Jesús Frare.
L’argumentari del carnisme té un nou gènere silvopastoral. Es repeteix en estructura i llocs comuns, al voltant de la idea central que l’explotació animal extensiva/ecològica/pasturatge, que no tindria res a veure amb la ramaderia intensiva o industrial, és un recurs suficient, sostenible i de proximitat que representa l’única alternativa raonable per a salvar el planeta de la destrucció.
La seua forma sempre és d’impugnació a l’antiespecisme en general i el veganisme en particular. Ens els presenten com a forces obscures que han envaït el món amb la potència suficient per a manipular la veritat i silenciar els raonables discursos de la proteïna, l’anèmia i la B12, adornats ara amb feliços remugants sobre prats amples i verds i unes poques heidis i peres que, acompanyades dels seus fidels boires, salven la vida rural i la natura de les fosques urpes del petroli.
L’altre pilar, comú a tota l’argumentació especista i més subtil en aquest cas, és la reestructuració del discurs antiespecista per a crear un ninot de palla de postures insostenibles. Tapen l’escorxador on degollen els animals cap per avall, remugants feliços i gallines “ecològiques” incloses, amb una barreja a mida de nutrició i dietètica, demografia i economia que els erigeix com a eixa única alternativa. La nostra resposta és, en certa mesura, un xicotet guany que obtenen amb la jugada: mentre argumentem que ens podem alimentar de forma sana sense explotar animals, que en cap cas mancaríem de recursos i capacitats per a fer-ho i que, per tant, existeix una alternativa a l’explotació animal, ens movem en el seu terreny.
Fa pocs dies, em convidaren a llegir un article d’aquest gènere, signat amb pseudònim per una ramadera i publicat per La Directa, que es titula En defensa del pastoreig[1]. A partir d’eixa idea del nou gènere pastoral, pensí es podria estructurar amb les mateixes quatre categories que ja havia utilitzat per a comentar altre article[2], i el resultat és aquest:
Urbanites desarrelats i profundament ignorants. L’autora treballa aquesta idea amb les eines de la natura, les cadenes tròfiques i l”ecodependència”, que esgrimeix una i altra vegada. Tot comença amb centenars de rens morts per un raig i el “meravellós” esclat de vida sorgit a continuació, tant que permetria “trobar un sentit a totes aquelles morts”. Hem d’acceptar que la mort dóna vida als ecosistemes dels que la nostra espècies forma part, perquè no fer-ho ens ha portat al precipici on som ara.
Fins i tot hem de fer un “exercici d’humilitat i acceptar que no som tan diferents d’altres espècies”. L’autora no ens explica quines i, com que es veu que sóc massa urbanita malgrat que soc de poble, mai em queda clar si el lloc de la nostra espècie dins d’aquestes ecodependències és de depredadora de taula i forquilla o de carronyaire de nevera. S’ha d’agrair que l’article es limite a fregar el fora de joc una i altra vegada i, en aquest cas, no faça cap referència ni a la gran aportació de la carn per al creixement dels cervells dels i les sapiens ni als dents de sabre que tenim per ullals.
L’argument pretén que la ramaderia ocupa un espai als ecosistemes per delegació de tots i totes les que no l’ocupem, els i les que hem de “sostindre” aquesta suposada baula de la cadena tròfica amb el nostre carret de la compra urbanita. Si comprem bé i com toca, els ramaders i les ramaderes seran allà amb els ramats i mantindrem aquest “flux de la biosfera”. És estranya la inserció al medi d’aquestes espècies que no perillen per la contaminació, la destrucció dels seus hàbitats o la caça furtiva, sinó per l’amenaça dels números vermells.
No crec que la ramaderia poguera nàixer d’altra manera diferent al pastoreig. Una gent que coneixia molt be els remugants que caçava veié el potencial de condemnar-los a la domesticació. La docilitat d’alguns individus ho permetia. Seria fàcil trair la seua confiança. Amb aquests hostatges ja no s’haurien d’enfrontar als animals lliures i salvatges, no haurien de patir davant els que estan disposats a defensar-se, no hi hauria fracassos. D’ara endavant perseguirien l’herba que els animals esgotaven ràpidament, haurien d’anar d’un lloc a l’altre com a nòmades, com a transhumants.
Eixe pas tan llunyà representà el primer gran salt que separava els éssers humans dels ecosistemes. Els convertí en “ocupants” que s’apropiaven de la natura, els enfrontà als herbívors salvatges que “esgotaven” eixes pastures i, sobre tot, als depredadors que no distingien “les propietats humanes” de la resta de preses. Segur que no tardaren en inventar el concepte d’alimanya, que ha viatjat per la història fins a convertir-se en llops penjats dels senyals de trànsit, ossos enverinats amb anticongelant[3] i gent de ciutat “prestant servei a les administracions” amb les seues batudes pel bosc[4]. A més de caçadors, sol haver ramaders a prop de totes aquestes víctimes, tot queixant-se de les pèrdues que els generen.
Per si no fóra poc amb això, els nostres pastors es feren sedentaris amb el suport de l’agricultura. La soja de l’Amazones (si, no és per a fer tofu) ha deixat enrere els rostolls, i els corrals de pedra han cedit el testimoni a modernes naus on també els animals de les fotos sobre camps verds passen les nits i mengen pinsos. Les víctimes d’aquesta ramaderia extensiva van als mateixos escorxadors que les de l’extensiva, amb els mateixos camions de la mort i per les mateixes modernes carreteres. I, mentre degollen totes de la mateixa manera, aquesta pastora ens reny per no tindre visions holístiques i no tindre ni idea d’ecodependències.
El capitalisme, la industrialització i la gran alternativa. Postveritat i individualisme. I neoliberalisme, aquesta tampoc pot faltar mai. Postmodernisme, encara menys. Curiosament, mentre l’autora es queixa que li diuen exploradora, antropocèntrica o explotadora, no s’està de posar-nos a totes aquestes etiquetes.
El text s’adhereix a la queixa d’una “suposada esquerra” acrítica, fàcil d’entabanar per noves xarrameques de discurs fàcil. Bàsicament, es tracta d’agafar-se als vells dictats verticals, tan útils per a sostindre postures interessades front a noves lluites i reivindicacions, front a noves conscienciacions que no resulten convenients per a qui s’ha acomodat i se les troba de front. Toca tirar d’antics catecismes que reciten tediosament amb la intenció de vendre’ns que tot això no és esquerra o de plorar pels cantons perquè l’esquerra jo no és el que era.
Quan les evidències són flagrants, només resta la queixa de la “la moral” que les condemna i, perquè no falte de res, del pes de les emocions i dels sentiments. L’especisme d’esquerres sempre diu que no toquem de peus a terra amb els nostres arguments tan bonics que no resisteixen el xoc amb la realitat. Per tant, pel que fa a això és com l’especisme de dretes: és el mateix que diria un torero de l’Opus que fa la vuelta al ruedo amb el pollastre franquista a la bandera d’Espanya o el caçador que escriu al terra la paraula Vox amb els conills que ha matat. En altres ocasions, quan volen desqualificar l’animalisme perquè el defensa gent d’ideologia conservadora, els responc que la nostra transversalitat és idèntica a la seua.
El text també es queixa que desviem la mirada de l’explotació de les persones si no hi ha un tros de cadàver al plat. La tolerància cap a l’explotació animal, però, està ben lluny d’eliminar l’explotació de les persones que, una vegada més, omplen la boca de qui només les utilitza com a excusa de mal pagador. Per a donar aquestes lliçons, no haurien de defensar o pertànyer a un sector amb tantes persones treballadores que suporten pèssimes condicions laborals. Tant a granges com a escorxadors s’aprofiten de la seua necessitat per a imposar tota classe d’abusos, des de salaris de misèria i horaris interminables fins a l’exposició conscient als contagis per COVID19 per a estalviar costos en salut.
Tampa comparativa: la ramaderia “ecològica” i l’agricultura intensiva. L’autora es queixa de la manipulació de l’antiespecisme que no diferencia entre “models de ramaderia”. Altra vegada, li dóna la volta a la truita: a diferència dels i les que fan diners criant i venent vides, la gent antiespecista veu el món “en termes de dominació i explotació”.
“Si estem d’acord en el fet que no podem usar les dades de l’agricultura industrial –majoritаria avui dia– per dir que cal acabar amb tota l’agricultura, també ho estarem per a dir que no podem fer el mateix amb la ramaderia”. Ens explica com és de diferent el pastoreig dels models d’explotació intensiva: diu que no li treu valor a allò que mata, perquè en té cura “amb totes les lletres”. Aquesta ramaderia alternativa ens permetria interaccionar positivament amb la natura mentre es respecten les necessitats etològiques dels animals explotats. Diu que els remugants pasturen i tenen la seua “vida gregària i totes les interaccions que això comporta”. No sé com encaixa dins d’això el camió tancat que va a l’escorxador, però encara em sorprèn més que curen les seues malalties, els eviten accidents i… els eviten estrès!
Pense en Valentí, el vedell blanc atropellat i que fou cedit al santuari Gaia[5], perquè només els santuaris farien els esforços i gastarien els diners que costa recuperar una pota destrossada. N’hi ha molts de casos com aquest, perquè els animals valen per a les explotacions allò que se’n podrà traure de la seua carn, de la seua llet o dels seus ous, i res més que això. Els santuaris van plens d’animals malalts i ferits, febles i vells abandonats als camps, en la majoria dels casos, per pastors[6].
Segons l’autora, tot el dany que fa la ramaderia extensiva no és molt diferent al que provoca l’agricultura i, abans de tornar a la cantarella sobre el valor del conjunt per sobre dels individus, posa un front a l’altre un alvocat de Valparaiso amb “els ous de les gallines del pati de la veïna”. Dues capes de vernís en poques lletres, gràcies a la petjada ecològica dels cultius especulatius i del comerç global i a la bondadosa imatge de la veïna amb les gallines del pati del darrere. Qui no té aquest veïnatge amb gallines hauria d’anar a parar a l’explotació “ecològica” més propera, altra vegada connectada amb l’escorxador. Aquest sempre és el destí de les gallines quan ja no són econòmicament productives, fet que no situen més enllà dels dos anys de vida[7] por moltes etiquetes de “gallines felices” que s’hagen inventat.
Diu que no hi ha una “proposta [antiespecista] realista de model de producció alimentària”. Diu que manipulem les dades per ficar el seu model al mateix sac que la ramaderia intensiva, i tant a l’article com des del compte de Ramaderes de Catalunya parlen de tractors, fosfats espoliats i nitrogenats sintetitzats. Tot barrejant les coses, ens acusen de barrejar les coses.
És ridícul és pretendre que el pastoratge/ramaderia ecològica siga una alternativa a res. L’abandó del model industrial ramader és, ara per ara, tan de ciència ficció com la substitució de l’agricultura intensiva per l’ecològica i, per tant, acusar l’antiespecisme de no tocar de peus a terra amb aquests arguments no té sentit. A banda d’això, aquesta suposada alternativa ramadera no pot substituir la producció intensiva perquè no hi hauria planeta per a fer-ho, ni tan sols passant de bous i porcs a ovelles i cabres com a principals espècies explotades. Ni els ramats extensions ni els ous de la veïna poden omplir les neveres de les grans ciutats. Òbviament, només seria “alternativa” si s’assumeix un nivell de producció incomparable amb l’actual i un increment de preus astronòmic.
Si l’alternativa és el canvi de model socioeconòmic i el decreixement, estem davant d’una proposta que no hauria de deixar espai per a la consideració dels animals com a propietats, com a objectes per a ser utilitzats. Hi hauria una major disponibilitat de terres i es tornarien a la natura, als ecosistemes, les espècies i els individus les milions d’hectàrees furtades per a produir matèria prima per a pinsos ramaders. Amb menys exigències de productivitat i rendibilitat de la terra, podrien tornar els cicles de cultius i els guarets. Fins i tot, es podrien utilitzar adobs vegetals provinents de la recollida selectiva de fems i del reciclatge. No caldria cap vincle amb l’explotació animal per a fer-ho.
Bingo antiespecista. A l’apartat del bingo cunyadista antivegà, hem de començar pel tema de les plantes. Com ja he dit abans, l’autora camina pel precipici amb l’envejable habilitat d’una cabra pirenaica: val que les plantes no senten, però, com diria Mariano Rajoy, fan coses. Les plantes interactuen amb les seues arrels i això ens serveix per a arribar a allò de sempre: si mengem plantes, perquè no animals? Les vides d’unes valen menys que les altres? Quines coses tenen les persones veganes, les especistes són elles, que mengen plantes i no animals. Les plantes també són espècies…
En altre moment, el text estableix no sé sap com que, com que “tindre vida” no ens pot incapacitar per a matar si no volem morir de fam, “la capacitat de tindre emocions més o menys complexes” només ens obliga a allò del “benestar animal”. Ja sabeu, la vaca que riu, les gallines felices, el pern captiu i les cambres d’asfixia dels escorxadors o, fins i tot, les mutilacions sense anestèsia de les granges o les tortures dels laboratoris, que són les justes i només que les justes.
Continuem fent les mateixes voltes de sempre per a cercar justificacions a la cosificació d’uns éssers que, quan no pateixen llargues explotacions per la llet, els ous o les seues cries, acaben esquarterats i presentats en asèptiques safes de porexpan. Altre clàssic és comparar-los amb les morts o els caus i nius destruïts quan es llaura, sega o cull un camp, que binguers i bingueres veuen en el plateret d’una balança completament equilibrada, amb l’explotació animal a l’altre plateret.
No tinc clar a qui pregunta retòricament si ens menjaríem els fruits de l’agricultura si el que destruïra foren vides o cases humanes. Que, si no ho férem, diu que “jerarquitzem”, que fem lectures antropocentristes i conservadores. Això recorda massa a la famosa illa deserta on només tindríem a l’abast un animal i un ganivet per a matar-lo, perquè em costa imaginar un tractor retrovatant el meu edifici de cinc plantes o passant per sobre d’un senyor que s’amaga entre l’arròs, sense fer cas dels seus udols. Bromes a banda, impressiona veure aquest gir inesperat del concepte d’especisme, fet servir per a justificar l’explotació animal. Amb tanta tombarella, acabarem panxa enlaire.
Per cert, que el debat sobre eixes morts als camps si que té l’entitat suficient per a afrontar-lo. Les persones antiespecistes que no volem cosificar, explotar ni matar animals, acceptaríem esforços i sacrificis que pogueren evitar totes o algunes eixes morts que, malgrat no ser fruit de l’explotació animal, estan causades pel nostre menjar. A banda d’això, voler utilitzar-les per a justificar-se és altre número del bingo que sempre canten des del cantó de l’explotació.
Ara passem a “les especistes informades” que denuncien com les antiespecistes que han assolit el seu nivell d’informació reconeixen, amb la boca petita, que topen amb l’ecologisme. Que l’autora no es pense que ha descobert el Mediterrani quan s’assabente que l’antiespecisme rebutja frontalment la seua idea d’ecologisme i la dels seus amics “conservacionistes” que “controlen poblacions” en esmorzarots amb els caçadors, persegueixen híbrids obsessivament o, segons ella, celebren epidèmies.
L’últim apartat és per al victimisme que vol convertir l’explotació en David i l’antiespecisme en un Goliat que no només és gegantí, sinó que usurpa la veu de l’acadèmia i de les seues “tribunes de poder”. És això del “lobby animalista i mascotista” que mai falta al nostre bingo. Aquesta victimització, a més, denuncia un suposat atac contra el pastoreig que, posant el focus sobre ell, desvia l’atenció del model agroindustrial.
L’autora sap perfectament que l’antiespecisme lluita contra la indústria càrnia i manipula el fet que no faça cap distinció entre les seues formes, que rebutge l’argument trampós que la ramaderia ecològica o el pastoreig és una forma acceptable o ètica d’explotar animals. Culmina així el que s’espera de la seua defensa d’aquesta activitat tan testimonial, i des d’una tribuna on la presenten com qui va a “aportar arguments que qüestionen el discurs antiespecista”. Molts discursos antiespecistes, aquests que suposadament defensa l’acadèmia i el poder, ni tan sols tenen accés a aquesta tribuna.
L’animalisme està aconseguint mostrar l’autèntica cara del monstre, que cerca desesperadament màscares i maquillatge. A més de les bucòliques fotos del prats, carregades de falsedat, també rep amb entusiasme aquestes denúncies de persecució fetes per persones que es resisteixen a l’avanç del setè de cavalleria, tan modestes malgrat que informades, que no fan ostentació del seu currículum acadèmic i que, fins i tot, instrumentalitzen el feminisme al més pur estil de la colla d’emboladores de les Terres de l’Ebre.
———
[1] La Directa, Aurora Camps (pseud.), Manuel Clavero, 08/12/2020, En defensa del pastoreig, https://directa.cat/en-defensa-del-pastoreig/
[2] Animalisme CAT, Jesús Frare, 04/03/2018, Tsunami Stranger Pigs (III). Ramaderia vs Agricultura i altres coses, https://animalismecat.blogspot.com/2018/03/blog-post.html
[3] CCMA, redacció, 12/12/2020, Les imatges de la investigació per la mort de l’os Cachou, enverinat amb anticongelant, https://www.ccma.cat/324/les-imatges-de-la-investigacio-per-la-mort-de-los-cachou-enverinat-amb-anticongelant/noticia/3065760/
[4] Animalisme CAT, Jesús Frare, 12/12/2020, Silenci per transparència. L’enigma dels vedats de caça, https://animalismecat.blogspot.com/2020/12/silenci-per-transparencia-lenigma-dels.html
[5] Fundació Santuari Gaia, Habitants, Valentí, https://www.fundacionsantuariogaia.org/valenti/
[6] Animalisme CAT, Jesús Frare, 16/03/2019, “Desvieje”. Piqué i les ovelles d’escorxador, https://animalismecat.blogspot.com/2019/03/desvieje-pique-i-les-ovelles-descorxador.html
[7] Animalisme CAT, Jesús Frare, 21/01/2011, Alimentació sostenible (IV). Ous, lactis i mel, https://animalismecat.blogspot.com/2011/01/alimentacio-sostenible-iii-la-ramaderia.html
Animalisme en valencià 