Jesús Frare.
Reflexions (I): l’especisme escrupolós[1].
Arribà la imatge de les cistelles de transport buides, al davant de Vivotecnia. Són de totes les mides, unes sobre les altres. Al seu costat hi ha cartells contra l’experimentació animal i amb l’exigència que s’alliberen les víctimes. Una pancarta crida a salvar-les. Un sol moment que representa molt bé la lluita antiespecista: el futur, les alternatives, el compromís, el pas endavant i el molt més que paraules.
Em recorda molt a aquella altra foto icònica d’Itàlia, quan la gent entrà a Green Hill[2] i rescatà les víctimes que criaven per a ser torturades als laboratoris. Eren mans alçades sobre les que volava cap a la llibertat, entre les pues del filat, una cadell de beagle. Els nostres grans moments sempre són així: no tenen més cares que les dels animals, com la del Britches amb el cap sobre un muscle protector, mentre uns ulls sense rostre el miren amb tendresa[3].
Contrasten molt amb altres moments i imatges de protagonismes i medalles, de megàfons i discursos, de xarrades, conferències, debats, jornades i festivals, de presidències, lideratges, portaveus i responsables davant dels mitjans, de cares molt visibles que, “casualment”, són majoritàriament d’homes. Els homes també hi són entre les mans que fan volar els beagles i darrere dels passamuntanyes, però la massa anònima necessita del 80% del nostre moviment, fet per dones.
Hi ha altra foto arribada de Vivotecnia que també s’ha fet molt famosa. Està protagonitzada per tres homes, “figures” d’aquest moviment nostre, amb una actitud que podem interpretar com eufòrica, polzes cap amunt i gestos de victòria després de l’anunci, precipitat, que els animals serien alliberats (encara hi són allà dins). El text que l’acompanya en la seua publicació a les xarxes és molt clarificador, especialment per comparació amb el d’altra foto feta un dia abans, on l’home que les publica apareix al costat de dues dones, l’un i les altres amb una actitud molt més mesurada.
“Dotze anys porte com a activista pels drets animals. Durant tot aquest temps, he vist abandonar la lluita molta gent que semblava que anava a menjar-se el món. Durant el meu camí, he estat lluitant amb aquests dos grans activistes i defensors dels animals, amics de veritat, i els tres sabem que, per moltes crítiques que ens arriben, ací seguim donant-ho tot i organitzant-nos cada volta millor, cadascú fent allò que sap fer millor. Només dir-vos que us estime”. El text acaba amb l’emoji d’un cor verd que també acompanya la foto amb les dues dones, juntament amb el text “Amb dues grans”. I ja està. Hi ha, això si, dues cares somrients, d’eixes que tenen cors en lloc d’ulls.
Les dues dones són Laura Luengo, cofundadora i presidenta del santuari Vegan, i Silvia Barquero, directora executiva a Fundació Igualtat Animal. A banda d’Eva Benet, la primera activista que vaig veure en la meua vida fou la Laura que, amb poc més de 20 anys, era a una taula informativa al davant de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València. Ella hi era abans que jo, que he fet 16 anys d’activisme i, malgrat que moltes vegades no hem coincidit en les nostres postures, sóc testimoni que de la seua trajectòria abans de la fundació del santuari Vegan i tot el que ha vingut després.
El mateix es podria dir de la Silvia Barquero, des dels seus temps a Equanimal. Quan era presidenta del Pacma patí tota classe d’atacs i difamacions personals, incloent la seua relació de parella i més aspectes de la seua vida privada. Un dels grans activistes de la foto masculina era un habitual entre els atacants, i té l’honor dubtós de ser autor d’alguns prou fastigosos. La Laura també els ha patit, i encara més en posar de manifest eixe excés de protagonisme masculí que no tarda en sobrepassar la línia de l’apropiació d’un treball que és majoritàriament femení.
L’11 d’abril, deia: “Hui he sentit vergonya, i encara més després del que m’han contat les meues companyes, de l’abassegament masculí d’espais a Vivotecnia. Silenciant les veus de desenes de dones, protectores i organitzacions que hem estat allà. Fora patriarcat del nostre activisme. I us vaig a demanar que doneu la mateixa visibilitat d’açò que d’altres qüestions. Ni opressors ni sustentant opressions. L’antiespecisme és interseccionalitat, i a qui no li arribe que es pose les piles. No permetem mai i condemnem l’acaparament masculí dels espais”.
Eixe mateix dia, Pablo Iglesias felicitava via piulada el Sergio Garcia Torres i la Direcció General de Drets Animals, per davant de moviments i organitzacions, d’eixe èxit per l’alliberament de les víctimes de Vivotecnia que mai ha estat. Ella respongué: “espere que cap senyoro es porte la victòria, que només pertany a allò col·lectiu”. Entre els atacs que ha rebut, està el de penjar el seu telèfon a una pàgina on s’ofereixen serveis de prostitució[4].
Potser que Vivotecnia també siga la gota que fa vesar el got per a les dones del moviment, que ja no valguen les trampes de l’ara no toca, aquesta és una lluita pels animals, esteu desviant l’atenció, es inoportú, esteu dividint el moviment… Potser és un punt d’inflexió: ja no es van a fer a un costat i deixar via lliure a la “normalitat” dels homes que, amb tanta naturalitat, prenen la iniciativa, acaparen els recursos del poder, lideren i neguen que hi haja cap problema.
A nosaltres, els homes del moviment, ens toca veure què fem des dels nostres privilegis. També anem a ser dels que neguen la realitat? El problema sempre hi ha estat, fins i tot hem pogut ser testimonis de com es pretenia defensar com a normal que en tot un dia de xarrades no hi haguera ni una sola veu de dones. Tothom ha vist homes que corren cap als micròfons i les càmeres com si tingueren un imant. Hem vist molts portaveus de “les coses serioses i importants” entre dones que feien tallers de cuina o de jocs infantils. Hi ha estrelles que han fet l’equivalent a algunes voltes al món amb els seus viatges per a fer xarrades davant de públics formats majoritàriament de dones. Hem vist homes que fan conferències que no es preparen, perquè no els cal per a parlar-nos de les mil batalles que han lliurat. També hi ha molts gurús locals que es fan veure des dels seus alts pedestals, als que s’eleven amb desimboltura malgrat febleses i mancances que, en molts casos, són prou evidents. Cal parlar molt seriosament dels casos d’assetjament i abusos, també sexuals, i dels seus silencis, connivències i revictimitzacions. Ens podem preguntar, fins i tot, com és que fa tant que tenim traduccions de les bíblies de Peter Singer, del Tom Regan o del Gary Francione, però mai hem tingut les de la Joan Dunayer.
Per l’altra banda, hem vist dones amb dues o tres carreres, que parlen diversos idiomes, mesurar una i altra vegada l’excés de protagonisme que podria haver-hi a cada passa que donen, mentre els passa per davant un d’aquests homes que ho ha aprés tot a “l’escola de la vida”. Hem vist dones que no donen un pas endavant, i n’hem vist que donen un pas cap enrere. Però, també hem vist com organitzen els actes que pensen els senyoros, com s’encarreguen de les xarxes on es pengen els textos i les fotos dels senyoros, com recapten diners per a les organitzacions que lideren els senyoros o com reserven els locals i preparen l’àudio i el vídeo de les xarrades del senyoros, abans d’anar d’una banda a l’altra amb el micro amb el que algú agrairà l’esforç i vàlua dels senyoros.
No podem negar que sempre hem estat com una fina capa d’oli sobre la l’aigua profunda. Que som un patriarcat nu i evident, perquè ho som al mig d’un món de dones. Que ens costa molt poc creure’ns Tarzans, reis de la selva, i que, quan ens deixen en evidència per tot això, ens costa encara menys agafar enrabiades monumentals, perdre la perspectiva i anar massa lluny.
Fa temps que cal un colp de volant per part nostra, els homes animalistes i antiespecistes, i respecte a nosaltres mateixos. El que ens arriba des de Vivotecnia també és un avis per part de les dones que no estan disposades a esperar que el fem.
———
[2] Animalisme CAT, Jesús Frare, 17/05/2012, Green Hill, https://animalismecat.blogspot.com/2012/05/green-hill.html
[3] Youtube, TVAnimalista, 18/10/2013, Britches [doblat en català], https://www.youtube.com/watch?v=Rnwh-hltOiY
[4] També ho va patir l’Ismael López Dobarganes, que denuncià els fets davant els Mossos d’Esquadra.
Animalisme en valencià 