Jesús Frare.
No sóc vegana, sóc Antiespecista. I us explique per què: el veganisme és deixar de fer, de consumir animals, d’utilitzar-los per a l’entreteniment, per a vestir-nos. El veganisme és omissió de formar part de l’explotació que viuen els animals.
L’antiespecisme és l’oposició a l’opressió que viuen els animals, i no només els explotats. Com a altres moviments polítics: el feminisme, l’antiracisme, es demana que no deixes d’actuar, sinó que actues per a canviar la realitat.
Els animals necessiten que actuem: necessiten no només que deixem de consumir-los. Necessiten que les rescatem, que en tinguem cura, necessiten que sls donem de menjar al carrer, o que els esterilitzem. Necessiten que no mirem cap a altra banda quan veiem una situació injusta. Necessiten les cuidadores, les alimentadores, els i les que adopten, necessiten les persones que ixen al carrer a donar-los veu. Necessiten l’activisme i necessiten que els prenguem en compte: als gossos i gats, als de granja, als que viuen al carrer o ho fan al camp i que ens organitzem per a ser la seua veu.
Necessiten l’acció.
Ser vegane és un meravellós primer pas, tant de bo continuem caminant.
Aquesta reflexió[1] de Laura Luengo Mata, cofundadora i presidenta del santuari Vegan[2], se m’ha barrejat al cap amb totes eixes crítiques que rebem de la vella esquerra, eixes que repeteixen una i altra vegada les paraules individualisme i postmodernisme. Ja sabeu, que si els canvis personals no serveixen per a res perquè els problemes són estructurals, que si les propostes d’accions individuals distreuen de la necessitat d’accions coordinades i organitzades front a eixes estructures, etc.
No puc estar més d’acord amb les paraules de Laura sobre l’antiespecisme i la necessitat d’acció; només tope amb la reflexió sobre allò que és el veganisme, allò que fa que ella diga que no és vegana. El veganisme és omissió, només deixar de fer, o és fer una determinada cosa d’una determinada manera? Jo SÓC vegà o faig servir el veganisme?
Pense que tant la reflexió de la Laura com eixes crítiques de les que parle fan referència a una confusió entre els conceptes de veganisme i antiespecisme que cal trencar. No hem de deixar de reconèixer que eixa confusió és “culpa nostra”, ja que l’antiespecisme nasqué com a veganisme aquell novembre de 1944[3]. La primera organització antiespecista nasqué dels debats al si del vegetarianisme britànic i, per a diferenciar-se d’aquest, creà el nom de veganisme amb unes pretensions de provisionalitat que han estat definitivament frustrades.
Les persones que fundaren la Unió Vegana defensaven uns plantejaments que havien sorgit a principis de segle XX entre les que volien un vegetarianisme coherent amb el respecte als animals. Qualsevol aliment d’origen animal era fruit de l’explotació i, per tant, equivalent a la carn, cosa que no pot negar cap persona que conega com es produeixen els lactis i els ous. En definitiva, el punt de partida es troba al si d’un moviment vegetarià creat al voltant de l’abstinència de menjar carn[4] o, el que és el mateix, l’omissió de la que parla Laura.
Altre gran “problema”, pel que fa a les confusions, és que eixe moviment vegetarià original té tres grans branques o motivacions (salut, religió/espiritualitat i ètica) que no tardaren en tindre les seues versions veganes: salut. Pel que fa a les dues primeres, ni tan sols es poden enquadrar preceptivament en “l’animalisme”. Pel que fa a l’ètica, serà una motivació en qualsevol cas animalista però no necessàriament antiespecista.
Malgrat que aquelles fundadores ja eren antiespecistes, la formulació del moviment no arribà fins als anys 1970 i, sobre tot, 80, amb fonaments ideològics i organitzacions que actuen en diversos camps i amb diferents estratègies per la consideració dels altres animals com éssers amb identitat i valor per ells mateixos, com a subjectes de drets i no com a propietats amb uns usos i finalitats, i contra tota forma d’explotació (alimentació, vestit, experimentació o espectacle/entreteniment). És clar que Laura té tota la raó: per una banda, l’antiespecisme va molt més enllà de l’omissió o l’abstinència i és una proposta molt més ampla que la del veganisme.
El veganisme, però, forma part de l’antiespecisme fins a tal punt, que aquest és impossible sense aquell. Les persones antiespecistes el practiquem cada dia o, millor dit, el fan servir cada dia com a eina antiespecista. El necessitem aplicar a les nostres pràctiques quotidianes per a no explotar animals, i ho fem d’una manera que està molt lluny de la passivitat: perdem el confort de la proximitat, el preu, la varietat o la rapidesa per a arribar a les alternatives veganes allà on les podem comprar, hem aprés a fer-les a casa sense ser amants de la cuina, ens hem deixat la vista a la lletra xicoteta de les etiquetes. La gent de la vella guàrdia ha hagut de cercar sota les pedres fins al dia que ha pogut celebrar, amb els ulls oberts com a plats, l’arribada de cada vegada més negocis vegans, impulsats per gent que treballa de sol a sol i assumeix inversions i riscs.
Quan em diuen que “el veganisme és individualista”, responc que no saben el que és. El veganisme antiespecista és, sense embuts, una forma de boicot a tota l’explotació animal, siga qui siga qui la practique i se’n beneficie. De Campofrío al xicotet ramader “ecològic” o el pastor que “manté la vida rural”, al matancer que clava al ganivet al coll dels “productes” d’uns i altres després de queixar-se sobre les seues condicions de treball. Tot: de grans multinacionals que venen productes experimentats amb animals a xicotets comerços que exposen les víctimes; de qui electrocuta raboses per via anal a les tendes amb les més modestes jaquetes de pell; del zoo al circ, passant pel tir i arrossegament, els bous al carrer o les aparentment innocents desfilades amb cavalls. Fins i tot, arriba a aquesta vessant de l’agricultura sostenible i de proximitat que és capaç de desveganitzar els vegetals amb la reintroducció, més que innecessària, dels animals de treball.
El veganisme antiespecista està activat a tot el món com a una pràctica conscient, col·lectiva, militant, dirigida cap a uns propòsits i objectius. No té res de individualista, ni encara menys de passiu o dimissionari. Molts dels que el rebutgen per desmobilitzar o per postmodernista, ja voldrien tindre per a les seues “lluites principals” una eina d’acció que manifeste aquests grau de compromís i perseverança. Sobre tot, aquells que han de refugiar-se una i altra vegada en el pretext de les contradiccions individuals.
És veritat que hi ha més persones veganes que veganes antiespecistes, que fem el mateix per diferents motius. I també és veritat que l’altra gent suma, malgrat tindre altres propòsits i objectius. Dia a dia, hora a hora, unes i altres omplim el got de la paciència dels explotadors, grans i xicotets, i ja fa temps que l’hem fet vessar. I, com diu Laura, les persones antiespecistes també desitgem, i treballen per a aconseguir-ho, que les altres veganes facen un pas més enllà, un pas cap a la lluita antiespecista.
El veganisme és, per tant, una eina d’acció antiespecista. Ens pot representar una eina, fins al punt de dir que som veganes? Permeteu-me la broma: si la falç i el martell representa el comunisme, la balança i l’espasa la Justícia o el seu casc els bombers, com no ens va a representar a nosaltres quelcom amb un ús tan quotidià, quelcom que hem de pensar i fer tots els dies? Definitivament, jo sóc antiespecista i sóc vegà.
———
[1] Laura Luengo Mata, Facebook, 25/10/2020, No sóc vegana, sóc antiespecista, https://www.facebook.com/photo?fbid=10224567037149296&set=a.4706707751546&locale=es_ES
[2] https://www.facebook.com/SantuarioVegan?locale=es_ES
[3] Animalisme CAT, 29/10/2012, The Vegan News nº1, novembre de 1944, traducció al català, https://animalismecat.blogspot.com/2012/10/the-vegan-news-n1-novembre-de-1944.html
[4] Vegetarian Society, Early history of the Vegetarian Society, https://vegsoc.org/about-us/history-of-the-vegetarian-society-early-history/
Animalisme en valencià 