Jesús Frare.
Les mobilitzacions per l’empresonament de Pablo Hasél[1], la repressió que les ha acompanyades i la criminalització tant del raper com de les persones que s’han mobilitzat ens ha fet recordar la teoria de la síndrome de Sherwood, mostrada per l’Oriol Cases a La Directa[2]. El document[3], obra d’un policia amb aires de gran general i defensor de l’orde “que ens hem imposat”, es un pla per a maquillar l’autoritarisme amb la manipulació de l’opinió pública com a uns dels elements principals.
Arriba a proposar que “es deixen fer” prou actes vandàlics durant les manifestacions per a que l’opinió pública vincule el moviment okupa amb violència, i diu que “és essencial que la població estigui convençuda d’aquesta relació tot i que no sigui totalment certa”. No diu res sobre infiltrar gent que s’encarregue de calfar l’ambient o, directament, de fer els actes vandàlics, perquè seria massa que estiguera negre sobre blanc.
També parla dels i les “irreductibles”, que s’han de desacreditar amb la imputació de delictes comuns per a evitar que siguen elevades a màrtirs. És el que fan quan, després de tancar a la presó algú per les lletres de les seues cançons antisistema, ens adornen el seu expedient judicial per a presentar-lo com un delinqüent comú que es mereix la presó. Fins i tot ens volen convèncer que no el tanquen per cantar, mentida que pretenen convertir en veritat per repetició.
Parlem d’irreductibles. Era estrany que la Datxu Peris no estiguera al punt de mira. És valenta, conseqüent i molt bona gent, sempre hi és i sempre cara descoberta. Ella ha estat qui notificava els actes de solidaritat amb Pablo Hasél i per la llibertat d’expressió a València, i ho han vist fàcil. Una publicació (no se li pot dir periodisme a quelcom com això) a Las Provincias[4], després d’assenyalar-la com a “organitzadora de les protestes”, passa a demonitzar-la amb les manipulacions habituals.
Només poden donar-li voltes a dues experiències de la Datxu. La primera és la seua implicació en la candidatura que la portà a ser regidora de Catarroja entre el 2015 i el 2019. Eixa candidatura tenia un nom molt llarg: “Guanyar Catarroja – Esquerra Unida del País Valencià – Els Verds – Acord Ciutadà”. A més dels “guanyar-guanyem” i els acords ciutadans, tenim altres formes de fer llargs els noms, com acord municipal, entesa pel progrés, etc. Els partits d’esquerra les tenen sempre a mà, quan les eleccions municipals s’apropen perillosament i el coll no els toca la camisa.
Amagar-se darrere d’una candidatura ampla sempre ha estat una bona manera de tapar les desil·lusions acumulades. Sempre ha funcionat, i seguirà funcionant. Amb la seua representació institucional, aquests partits posen sobre la taula el dret a presentar candidatura sense haver de recollir els avals i signatures que imposa la llei electoral. Persones que volen canvis i estan disposades a provar la via institucional es troben amb aquesta flor de primavera que els ofereix un camí més planer a partir de relacions d’igual a igual, horitzontals, assembleàries. Una persona, un vot, per sobre de currículums i carnets. Tot molt bonic.
Les cares noves atrauen vots nous que, com a mínim, salven la situació. A Catarroja, les eleccions del 2015 fins i tot serviren per a que “Guanyar” fora la tercera força en nombre de vots, empatada a cinc regidories amb el PP i Compromís. Foren vots molt valuosos, que també serviren per a salvar la representació d’Esquerra Unida a la Diputació. Si, aquestes candidatures amples també serveixen per a això.
Després, passà el que sempre passa, la primavera s’acaba i la flor es tanca i mor. Els apparatxiquis que encaixen patèticament al règim del 78, com el peuet de la Ventafocs a la sabateta de vidre, es cansen d’horitzontalitats i reclamen l’autoritat i els recursos. Gent mai vista a les assemblees les desvirtua amb votacions búlgares, i qui es resisteix passa a ser una molèstia. A Catarroja, però, resistiren fins al final i la Datxu fou una d’aquestes resistents. Separades d’Esquerra Unida, decidiren no presentar-se a les eleccions del 2019 i feren balanç de tots aquests anys[5].
La Datxu mai milità a Esquerra Unida, i fou des d’Esquerra Unida de Catarroja que la convertiren en “trànsfuga expulsada del partit”, com la qualifiquen en la publicació de Las Províncias. Fins i tot ho escenificaren als plenaris, portant figurons i figurones què, des del públic, li reclamaven que “tornara la regidoria”. Un avís per a navegants que es tornen a pensar que les sigles i formes de fer velles poden oferir aixoplucs nous.
Allò que Guanyar fóra “la marca blanca de Podem” enllaça amb les difamacions a la Datxu pel seu activisme i, molt especialment, l’animalista. S’ha de dir, primer de tot, que Podem no formà part de la candidatura de Guanyar del 2015, i que la gent de Podem Catarroja ha fet diversos esforços, prou vergonyosos, per desmarcar-se de la Datxu i no rebre esquitxades pels atacs que li fan. Sempre els ha importat més això que la injustícia que tot plegat representa.
La Datxu ha hagut d’anar diverses vegades als tribunals per defensar els animals, però la més complicada ha estat per la denúncia de la Fundació Toro de Lídia, que l’acusà d’alegrar-se de la mort del torero Víctor Barrio[6]. Com que mai s’alegrà d’això, el procés civil esgotarà totes les vies legals per a protegir els drets de les persones a pensar i opinar lliurement, per sobre del que facen grups de pressió com aquest.
Les publicacions de la Datxu a les xarxes estaven rebent una atenció especial, sorprenent, mentre Esquerra Unida s’esforçava per fagocitar tot el que era Guanyar Catarroja. Així és com es publicà el post de facebook objecte d’aquesta denúncia, així és com es tergiversà el seu contingut i es sobredimensionà el seu abast, i així fou la premsa lliure convertí Guanyar Catarroja en la marca blanca de Podem[7].
L’esmentada publicació recent de Las Províncias té tots els llocs comuns d’aquesta manipulació, que es resumeix amb un titular tan sonor com que la Datxu ha “aclamat” (jalear, en castellà) la mort del Víctor Barrio. I, posats a manipular, ja li adjudica uns antecedents penals que no té i que, segurament, mai faltaran a les publicacions futures. Recordem que el primer intent de la Fundació del Toro de Lídia per la via penal fou desestimat immediatament i, per això, canviaren d’estratègia cap a una demanda civil al jutjat de Sepúlveda, el poble del torero.
Finalment, la volen culpabilitzar, juntament amb la resta de “capitosts violents”, de provocar les confrontacions malgrat els esforços de la policia, que hauria fet de tot per “evitar les càrregues”. Voler vendre això és voler massa quan es refereixen a la protesta del dijous, 18 de febrer. Era el tercer dia de mobilitzacions i, en els dos dies anteriors, els antiavalots s’havien esforçat per tornar-nos a la Primavera Valenciana, eixint de les lleteres en estampida per a pegar a tort i a dret, a gent que caminava per les voreres i tornava cap a casa[8].
Fa mal veure com fan això amb una persona que coneixes. No crec que es puga ser més íntegra que la Datxu, més solidària, més rebel. Em fa patir molt, perquè no vol per a res la calculadora de conseqüències que serveix per a domesticar la gent com jo. Sempre hi és on hauríem de ser, mai s’espanta i així han engreixat, amb aportacions tan diverses, l’expedient que fan servir per a demonitzar-la. No deixa de ser curiós que, al si d’aquest calaix de merda, s’unisquen l’esquerra que ho canviarà tot, la caspa taurina, el sensacionalisme… O, tal vegada, no ens hauria de sorprendre tant.
A mi em serveix per a veure de molt a prop com construeixen “l’altre”, un altre semblant al Pablo Hasél, que desdibuixen per a enganyar altres que es creuen que no som com ell, altres que volen creure que mai seran l’altre. L’altre som nosaltres i l’altre sóc jo. Sobre tot, si fan que l’altre siga la Datxu.
———
[1] Facebook, Carraroja En Comú, 08/05/2019, Acomiadament, https://www.facebook.com/notes/667010887548124/
[2] La Directa, Oriol Cases, 23/05/2012, L’estratègia de David Piqué per acabar amb el ‘problema’ dels ‘okupa/antisistema’, https://directa.cat/lestrategia-de-david-pique-per-acabar-amb-el-problema-dels-okupa-antisistema/
[3] Piqué i Batellé, David, La Síndrome de Sherwood. El fenomen okupa/antisistema circumscrit al districte de Gràcia (Barcelona), com a factor de risc per a la convivència i potencial focus de percepció d’inseguretat. Polítiques públiques de seguretat aplicables per evitar que esdevingui un problema d’ordre públic o delinqüencial i conseqüentment de solució únicament policial, Barcelona, 2009, https://directa.cat/app/uploads/2019/10/la-s%C3%ADndrome-de-sherwood-1.pdf
[4] Las Provincias, Javier Martínez, 24/02/2021, La exedil condenada por jalear la muerte de Víctor Barrio organizó la protesta por Hasel en Valencia, https://www.lasprovincias.es/valencia-ciudad/exedil-condenada-vejar-20210224004859-ntvo.html
[5] Facebook, Carraroja En Comú, 08/05/2019, Acomiadament, https://www.facebook.com/notes/667010887548124/
[6] Animalisme CAT, Jesús Frare, 29/10/2017, Honor contra Drets. #TotesSomDatxu, https://animalismecat.blogspot.com/2017/10/honor-contra-drets-totessomdatxu.html
[7] El Mundo, Guillermo Gabarda, 14/07/2016, Una edil de Guanyar Catarroja jalea la muerte del torero Víctor Barrio, https://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2016/07/13/5786658246163f45198b45e7.html
[8] Àpunt, redacció, 16/02/2021, VÍDEO | La concentració a València contra la detenció de Pablo Hasél acaba amb càrregues policials, https://apuntmedia.es/va/ultimes-noticies/carregues-policials-en-la-concentracio-a-valencia-contra-la-detencio-de-pablo-hasel
Animalisme en valencià 