes al voltant dels animals sense llar és molt antiga.  Hem de pensar en la temuda ràbia per a entendre que, molt sovint, aquesta preocupació es convertira en por col·lectiva i en eliminació d’aquests animals.  La ràbia està causada per un virus que ataca el sistema nerviós central i provoca encefalitis, i qualsevol mamífer pot ser el seu transmissor.  Ha de ser, però, mitjançant una mossegada, ja que el virus no sobreviu si no entra al cos a través de la saliva d’eixe animal infectat.  Un gran nombre de casos de ràbia en éssers humans han estat causades per gossos, degut a l’estreta convivència entre aquestes espècies.

Ha estat una malaltia mortal fins que s’han desenvolupat tractaments que només són eficients durant la fase d’incubació, i la seua eradicació a la península Ibèrica només s’ha aconseguit gràcies a les vacunes, per una banda, i a les matances dels animals portadors, per altra.  Encara hui, i com sempre, els animals sospitosos són eliminats sense esperar cap confirmació que ho siguen, de portadors[2].  

Fa molt que els ajuntaments començaren a recollir, tancar i matar gossos i gats del carrer.  Per exemple, l’ajuntament de València conserva documentació als seus arxius de finals del segle XIX corresponent al servei de gossos vagabunds, depenent del negociat de neteja i sanitat.  Aquest servei comptava amb un “dipòsit” d’animals i relacionava entrades, eixides per a tornar amb els seus amos i, també, els animals que mataven.  El 19 d’agost de 1891 es registraren 54 gossos eliminats, amb una especial atenció pels 4 “de caça” i els 5 “de presa”.  Només veieren necessari justificar la mort d’aquests animals: “s’han sacrificat perquè s’han arruïnat de tant de temps d’estar lligats”[3].  

Font: https://www.facebook.com/Valencia-Berna-historia-y-eventos-212350176318401/photos/pcb.291896891697062/291896598363758

La primera normativa de control de gossos a Donosti és de 1863.  La ciutat construí una “moderna gossera” els anys 1920, on es custodiaven els animals capturats per dos llacers a les ordres del veterinari municipal.  Si eren gossos, els retenien un màxim de 14 dies per si algú els reclamava i després eren electrocutats, mentre que els gats patien aquesta mateixa sort només arribar a la gossera.  Els operaris no comptaven amb cap dotació ni subministrament per a donar de menjar els animals, i havien de demanar les sobres a les tavernes de la zona.  Aquesta mateixa instal·lació estigué en funcionament, sense canvis, fins als anys 1990[4].  

El 1927 es dictaren les primeres normes estatals que convertien els ajuntaments en responsables de la recollida d’animals sense llar. No fou, però, fins el 1952 que els imposaren l’obligatorietat d’organitzar un servei de recollida, i així fou com es multiplicà el nombre de gosseres municipals.   Havien de custodiar els animals implicats en agressions per a la seua observació antiràbica, i també s’havien de fer càrrec de tots els indocumentats i sense llar[5].  Per suposat, i com passava abans, mataven a immensa majoria dels que recollien.

Parlem de moltes dècades de “gestió directa”.  Els llacers, treballadors municipals encarregats de capturar els animals, passaren molt prompte a l’imaginari col·lectiu com a personatges sinistres, molt temuts i odiats pels xiquets i xiquetes.  Amb els seus cotxes i furgonetes feien batudes per sorpresa, esperaven que la majoria dels homes estigueren treballant, i al seu pas desapareixien tots els animals que anaven solts, tingueren llar o no.

El 1901 es trencà el carro dels llacers de Saragossa.  Mentre provaven d’arreglar-lo, els xiquets i xiquetes “que, com de costum, anaven darrere dels llacers”, aprofitaren que l’havien desenganxat del cavall i l’assaltaren, passant per sobre dels operaris i de dos guàrdies.  Alliberaren els gossos capturats i, amb l’ajut de persones adultes, destrossaren el carro i l’arrossegaren fins al riu Ebre[6].  Aquesta preciosa història que podria ser reivindicada per l’ALF també demostra que taurins, caçadors, pelleters i tota la resta s’equivoquen: molt abans de les pel·lícules de Walt Disney ja hi havia gent com nosaltres.  

Carro dels llacers, com el que inutilitzaren a Saragossa, el 1901.

Els llacers continuen pressents als nostres temps, actualitzats amb més o menys fortuna.  Continua havent casos i situacions d’actuacions despòtiques, sense cap sensibilitat i que es tradueix en la matança arbitrària de molts animals, com passà amb el llacer de Ciutadella al 2015[7].  Encara més recent és el cas dels llacers de Zoonosi de la gossera de Múrcia: el 2019 provocaren queixes per la seua falta de sensibilitat amb els animals que han de capturar i amb les persones que demanen la seua intervenció[8].  

El cas de la província de Badajoz té la curiositat de mantindre una gestió mixta pública-privada a l’inversa del que proposa la regidoria de benestar animal de l’ajuntament de València[9].  La Diputació provincial fa la gestió directa de la recollida dels animals amb una nòmina de llacers que operen a tots els municipis excepte la ciutat de Badajoz, Mérida i Almendralejo, que realitzen la seua pròpia gestió.  Els animals capturats són dipositats la un centre de recepció que és gestionat per una empresa privada.  

Entre el 2006 i el 2017, els animals caigueren en mans de la gossera dels horrors d’Olivenza.  Aquesta empresa els matava només arribar-hi fins al 2014 i després, malgrat les contínues denúncies de les protectores, continuaren patint i morint en condicions deplorables.  Tot s’acabà  el 2017 amb l’operació Beagle: el SEPRONA interceptà l’ama de la gossera amb una furgoneta  que anava cap a Hongria carregada amb 21 gossos extremadament prims i ferits, que no havien passat els 20 dies de quarantena obligatoris i que no tenien cap documentació.  Com a conseqüència d’aquests fets, la Diputació trencà la seua relació amb l’empresa[10] i traslladà els animals a altra gossera situada a Azuaga[11].

Una de les víctimes que estava sent traslladada de la gossera d’Olivenza cap a Hongria.

La història ens mostra que la gestió directa, per ella mateixa, no és garantia d’absolutament res.  I més parlant d’animals que ni parlen, ni denuncien ni voten.  El cas d’Olivenza ens mostra el sinistre comerç il·legal amb animals per a baralles il·legals, cria, experimentació, etc.  Sense controls permanents, què és el que faria impossible que aquest comerç sorgira de centres gestionats directament per les administracions?  Sense controls permanents, com es descobririen les desatencions, les negligències, els abandons, els maltractaments, els abusos o les tortures com les de la gossera d’Olivenza?  

No oblidem que l’ajuntament de València, quan es feren públiques les imatges de la situació al Centre d’Adopció D’Animals, el primer que va fer és ordenar que no es publicaren més imatges d’unes inst·lacions que són de la seua propietat.  Amb aquests precedents, no tenim raons per a sospitar del que passarà en cas d’una situació similar amb gestió directa? 

Com sempre, la responsabilitat de la vigilància i denúncia carregarà sobre les esquenes de les persones i organitzacions animalistes, sempre amb els seus propis i escassos mitjans i topant amb totes les dificultats del món.  Primer, toparan amb les persones responsables de totes aquestes situacions que, òbviament, faran tot el possible per ocultar-les.  És molt probable que també topen amb les responsables polítiques que, acomodades en la situació de desconeixement, entendran les denúncies com un atac.  Actuar els dóna molts maldecaps, ja siga contractes en vigor de les empreses externes d’ara com pels contractes i relacions laborals d’eixes situacions.  

Amb la imatge per davant de tot i les eleccions sempre a prop, haurem de passar per les habituals fases de negació, contrapropaganda amb l’ajut de la premsa amiga, minimització, banalització i, finalment, acceptació a contracor i intervenció tard i malament.    I així, serà la gestió directa la que tornarà a generar anys de lluita i molts patiments que es podrien haver evitat.

———

[1] Animalisme CAT, Jesús Frare, 01/01/2017, Gestió directa, https://animalismecat.blogspot.com/2017/01/gestio-directa.html

[2] Animalisme CAT, Jesús Frare, 27/06/2013, La màscara (III).  Sempre els gossos: per Lucky, Pipo i Marquesa, Regina, Xena…  https://animalismecat.blogspot.com/2013/06/la-mascara-iii-sempre-els-gossos-per.html

[3] Facebook, València & Berna, historia y eventos, 03/05/2019, Historia de la perrera municipal, https://www.facebook.com/permalink.php?story_fbid=291896891697062&id=212350176318401

[4] El Diario Vasco, A.V., 15/03/2006, La larga historia del control de animales domésticos y perreras comenzó en 1863, https://www.diariovasco.com/pg060315/prensa/noticias/San_Sebastian/200603/15/DVA-SUB-197.html

[5] Ortíz Menéndez, Juan Carlos; Velasco Bernal, Cristina; Gavela García, Javier i Pizarro Chordá, Carlos, El perro y el hombre: historia de una relación. De las perreras municipales a los centros de protección animal del siglo XXI. Aproximación a la Norma UNE 313001 de 2016 en lo que a los centros de acogida y residencias de perros se refiere, a revista JAL&IAWS (Journal of Animal Law & Interdisciplinary Animal Welfare Studies) 0, 2017.  https://www.iustel.com/v2/revistas/detalle_revista.asp?id_noticia=419492&d=1

[6] Heraldo, Mariano García, 18/02/2010, La rebelión de los niños contra el carro de la perrera, https://www.heraldo.es/noticias/blog/2010/02/18/la-rebelion-los-ninos-contra-carro-la-perrera-1254425-2261124.html

[7] menorca.info, David Marqués, 01/04/2015, La Protectora denuncia el trato y los «excesos» del lacero en Ciutadella, https://www.menorca.info/menorca/local/2015/04/01/491963/protectora-denuncia-trato-excesos-del-lacero-ciutadella.html

[8] eldiario.es, Patrulla Animal, Raquel López Teruel, 22/08/2019, Los `laceros´ de Zoonosis: poca o nula sensibilidad con el bienestar animal, https://www.eldiario.es/murcia/patrulla-animal/laceros-zoonosis-sensibilidad-bienestar-animal_132_1386401.html

[9] Animalisme CAT, Jesús Frare, 01/08/2020, El que més dol és la mentira.  Benestar animal que canvia protectores per gosseres, https://animalismecat.blogspot.com/2020/08/el-que-mes-dol-es-la-mentira-benestar.html

[10] El Español, Carmen Lucas Torres, 12/06/2017, La ‘perrera de los horrores’ de Olivenza cierra por fin, https://www.elespanol.com/reportajes/20170608/222227905_0.html

[11] Hoy, M. Á. M., 14/08/2017,  Los perros abandonados en la provincia de Badajoz irán a Azuagahttps://www.hoy.es/extremadura/perros-abandonados-provincia-20170813001312-ntvo.html

 

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto:
close-alt close collapse comment ellipsis expand gallery heart lock menu next pinned previous reply search share star