Jesús Frare.
Han passat anys des de que llegia un article a Llibertat.cat del Roger Castellanos[1] amb molta il·lusió. El Roger es manifestava a favor d’assumir les principals reivindicacions animalistes des del socialisme, fins i tot d’“obrir la caixa dels trons del carnivorisme”. Mentre no arriba la victòria del comunisme mundial, portador la justícia plena[2], podíem assumir els mínims contradictoris de benestarisme: el “blindatge constitucional” dels drets animals només seria plenament efectiu pel que respecta a la “crueltat” (de l’experimentació, circs, zoològics, espectacles, etc.), mentre que el sector “agrari” podria optar per una transformació cap a models més sostenibles com el de la ramaderia extensiva.
Aquella primera aproximació a l’animalisme del Roger fou com fugir de l’aigua gelada quan et toca la punteta dels dits del peu. Vist en perspectiva, ja es veia que l’aigua li feia por quan es reivindicava com a carni dins del sistema i ens reptava a observar les nostres pròpies contradiccions. Són eixes exoneracions panxacontentes que tant m’agraden i que parlen de la futilesa d’uns compromisos individuals que són tan inútils i insignificants davant l’efectivitat de la lluita col·lectiva.
Quan el 2019 hi hagué una sèrie d’accions directes antiespecistes a granges, es sentiren a les xarxes els brams llunyans d’uns neotrabucaires amb llenguatge d’aires carlins. Aquesta gent tan enfadada amenaçava amb disparar abans de preguntar a qui entrara a “casa seva”, amb el llançament de merda de tota classe d’animals esclaus o amb l’organització d’un contraatac d’estil orc als santuaris. La meua primera sorpresa arribà quan aparegué gent de cabell llarg, arracada i samarreta estil David Fernández, encapçalats per qui alesohores era l’alcalde cupaire de Viladamat (Alt Empordà), amb la seua amenaça de repartir “voleies d’hòsties”.
La segona sorpresa, més gran, fou trobar-me el Roger entre aquesta gent i tan eixit de mare. Escriguí un article sobre aquesta història[3] després de llegir la seua resposta a gent que denunciava colps, agressions i amenaces (fins i tot havien estat víctimes d’una llarga persecució per carretera on reberen dispars des d’un cotxe). Els insultava i els deia que, per a enfrontar-se a “la nostra pagesia”, s’ha de vindre plorat de casa.
Ha continuat per aquesta línia des d’aleshores, sense res a envejar-li a eixe Peppone de Viladamat que està entestat en celebrar qualsevol opinió a favor de obrir foc de primeres. Ara ja som “els amiguis de lis gallinis” o una secta destructiva i òbviament postmoderna, gent babaua i de ciutat sempre necessitada de les lliçons d’uns conversos al ruralisme que parlen com si foren la vintena generació que no ix del mas. En fi, que ha quedat clar que aquella caixa dels trons ha estat mal d’obrir pel bo del Roger, que prefereix esperar el triomf del comunisme mundial acomodat del costat d’eixa ramaderia extensiva, armada i a la defensiva.
Quan, fa uns dies, llegia per primera vegada una publicació de Carlos Taibo (del mateix anys que l’article del Roger) sobre la relació entre decreixement i drets animals[4], aquella mateixa mateixa il·lusió es transformà en prevenció molt ràpidament. Amb el cas del Roger Castellanos al cap, pensí en la forma com abordem reptes com els que ens plantegen els drets animals i l’antiespecisme. O el feminisme. O l’antiracisme i l’acollida de les persones migrants. O la lluita LGTBI. O la lluita dels pobles pels seus drets col·lectius, la seua llengua, la seua cultura… O la lluita de les persones trans, amb el projecte de llei i els discursos sobre la teoria queer i l’“esborrat de les dones”. El treball sexual, el respecte a la diversitat front a la normativització dels cossos i la gordofòbia… Són, en definitiva, qüestions a les nostres comoditats i seguretats, als nostres propis privilegis, a l’ètica i la justícia de les nostres postures.
El text Carlos Taibo comença referint-se als drets animals com “quelcom que envolta -o ha d’envoltar- tota la perspectiva del decreixement”. Aquesta suggerent centralitat envoltada de perifèries em porta a qüestionar-me la mateixa idea de transversalitat, eixa que diu que totes les lluites emancipadores són branques del tronc únic de l’opressió. Es fa difícil, però, si analitzem el que ens envolta agafats fermament a la nostra branca, si l’entenem com una espècie de fort emmurallat des d’on eixim a colonitzar nous espais amb els seus propis horitzons. Si veiem la interseccionalitat com una clau que ofereix noves oportunitats d’expansió o, encara pitjor, com a un “mercat d’inversió”, on els nostres nous compromisos han de tindre contrapartides i rendibilitats.
De vegades, veiem la nostra branca tan infal·lible que aguantaria el pes de totes les altres: tot és bo si encaixa dins dels nostres vells motlles, que demostren així la seua gran validesa i la seua veritat. I tot allò que no hi encaixa dins d’aquest apriorisme mai serà vàlid, mai ens posarà en qüestió, senzillament sobra, l’hem de rebutjar frontalment i, si no sabem com, ens hem d’esforçar per trobar la forma de fer-ho. Les velles utopies, amb figura de patriarca barbut i vestit victorià, solen tirar per aquest camí (torne a recordar allò del triomf del comunisme mundial, que també m’agrada molt).
Altres vegades, serà cadascuna de les altres branques les que han de ser suficientment bones com per a aguantar el pes de la nostra. Si no ho fan, seran una farsa: com pots lluitar contra l’opressió mentre la practiques? Molta de la meua gent, antiespecista i vegana, aplica aquesta màxima al seu proselitisme. També ho he fet jo mateix, i he sentit les queixes, segurament justes, de qui diu que no podem imposar els nostres debats. També acaben apareixent, com apareixia la inquisició espanyola dels Monty Phyton, els caçadors de sectes postmodernes que divideixen els seus moviments.
D’una i altra manera, ens acabem pensant que la nostra branca és, en realitat, l’empelt fort que creix de la soca malalta de l’opressió, i d’on naixen totes les branques de l’arbre. Això ja no és transversalitat, és l’unicitat de sempre que, fent com que amplia horitzons, s’entesta en aconseguir una alineació impossible.
És millor aprendre de les aus i els altres animals arborícoles, que fan de tot l’arbre la seua llar. Es mouen d’una branca a l’altra, obtenen el caliu i l’aliment de totes elles i tornen a aquella on tenen el niu. Fem transversalitat mentre ens conscienciem, impregnant-nos de cada lluita com les abelles es cobreixen de pol·len a les flors. És pot practicar, no exigir: pretendre divulgar allò pel que lluitem com a transversalitat sona a engany, a autoengany si el que volem que la transversalitat siga la via per a que la nostra lluita siga definidora de totes les altres. La transversalitat està molt lluny de ser una clau mestra per a la conscienciació de la gent (si ens la creiem i fem nostres totes les lluites de justícia, aquest objectiu es fa encara més complicat).
He estat be aprendre del Roger i de la seua idea de socialisme animalista, que ràpidament es converteix en rebuig de tot allò que no convé al seu socialisme.
———
[1] Llibertat.cat, Roger Castellanos, 04/10/2014, El socialisme serà animalista o no serà, https://www.llibertat.cat/2014/10/el-socialisme-sera-animalista-o-no-sera-27995
[2] Animalisme CAT, Jesús Frare, 12/10/2014, El socialisme serà antiespecista o no serà. Recollint la proposta de Roger Castellanos, https://animalismecat.blogspot.com/2014/10/el-socialisme-sera-antiespecista-o-no.html
[3] Animalisme CAT, Jesús Frare, 28/07/2019, Supose que seran les contradiccions, https://animalismecat.blogspot.com/2019/07/blog-post_28.html
[4] Facebook, Calos Taibo, 19/01/2014, Sobre los derechos de los animales, https://www.facebook.com/330474237627/posts/10152203498052628/
Animalisme en valencià 