Jesús Frare.
Jo sent una estranya proximitat amb tota aquesta gent que protesta perquè el requisit lingüístic priva la societat del seu gran potencial. També em sent pròxim a qui diu que a Catalunya la gent és tan roïna que només parla en català, com demostren totes les vegades que s’ha trobat amb adolescents que no saben parlar castellà (No’s’ha pasao?!?!?, exclama Verónica Forqué). I amb els que presenten mocions per a que Alacant siga exclosa de l’àmbit lingüístic valencià i per a que Calp es diga Calpe, que solen ser els mateixos que diuen que els i les animalistes els distraiem de les faenes importants. Fins i tot amb qui diu que parlar valencià al País Valencià és colonial i racista si es fa davant de persones migrades d’Amèrica Llatina o de qualsevol membre de la seua descendència.
Dic proximitat, per suposat que no és coincidència. És la proximitat de qui no amollà ni una en valencià fins als 23 anys. També d’haver nascut a Almàssera i no haver-me assabentat que existia el valencià fins a quatre anys després i a la Vall d’Almonacid, un poble de parla castellana. Allà, un xiquet d’Alboraia que estiuejava a la casa veïna em portà davant de sa mare i son pare perquè no entenia el que m’estava dient, i es pensà que em passava alguna cosa. L’home casi es mor de riure per la meua estupefacció quan m’explicava que la ventana es deia finestra i el cuchillo era un ganivet.
Sóc dels qui mai compliran amb els propòsits d’iniciar sempre els converses en valencià o de parlar valencià amb qui l’entén, perquè el castellà és la llengua de la meua gent, de ma casa. Fa molt que no la considere “la meua” llengua, però ho ha estat. També sóc dels que s’ha trobat el valencià al davant, de sobte, com una barrera per a la meua comoditat castellanòfona. Perquè, per a la gent de parla castellana, és molt còmode que no s’haja de parlar valencià al País Valencià, siga com siga.
Sembla que la meua diferència principal amb tota eixa gent és que la veu interior que ens diu que la cosa no és justa mai m’ha deixat dormir tranquil. Esperava la classe de valencià des de que tinguí accés a ella, comencí a engolir hores de TV3 des de que el mític Bartolo ens la portà a casa i, amb el temps, em comprí l’Enciclopèdia Catalana i l’Alcover-Moll. Em fiu valencianoparlant poc a poc, fruit d’un procés caracteritzat pel compromís, la voluntarietat i el “sobresforç”. És el que passa quan un poble mai pot “exigir” la seua llengua.
Tinguí la sort de moure’m en ambients valencianoparlants, cosa que no és fàcil per a la gent de parla castellana per unes o altres raons. La naturalitat d’uns accents impossibles i la vergonyeta feren que no em soltara fins a una nit de borratxera molts anys després. De sobte, em trobí sense el vocabulari, l’expressivitat i la fluïdesa del castellà, en tensió permanent per a no eixir amb coses com el munyec, la nebla o la cama (de dormir) i provocar les injustes riallades d’aquelles metralletes de castellanismes que tenia al davant. Si, la gent que parla castellà troba que és més còmode no haver d’enfrontar-se a aquesta inseguretat, a aquesta feblesa, a aquesta davallada tant de capacitat com de “prestigi comunicatiu”.
Ni els accents, ni el vocabulari ni la fluïdesa m’han fet oblidar el temps que he estat a l’altra banda, i és per això que sent eixa proximitat amb una gent que viu la major part de la seua vida sense tindre la més mínima preocupació pel valencià. Van fent amb tot a favor, amb el castellà sent la llengua de les seues experiències vitals, fins que es troben amb una situació on això no és o, fins i tot, pot ser que no siga del tot així. Allò que els trau de la zona de confort pot ser un cartell o un text en valencià, alguna persona que no es canvia al castellà, la reivindicació del requisit lingüístic… I, davant d’aquests fets, sovint tan fugaços, es trauen del sarró els arguments rutinaris en defensa de la seua comoditat i que els convertirà en les víctimes. Vaja, sembla que estiga davant el paradigma antiespecista.
Dels que venen de visita, tinc especial predilecció pels cosins de Conca o de Màlaga que s’erigeixen en experts en dret constitucional al mig d’un sopar on són els convidats d’honor. Pel que sembla, per Ponent també s’han trobat (una i altra vegada, ací!) amb gent que no els parla en castellà i els obliga a recitar amb to solemne la versió apòcrifa de l’article 3, eixa que diu que tenen dret a que no els molestem parlant rar. Supose que seran els mateixos que veuen tanta gent que no sap parlar castellà, segurament perquè identifiquen el fet de no saber castellà amb que no siga el castellà la llengua que millor es sap.
En una ocasió, mentre parlava amb un professor a Catalunya amb permís de cap de setmana, un cap aparegué entre mig de nosaltres per a demanar-nos discretament que no parlàrem en valencià per si això molestava a una danesa que seia a l’altra punta de la taula, a anys llum de nosaltres. Érem els únics que no estàvem parlant en imperial normatiu. La meua conversió en el increïble Hulk fou de tal calibre que, quan ens tornàrem a veure, aquella estudiant d’espanyol em demanà informació sobre les llengües i les reivindicacions lingüístiques amb les que es topà de forma tan dramàtica i que es convertiren en el tema del seu treball d’Erasmus.
Entre els que acaben d’arribar, n’hi ha qui porta ací setmanes, mesos o… anys. Hi ha qui enveja la seua coartada perfecta, aposta segura per a trencar qualsevol intransigència i encara més amb allò de ¿Puede ser en castellano? Es que todavía no lo ha aprendido. Sinó, no pasa nada. Sempre hi ha un motiu per a que no es parle en valencià, però aquest sembla immillorable i per això és difícil veure el “no passa res” en altres contextos. Com que troben que la “normalitat” de canviar-se al castellà no pot tindre una força major més major que aquesta, malgrat el “no passa res”, les reaccions irades davant les negatives es solen recrear en la sensació de jugar amb avantatge.
De totes les experiències d’aquest tipus, em quede amb aquella del postgrau de Contemporània que no acabí. Estava centrat en Amèrica Llatina i hi havia gent vinguda d’allà que, com és habitual, no tenia idea que es podria troba amb gent que parlara valencià (la Universitat no troba que advertir-s’ho siga adient). Tot estigué tranquil durant dies, però, quan arribà l’enyorat Manel Martí i digué primeres paraules, provocà l’esclat d’un defensor dels febles que, mentre assenyalava dues companyes xilenes, cridava Que no te entiendien!!! Encara recorde la cara del professor, que tornà quan aquell especialitzat en història militar per no sé quina universitat britànica defensà que la reconquesta s’ha de dir reconquesta i que, si durà 800 anys, ahí radica la grandeza de la gesta. Jo ja no sé dir reconquesta sense pensar en Martí i en la grandesa de la gesta.
Deixe pel final la gent valenciana de tota la vida. Hi ha qui fa paelles molt bones, qui va a la falla i es vesteix per l’ofrena, qui “argumenta” contra la unitat de la llengua o qui és de la penya de bous al carrer. O qui no necessita d’aquestes coses i, senzillament, és del barri o del poble. Hi ha qui no ha sigut mai d’altre lloc, malgrat que li diga mi pueblo a un indret on sempre demanen Mahou i que és molt lluny de l’hospital on nasqué. Molts viuen, vivim, a llocs fets de blocs de pisos que, un dia, foren el tresor guanyat a pols per gent que vingué sense res. Llocs que abans eren tot camp, a banda, perifèrics, on un castellà de molts accents, valencià inclòs, ha estat l’única llengua durant molts anys, de forma aparentment natural. Sense normalitzacions ni immersions, això no ha començat a canviar fins que ha vingut més gent sense res, amb més llengües i més accents.
Al poble, on és impossible no eixir-se’n d’aquestes bombolles i compartir tendes o bars amb la gent de la part vella, és més fàcil sentir allò que mai l’he après, no he anat a l’escola, ningú m’ho ha ensenyat o s’han burlat de mi quan ho he fet. I allò que les llengües són per a unir i no per a separar, que tots som germans i que no costa res posar-se al lloc dels altres, que per a que serveix si no ho parla ningú o que allò important és l’anglès. I, per suposat, el no veus que no t’entén? o vols que vinga un xinés i et parle a tu en xinés?
Al final de la cadena de campanyes de desinformació i atacs interessats contra el valencià, sempre hi ha persones que em sent molt properes. Entre confrontacions, enrabiades i avorriments (empatitzar sempre, cansa) també m’he volgut convèncer que estava davant d’eixa por a perdre allò que ens resulta còmode, per injustes que puguen ser les seues conseqüències. Vull veure eixa estranya por a recular, a cedir a canvi de res, i també a fracassar en un procés de canvi a millor. Ho comprenc i molt: sóc antiespecista i vegà i, en aquesta lluita, també es tracta de trencar amb grans injustícies que, a nivell individual, es basen en el privilegi i la comoditat. Durant tot aquest temps, he cregut saber el que hi havia al fons dels seus sentiments, darrere dels seus decorats de queixes i pretextos.
Animalisme en valencià 