Jesús Frare.
Reflexions (II): oli sobre l’aigua.
Segur que molta gent sap què és Vivotecnia, fruit d’una mobilització modèlica i d’un ressò mediàtic molt important. Cruelty Free International (CFI)[1] ha posat en evidència l’infern de l’experimentació amb animals, mitjançat hores de gravacions durant dos anys. La informació es pot trobar als articles de Lucía Arana a El Caballo de Nietzche (la primera informació a l’estat espanyol[2] i el d’una setmana després[3]) l’article de Berta Romero i Esther Sánchez, a El País[4], que ha donat a conèixer el nombre de víctimes supervivents tancades al laboratori, i la cronologia elaborada per Madrid Vegano[5].
De tot el que estic aprenent i del que m’ha fent pensar, vull començar per les víctimes. Si el que ens diuen és veritat, parlem de 130 gossos beagle, 54 conills i unes 700 rates i ratolins que romanen allà dins, “per la seua seguretat” i, això que no falte, en compliment estricte i escrupolós de la normativa vigent. És hora de pensar una miqueta en la funcionalitat real d’eixes normatives, que opera malgrat que les faça semblar ridícules.
Resumint, l’escenari és aquest. Fa anys que els laboratoris poden tancar permanentment, ferir, lesionar, generar un gran patiment i matar animals en el marc d’una bonica normativa de “benestar animal”. També fa anys que l’empresa Vivotecnia de Madrid feia cas omís d’aquesta normativa: existia una cultura de maltracte, vexacions i falta de consideració cap als animals tolerada per la direcció i la propietat, que fins i tot havia rebut denúncies internes sobre el que passava allà dins.
Durant tots eixos anys, es suposa que han hagut les inspeccions que estableix la normativa, que s’han de fer amb molta regularitat. Potser que no s’hagen fet aquestes inspeccions, potser que s’hagen fet de forma deficient i que no s’hagen detectat els incompliments de la norma, o potser que s’hagen detectat i tolerat. Aquest despropòsit s’ha mantingut fins a la denúncia pública de CFI, una organització britànica amb una llarga història i molt de prestigi, que s’ha carregat de proves amb hores i hores de gravacions dels horrors fetes, segons algunes notícies, per la persona que havia denunciat internament el que estava passant.
Segons les autoritats responsables, la seua resposta no pot ser altra que deixar els animals en mans de l’empresa que els feia tot això. La justificació ha estat la normativa esmentada, els perills per a la salut de les persones pel tipus de substàncies que poden haver inoculat a aquests animals i, fins i tot, s’han atrevit a parlar de la pròpia seguretat dels animals. Ara, quan tota precaució i demora sempre serà en contra dels animals, és quan volen anar amb compte i assegurar-se’n que tot s’ajustarà a normes i procediments.
Ara és quan parlen de protocols i plans d’eixida. Ara és quan les organitzacions que acollirien els animals han de demostrar que estan capacitades per a oferir tot allò que tenen, a anys llum de les gàbies fredes i els magatzem foscos de l’infern de Vivotècnia. Totes elles són refugis i santuaris especialitats en oferir llar i cures, seguretat, atencions i protecció als animals víctimes de l’ús i l’explotació, amb històries que s’escapen per les escletxes d’un sistema sempre disposat a amagar-se darrere de disfresses com el de les normes de “benestar animal”.
Aquestes formes d’explotació són molt diverses: de la carn, la llet i els ous a la llana o el cuir, passant pels negocis de l’”entreteniment” (zoos i aquaris, competicions, exhibicions, tradicions, tortura taurina…) o la mateixa experimentació amb animals. Totes tenen la seua normativa de “benestar”, sempre adaptada a les necessitats de cada forma d’explotació. Per això, el que és maltractament per a una normativa no ho és per l’altra: senzillament, serà maltractament allò que “no calga” fer-li als animals. Per això, fins i tot parlen de “benestar animal” als escorxadors o a les places de bous.
El “benestar animal” mai ha estat tal cosa. Òbviament, mai s’ha fet per a lliurar els animals del seu patiment: els continuen tancant en granges, els continuen degollant, els continuen electrocutant i arrencant la pell per a fer abrics, els continuen sotmetent a tortures terribles als laboratoris. Suposadament, estableix uns límits pels seus explotadors, que no els haurien de fer allò que no cal fer-li’ls per a obtindre el que volen dels animals.
El “benestar animal” és i serà sempre un pretext per a les indústries d’explotació animal, que l’utilitzen per a justificar-se. Sempre s’amaguen darrere d’aquest “benestar” que tantes vegades queda en evidència, pels seus incompliments i per la total absència de controls efectius per part d’unes administracions que aparenten protegir els animals mentre es mantenen sempre al costat dels interessos d’aquestes indústries, i que també fan servir aquest “benestar” com a eina de justificació.
El cas de Vivotecnia ens ho mostra clarament, amb la indústria i l’administració seguint la partitura del “cas aïllat” de forma magistral i, el que és més impressionant, amb la Direcció General de Drets Animals formant part de l’orquestra. El primer solo el fa la indústria, que comença dubtant de la credibilitat de la denúncia per a acabar interpretant, con dolore, el lament per uns fets que són excepcionals i que no s’assemblen en res al que passa a tota la resta de laboratoris[6], on es passen el dia fent els abraços i carícies que podem veure a les fotos goebbelianes de les seues pàgines i xarxes socials.
L’administració va sonant de fons amb lloes a una normativa vigent tan perfecta i efectiva que no cal canviar. Mentre es va posant l’armilla i el casc antiavalots i ens promet investigar com és que no han funcionat els controls i les inspeccions, cedeix el protagonisme al flamant director general de Drets Animals. L’hem pogut veure callar o assentir davant preguntes que, en la seua formulació, estableixen el dogma de la necessitat indiscutible d’utilitzar animals en l’experimentació. I, per suposat, ha confirmat les tesis de la indústria: Vivotecnia és un cas aïllat.
Sergio Garcia Torres si que ens ha promès alguns canvis normatius, destacant el de la introducció de càmeres als laboratoris i la conservació de les gravacions durant un cert període de temps, durant el què haurien d’estar a disposició de l’inspecció i que servir com a base per a la presa de mesures o l’aplicació de sancions[7].
La mesura recorda a la de les càmeres als escorxadors, que també sorgí després de l’aparició de gravacions escandaloses (clandestines, com diria la indústria). Aquesta normativa, que tindrà una moratòria per a la seua entrada en vigor d’un any des de la seua publicació per a grans escorxadors (dos pels xicotets) estableix clarament que les imatges sempre seran de les empreses, i es tanca amb article d’infraccions i sancions que inclou a qui les obtinga i difonga sense el seu permís, en virtut de les lleis de protecció de dades[8]. Com sempre, el que se’ns presenta com “més benestar” amaga més blindatge per a les pràctiques de la indústria i més amenaces per a qui no s’ajusta als seus interessos.
Entre les coses noves que hem aprés, doncs, amb les companyes que no han deixat mai d’estar davant de Vivotècnia, està aquesta forma de desemmascarar la suposada escrupolositat de les normes que afecten als negocis d’explotació animal i que, en aquest cas, arriben al paroxisme pel que fa a la seua hipocresia. Si alguna persona no ho tenia clar, hi ha barra lliure fins que tot es destapa, i és a partir d’eixe moment quan arriba l’escrupolositat, però només per a minimitzar l’impacte de l’escàndol, per a que no es multipliquen les evidències, per a que tot quede portes endins.
Dins d’aquest tot, sempre hi són les víctimes. No us oblidem, no us oblidarem mai.
———
[1] https://www.crueltyfreeinternational.org/
[2] elDiario.es, El Caballo de Nietzsche, Lucía Arana, 09/04/2021, Cruelty Free International destapa imágenes de extrema crueldad animal en el laboratorio Vivotecnia de Madrid, https://www.eldiario.es/caballodenietzsche/cruelty-free-international-experimentacion-animal-crueldad-animal-laboratorio-vivotecnia-madrid_132_7389157.html
[3] elDiario.es, El Caballo de Nietzsche, Lucía Arana, 17/04/2021, Vivotecnia, es la hora de la justicia, https://www.eldiario.es/caballodenietzsche/vivotecnia-hora-justicia_132_7828167.html
[4] El País, Clima y Medio Ambiente, Berta Ferrero i Esther Sánchez, 18/04/2021, Vivotecnia: el laboratorio de los horrores, https://elpais.com/clima-y-medio-ambiente/2021-04-18/vivotecnia-el-laboratorio-de-los-horrores.html
[5] Madrid Vegano, redacció, 11/04/2021 (amb actualitzacions, última entrada llegida: 18/04/2021), Breve cronología de «rescate Vivotecnia», http://www.madridvegano.es/breve-cronologia-rescate-vivotecnia/
[6] SINC, Lluís Montoliu, 13/04/2021, No todos los laboratorios son iguales, https://www.agenciasinc.es/Opinion/No-todos-los-laboratorios-son-iguales
[7] La Sexta, EFE, 16/04/2021, La Dirección de Derechos de los Animales quiere cámaras en los laboratorios que experimentan con ellos, https://www.lasexta.com/noticias/sociedad/direccion-derechos-animales-quiere-camaras-laboratorios-que-experimentan-ellos_2021041660797e53cc815a0001ba943f.html
[8] Govern d’Espanya, Ministeri de Conum, Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, Projecte de Reial Decret pel qual s’estableixen mesures pel control del benestar dels animals mitjançant la instal·lació de sistemes de videovigilància, https://www.aesan.gob.es/AECOSAN/docs/documentos/noticias/2021/RD_VIDEOVIGILANCIA_MATADEROS.PDF
Animalisme en valencià 