Jesús Frare.
Signe el pacte de Teguise[1]. Ho faig amb la minúscula força de la meua signatura i malgrat que no caldria perquè, segons explica Leonardo Anselmi, com a activista gaudisc d’una espècie d’adhesió innata. Com ell diu, per a ser part del pacte de Teguise només em cal la “mobilització permanent”[2], supose, contra el terrible tracte que pateixen animals com el Timple i contra la impunitat dels que els sotmeten a aquest tracte.
Ho faig sense deixar de banda els desacords i, també, els meus dubtes per alguns plantejaments, estratègies, escenificacions i lideratges.
De les demandes plantejades, no recolze la reivindicació d’una llei marc estatal, perquè defense el dret a decidir dels pobles. No crec que es puga tindre aquest amor per les lleis marc a la espanyola (que limiten quan calga les competències autonòmiques) si es creu mínimament en l’autogovern, ni que siga en eixos hipòcrites eslògans postfranquistes de “l’Espanya de les autonomies” o, encara més, la “nació de nacions”. No entenc en què es basa la confiança en una llei marc d’aquest tipus. Entenc encara menys que s’arribe al punt de creure que corregiria les mancances que s’atribueixen, tampoc entenc per què, a la diversitat legislativa autonòmica. Creure que l’estat posaria el llistó alt a les comunitats autònomes és massa creure; creure que posaria pals a les rodes a les que estarien disposades a passar per sobre d’eixe llistó (que serien les de sempre) és més realista.
També tinc molts dubtes amb la presó com a solució. Crec que, desgraciadament, la presó és un mal necessari perquè sempre hi hauran atacs i violacions molt greus dels drets de les persones (humanes o no). També crec, però, que la presó només ho és amb totes les conseqüències per delictes contra el sistema, com demostra el fet que la delinqüència DEL sistema no encaixa al món penitenciari. Els individus que deixen la corbata entre els seus objectes personals arriben a la presó quan tot el que han fet és tan escandalosament flagrant que no hi ha altre remei. Ja arriben “inserits” de casa i fan molta nosa allà dins perquè fan que tot plegat siga massa evident, amb la seua necessitat d’amables tractaments especials mentre esperen la segura arribada del regim obert.
És per això que crec que “aquesta” presó mai pot ser justa i que, desgraciadament, delictes com el del maltractament animal ho faran encara més evident. L’especisme de la nostra societat fa que els de dalt facen exactament les mateixes barbaritats que els de baix, amb la mateixa inhumanitat, el mateix acarnissament i les mateixes atrocitats. Ho constatem millor perquè ja estan penalitzats: precisament, el cas de la tortura i mort de Timple, amb el seu judici i la seua sentència irrisòria, és un gran exemple d’això. En el futur, els idiotes de barri que entrenen pitbulls per a baralles les passaran més magres que la gent com aquesta parella tan ben posicionada i relacionada. I serà així des de les penes imposades fins al seu compliment a dins de les presons.
Em reconforta molt que el pacte deixe clar que la presó seria per a quan “la prevenció no haja estat efectiva”. Vista com a última alternativa, i generalment conseqüència del desinterès i la inacció per a garantir eixa prevenció, també crec que el delicte de maltractar i matar un animal perquè si, perquè es pot, perquè la víctima és feble i no es pot defensar, mereix una pena de presó efectiva. Crec que és necessari que aquesta colla de personatges facen el ploramiques mentre clamen que tot ha estat un error i que no ho tornaran a fer, però amb la convicció que dóna una sentència gens favorable. És un avís per a navegants molt necessari i que, a més, facilitaria eixe treball de prevenció.
Al seu article, Leonardo Anselmi ens proposa que imaginem un gran nombre d’organitzacions i persones de “tots els sectors del moviment animalista” treballant unides de forma coordinada, cooperant i dialogant permanentment. Si no és un acte deliberat, és que el subconscient el traeix quan ens mostra que la característica comuna de tota eixa gent i organitzacions és que ell les coneix. Anselmi és un expert en treballar per “unions” al seu gust, on els qüestionaments als seus plantejaments i accions no solen tindre cabuda.
Em ve al cap, especialment, l’amarga experiència de la plataforma ERESS[3] que em contaren algunes de les seues protagonistes. Aquesta era, precisament, una unió d’organitzacions per a treballar, de forma seriosa i coordinada, en un ambiciós projecte per a corregir el biaix especista de la educació, reglada o no i a tots els nivells. El gran objectiu era fer un llibre blanc que recollira totes les propostes i alternatives i treballar pel seu desenvolupament i aplicació.
Amb el treball prou avançat, Anselmi aparegué com a enllaç polític i, immediatament, sorgiren els problemes a causa de les seues extralimitacions. Davant de les queixes, la seua reacció fou proposar una “reorganització” de la plataforma (són paraules seues). La liderà ell, treballant-a només amb les organitzacions que considerà oportú i deixant de banda les que no encaixaven en la seua “estratègia”.
De forma efectiva, això significà la fi de la plataforma ERESS. Quasi quatre anys després, tenim noves experiències en el camp de l’educació com l’Escola Animal[4], citada per Anselmi al seu article (ell forma part de l’equip d’aquesta proposta, com a “assessor de coordinació general”[5]). No tenim, però, res que s’aprope a eixa proposta integral i consensuada per la que treballava la plataforma ERESS.
Una dada important és que la demanda d’explicacions que provocà aquest desenllaç vingué del Pacma, partit que Anselmi té entre cella i cella des de fa molt i contra el que, fins i tot, ha arribat a organitzar contracampanyes electorals en xarxes. Per tant, és un dels que no forma part de la seua unió del moviment animalista.
Altre exemple l’hem tingut fa pocs dies, amb la seua reacció pel desafortunat text de la CUP Animalista amb el que pren postura davant el pacte de Teguise[6]. Estic d’acord amb les seues refutacions, però la seua forma de fer-ho és molt cridanera: “vaig a respondre un a un els arguments esgrimits en aquest fil. No perquè ens interesse especialment el posicionament de la CUP ni el seu recolzament…”. A banda de la peculiar combinació entre el nosaltres i el jo, res estranya per a qui conega l’Anselmi, em crida l’atenció eixe menyspreu a la CUP que culmina amb una etiqueta creada per a l’ocasió: #LaCupNoSeEntera[7].
Em crida l’atenció perquè sé que no hi haurà mai un #CompromísNoSeEntera (prenc un exemple proper, de la meua realitat valenciana). Anselmi no el farà mai, per descarat que siga el desinterès o la inacció en qüestions animalistes, per grossa que siga la relliscada, ja que parlem dels partits de govern del canvi que compten amb el beneplàcit entusiasta d’aquesta elit animalista que s’unfla com un peix globus quan camina ufanosa pels passadissos de les grans institucions, amb una targeteta de convidat penjant del coll. A més, són partits plens de bons xiquets i xiquetes amb molta activitat a les xarxes socials, el que dóna moltes oportunitats per a interactuar amb colpets virtuals a l’esquena dels que es fan els personatges importants entre ells.
Vull recordar que, durant el seu antic idil·li amb Barcelona en Comú, arribà a irrompre en xarxes per a donar presumpció de veracitat al govern barceloní, qüestionant preventivament les denúncies animalistes per les matances de coloms i la destrucció de nius de gavina[8]. Hagué de recular ostensiblement, recordant-nos que, sempre que ha calgut, ha estat molt crític amb els partits i governs.
I així arribem, per a acabar, a l’últim gran dubte que em genera l’”oportunitat” que representa el pacte de Teguise per a l’animalisme de desfilada, especialment eixe que s’aglutina a les sectorials animalistes d’aquests partits del canvi que són la nostra gran esperança i ens cauen tan simpàtics. No és d’estranyar que Podemos Animalista haja corregut a signar-lo, en el moment que la Direcció General de Drets Animals i el seu “animalisme a les institucions” acumula experiència com a una espècie d’advocacia de l’esquerra governamental i s’enfronta a nyaps com el del projecte de decret sobre nuclis zoològics que prima l’explotació, penalitza el rescat i refugi d’animals i nega qualsevol veu o autoritat a la direcció general animalista[9].
En resum: crec que les unions que parteixen d’exclusions assegurades no són unions, que els lideratges que tenen intenció d’imposar el seu animalisme són molt perillosos i que el patiment del Timple no s’hauria de convertir en un instrument partidista, no s’hauria de posar en safata per a campanyes propagandístiques de partits polítics i institucions. Donada la situació que vivim, no hi ha cap justificació per a un activisme sense crítica, per a un moviment pendular cap a un animalisme comparsa.
———
[1] #PactoDeTeguise #NiUnMaltratoMas. Pacto de Teguise. https://www.niunmaltratomas.org/pacto-de-teguise
[2] eldiario.es, El Caballo de Nietzsche, Leonardo Anselmi, 28/08/2020, El Timple que colma el vaso, https://www.eldiario.es/caballodenietzsche/timple-colma-vaso_132_6186685.html
[3] Educació i respecte als éssers sentents. L’acrònim està en castellà (Educación y respeto en seres sintientes).
[4] http://www.escolanimal.org
[5] http://www.escolanimal.org/qui-som/. Consulta: 12/09/2020.
[6] Twitter, CUP Animalista (@CUPAnimalista), https://twitter.com/CUPAnimalista/status/1301252419494477832
[7] Twitter, Leonardo Anselmi (@LeoAnselmi), 02/09/2020, https://twitter.com/LeoAnselmi/status/1301272452887130113
[8] Animalisme CAT, Jesús Frare, 02/02/2016, El zoo i els coloms, https://animalismecat.blogspot.com/2016/02/el-zoo-i-els-coloms.html
[9] eldiario.es, El Caballo de Nietzsche, Surama Lázaro i Bárbara Fernández Andújar, 31/08/2020, El proyecto de decreto sobre núcleos zoológicos facilita la tenencia irresponsable de animales y dificulta su protección, https://www.eldiario.es/caballodenietzsche/proyecto-decreto-nucleos-zoologicos-facilita-tenencia-irresponsable-animales-dificulta-proteccion_132_6191645.html
Animalisme en valencià 