L’esborrany de llei de protecció i drets dels animals. 

Jesús Frare.  

Primer de tot, he de recordar que llegisc l’esborrany de llei de protecció i drets animals[1] des de la meua visió antiespecista, lluny del possibilisme de l’animalisme institucional que, des de la seua talaia governamental, proposa aquest text.  Per suposat, no vaig a fer-ho de cap altra manera que aquesta, que fa que mire i entenga des de la convicció que els animals són subjectes de drets reals i que la seua vida, la seua llibertat i la seua integritat haurien de ser inqüestionables.

Vull entendre i valorar, però, els avanços que es puguen aconseguir des d’eixe animalisme institucional i des d’eixe possibilisme.  Vull veure la intenció, que moltes vegades es difumina pel contrast entre les maniobres per a superar límits, barreres, atzucacs i exclusions i aconseguir plasmar passos endavant tímids, per una banda, i la fermesa d’allò establert, per l’altra.  Eixa intenció també es perd en la boira de la indefinició, en el fum de declaracions buides o en la perillosa foscor de reglaments futurs als que ens remeten una i altra vegada. 

Tal vegada, l’objectiu d’aconseguir “allò que és possible” a través d’una llei que té els drets animals al títol és una contradicció incomprensible.  Parlem, sobre tot, de millores o de progrés en la protecció i en el benestar animal, d’un esforç per a fer d’eixe benestar alguna cosa més material que el simple recurs propagandístic que és ara.  Tal vegada, allò incomprensible siga el mateix animalisme institucional i la Direcció General de Drets Animals, que ha de justificar una i altra vegada els límits d’un món sense drets animals.  

Tal vegada siga que, a diferència d’altres lluites socials com l’ecologisme o el feminisme, l’animalisme no s’ha “institucionalitzat” gràcies a la seua pròpia força.  Els i les polítiques  amb sensibilitats animalistes solen manifestar una “conversió” sobtada, de piulada i eslògan amb data de caducitat.  Els casos d’animalistes als partits “generalistes” són excepcionals, sovint amb una trajectòria política prèvia i que han arribat a l’èxit gràcies al seu entusiasme ornamental, cantant lloances al partit i els seus lideratges i omplint llistes electorals en llocs sense possibilitats d’elecció.  

Exclusions.  Per a parlar ja del que veig a l’esborrany, vull començar pels i les que resten dolorosament en l’exclusió.  Som al terreny de la fermesa, freda i sense guarniments.  Primer, les de sempre, les víctimes de la tortura taurina, completament fora d’aquesta llei des del mateix article 1.  Les exclusions dels animals víctimes de l’experimentació (“inclosa la docència”) són explícitament doloroses: parlen de violència, patiment, dolor, ansietat, por, atenció i cures veterinàries…  Els altres exclosos habituals són els peixos i els animals “de producció”.  Els drets animals no són possibles per a elles i ells.  

Definicions.  “La finalitat d’aquesta llei és abastar el màxim nivell de protecció, fonamentalment pels animals de companyia i sota responsabilitat de les persones” (article 2.1). 

Les definicions són els fonaments d’aquest edifici, planificat a baixa altura per a obtindre la llicència d’obres.  La dels animals de companyia (tots els gossos, gats i fures) és una de les principals, perquè es tracta d’apropar a la situació que aquests estarien “gaudint” ara els animals “domèstics, domesticats o silvestres en captivitat”.  El seu privilegi es fonamentaria una major conscienciació social respecte al tracte que han de rebre, en reformes legals ja assolides i el en fet de ser propietats d’algú que ha de respondre per elles i ells sense eixir-se, sobre el paper, dels límits d’aquesta categoria d’ús.

Allò que apropa els altres animals als de companyia es converteix en la seua sort.  Els domèstics són animals de cria, mai capturats, que s’ajusten a una “domesticitat tradicional” (a unes utilitzacions tradicionals) i que, en alguns casos, poden arribar a ser com els de companyia.  Hi ha  espècies que seran incloses al llistat positiu d’animals de companyia, sempre que no siguen “agressives ni perilloses”, que no siguen vectors de malalties i que no suposen un risc ecològic per tindre un “caràcter invasor demostrat”[2].  Figurar al llistat dotarà els individus d’eixa consideració anàloga a la de gossos i gats i els eximirà de patir matances presentades com a controls poblacionals o ser objecte de caça.  

Els gats comunitaris i de colònies felines resten en una espècie de pseudopropietat d’administracions, entitats protectores o persones encarregades de la seua cura, i el carrer opera com la seua llar.  Els animals urbans manquen de la “seguretat” de ser propietats i poden patir “controls poblacionals” ajustats a la llei i degudament autoritzats, però el fet de tindre eixa “llar humana” que és la ciutat els dota d’algunes proteccions, com la prohibició de molestar, capturar o comerciar amb aquests animals o del seu “sacrifici” fora dels esmentats plans de control.  Les definicions d’abandonats, extraviats i desemparats també tendeixen a homologar aquestes situacions cap a un “lloc de dipòsit” estable i controlat i /o unes atencions mínimes.  

Determinats individus de les categories d’animal silvestre o “de producció” (els seus cosos i les seues vides són, d’una o altra forma, producció) també poden, circumstancial i excepcionalment, saltar les seues barreres i apropar-se a la categoria d’animals de companyia “gràcies” a la seua domesticitat, el fet de ser propietats i la voluntat de qui exerceix eixa propietat de no utilitzar-los dins de les seues categories originals (caça, alimentació, vestit…).  

Les altres definicions clau són els “drets animals” i el seu “benestar”, màxims a garantir.  Segons la llei, els drets són les obligacions de les persones de donar bon tracte i protegir els animals, però, limitats per un benestar que es relaciona amb les condicions com viuen i moren i que dóna cabuda al seu ús.  L’antiespecisme fa molt que rebutja el benestar com un concepte buid que serveix per a blanquejar les distintes formes i pràctiques d’explotació, ja que no té aplicació sobre allò que és essencial per a aquestes.  Per això pot haver benestar animal a una granja, un escorxador, un laboratori d’experimentació o, fins i tot, una ramaderia dedicada a la tortura taurina.  

Avanços importants.  S’ha de posar en valor que la llei reculla una sèrie de passos endavant molt rellevants per a la lluita animalista, fins i tot n’hi ha que els podem qualificar de reivindicacions històriques.  El forment de la convivència responsable amb els animals mira cap a la protecció, la lluita contra el maltractament i el foment de les adopcions.  Ha de ser inclòs als programes educatius, amb la participació de les entitats de protecció animal “establertes legalment”.  Obliga les mateixes institucions educatives, que no poden mantindre pràctiques contràries a aquests objectius com la tinença d’animals a les aules de forma permanent o l’entrega d’animals a l’alumnat.  

Pel que fa als espectacles, es prohibeixen explícitament els circs amb animals salvatges, els cavallets de fira amb animals reals i qualsevol altre tipus d’atracció mecànica, així com l’ús d’animals per a la mendicitat.  Les persones propietàries d’espectacles de circ i fira tenen 6 mesos des de l’entrada en vigor de la llei per a notificar el nombre d’animals que tenen i modificar la seua activitat. 

Malgrat que es prohibeixen tots “espectacles públics, activitats artístiques, turístiques o publicitàries” que causen patiment, angoixa o dolor als animals, resten de permesos i regulats.  És el cas de les fires (de ramat, per exemple), mercats, exposicions i concursos, les romeries i “esdeveniments feriats” o els betlems, cercaviles i processons.  Es parla d’accés a aigua i menjar o de protecció del sol, la pluja i el vent, de punts de parada i descans, d’assistència veterinària o de pesos màxims de tir o càrrega.  

S’usen termes com el “tractament indigne” o les “condicions antinaturals”, de forma indefinida, però són expressions buides de contingut si no s’assenyala directament les pràctiques que el generen, com són els linxaments de bous al carrer o la resta de “festes i diversions” que es fan amb animals considerats domèstics o de consum, no de companyia. 

Es prohibeixen les granges pelleteres d’espècies al·lòctones, entre les que cal destacar el visó americà.  Es fa a través de la prohibició general de cria, introducció, comerç o importació d’aquestes espècies, sense excepcions, i fent una menció específica de l’obtenció de pells o subproductes d’aquesta.  

Dins del mon de la caça, resten prohibides, explícitament, tant el tir al colom (a mà o amb tub) com el silvestrisme, amb referència directa a la captura de fringíl·lids.  Els gossos de caça tenen un protagonisme directe[3] en la prohibició d’usar, amb els animals domèstics en general, elements per a impedir la mobilitat, excepte per prescripció veterinària.  També en la prohibició del tancament a espais que els torturen i fan patir com terrasses, patis, balcons, terrats, trasters, soterranis o vehicles, apuntant cap als caus de merda on s’amaguen les gossades (rehalas, en castellà).  No se’ls pot lliguar a vehicles en marxa, assenyalant cap a formes d’ensinistrament elevades a la santedat pel món escopeter[4].  La prohibició de l’ús de punxes, corretges que ofeguen o aparells elèctrics que causen danys i patiments, però, incorpora una sospitosa referència a “les excepcions que s’establisquen reglamentàriament”.  

Es prohibeixen les mutilacions o modificacions corporals, excepte les esterilitzacions i les intervencions necessàries per a la salut i la vida dels animals.  Malgrat que és un terreny més ample, també apunta cap a l’alegre tallar de cues i orelles que s’han arribat a defensar com a necessàries per a la salut dels animals utilitzats per a caçar[5].  

La cria en captivitat d’animals amb finalitats cinegètiques restarà permesa, però serà obligatori que estiguen identificats abans del que anomenen escandalosament la seua “posada en llibertat” (els solten per a ser tirotejats, en ocasions pocs instants després de fer-ho).  Servirà, al menys, per a identificar la causa de moltes proliferacions i “plagues” que ataquen els conreus abans que els mateixos caçadors es presenten com a salvació.  

En el terreny de la venda d’animals domèstics, només restarà autoritzada per persones o empreses que es dediquen legalment a la cria, sense intermediaris.  La prohibició de l’exhibició comercial acaba amb els aparadors amb cadells.  Tampoc es poden utilitzar com a premis o regals de promoció, ni com a reclam publicitari en activitats que no estiguen relacionades amb els propis animals (foment de l’adopció, campanyes contra l’abandó, etc.).  

Entre particulars, només està permesa la cessió gratuïta i sempre amb contracte.  Les protectores també han gestionar les adopcions directament, sense cap intermediació i, per suposat, sempre amb contracte d’adopció.  Tot animal domèstic que siga objecte de venda, donació o adopció, haurà d’estar, sense excepcions, identificat, i les operacions hauran de ser notificades als registres en un màxim de 24 hores.  

Les persones que compren animals han d’estar informades, per escrit, del nom i número de registre de la persona criadora, de l’origen de l’animal, raça, sexe, edat, característiques, necessitats de cura (incloses atencions veterinàries) i responsabilitats respecte l’animal.  La persona criadora ha de conservar la documentació que acredite aquesta entrega d’informació durant un mínim de 3 anys.   

S’estableix allò que coneixem com a sacrifici zero d’animals domèstics en centres de protecció animals (públics i privats), centres veterinaris i la resta de nuclis zoològics.  No valdran els vells pretextos que s’han fet servir per a matar animals indiscriminadament, com el de la superpoblació als carrers, la saturació dels llocs de recollida, la falta de recursos per a mantindre els animals, les minses possibilitats d’adopció per a individus vells o la conversió de malalties tractables en perilloses epidèmies, de lesions curables en irreversibles i de problemes de comportament tractables en perills insalvables.   

El sacrifici d’individus sans, diferent de la bona mort[6] en casos de malalties incurables i patiments irreversibles, resta permés per motius de “sanitat animal, seguretat de persones o animals o salut pública”, sempre motivats i mitjançant mètodes que eviten el patiment.  Les “situacions excepcionals d’emergència”, sense definir, que permeten l’ús d’armes de foc contra els animals per forces i cossos de seguretat de l’estat i per guàrdies forestals, deixa una porta oberta per la que es poden colar abusos[7] i negligències com les que s’han produït més d’una vegada.

S’institueix l’esterilització obligatòria d’animals domèstics, amb l’única excepció dels utilitzats per a la cria per persones o empreses amb activitat legal declarada i inscrites al registre corresponent.  Quan la llei entre en vigor, tots els animals “que tinguen o mantinguen accés a l’exterior dels habitatges i puguen tindre contacte no controlat amb altres animals” s’hauran d’esterilitzar.  En cas de convivència en un mateix espai d’individus d’una mateixa espècie i distints sexes, s’han d’esterilitzar tots els d’un mateix sexe.  Tots els que nasquen després d’aquesta entrada en vigor hauran de ser esterilitzats.

La contestació del món veterinari a la generalitat d’aquesta norma reclama la necessitat d’una prescripció de les esterilitzacions cas per cas, per a preservar la salut dels animals.  Es basen en les possibles relacions entre les esterilitzacions i determinades malalties i mortaldats, sempre reconeixent que manquem de dades i estudis[8] (per exemple, no n’hi ha de prospectius[9]).  Certament, hi preceptes on no es contemplen les necessàries excepcions per salut a la norma general d’esterilització, mentre que altres deixen la porta oberta a la seua reglamentació posterior (“els animals de companyia hauran de ser esterilitzats amb caràcter previ a la seua transmissió, en els casos que s’establisca reglamentàriament”, art. 63.5).  

Cal una norma general d’esterilització obligatòria com a eina de lluita contra la massificació i els abandons a un territori que és líder en aquestes qüestions.  No es pot dir que no està demostrat que l’esterilització obligatòria ho evitaria, i menys amb estadístiques de naixements no desitjats que només tenen en compte el nombre d’animals que són rescatats poc després de nàixer.  Un animal no desitjat és qualsevol que siga abandonat.  Molts dels que són abandonats amb més d’un any són fruit de la cria descontrolada i han patit adopcions poc meditades, “forçades” pels propietaris del pare i la mare en el seu desig de trobar-los una llar.    

Cal que la llei establisca l’edat mínima de 9 mesos per a l’efectivitat de l’obligació, i és necessari que garantisca unes excepcions per prescripció veterinària que no són contradictòries amb l’obligatorietat.  Els reduïts percentatges de les malalties i morts possiblement relacionades amb les esterilitzacions són preocupants, però encara ho són més les morts per milers i milers d’aquests animals, especialment a eixos centres d’extermini legal que abans s’anomenaven gosseres.  Fa molt que sabem que l’esterilització no serà mai la millor de les solucions davant d’aquestes situacions, només la menys dolenta.  

S’elimina la categoria de gossos potencialment perillosos, els famosos GPP.  Apareix el concepte de “gossos de maneig especial”, que no estarà vinculat ni a l’“agressivitat” ni a cap llistat de races, sinó al comportament individual de cada animal i a la seua “capacitat de causar mort o dany a persones, animals o coses”.  De nou, els criteris d’aquesta “especialitat” resten per definir i depenen d’uns criteris de sociabilitat que s’han d’establir reglamentàriament.  

Per tant, desapareixen aquestes classificacions i identificacions criminalitzadores, i amb elles els morrions, les cadenes de menys de dos metres i les sancions.  Els gossos, sense cap excepció (ni seguretat, ni ramaderia, ni caça) s’hauran de sotmetre obligatòriament a les “validacions de comportament i socialització” que, també, es determinen reglamentàriament.  Fins que això no es faça, però, no entraran en vigor les modificacions de la llei 50/1999 de tinença de GPP.    

Són obligatòries la gestió ètica de les colònies felines i el seu control poblacional amb el mètode CER (1: Captura planificada i segura; 2: Esterilització feta per personal veterinari especialitzat; i 3: Reintroducció a la colònia amb microxip i marca a l’orella).  S’impliquen les entitats animalistes degudament inscrites.  També s’implica la ciutadania, amb campanyes de formació i informació, per a respectar la vida i la presència dels animals i dotar-los d’atencions bàsiques, tant al carrer com als espais de propietat privada o s’ubiquen.  

Es prohibeix matar-los, confinar-los sense motiu d’atenció veterinària, canviar-los de colònia, traslladar-los (excepte que s’haja de fer amb tota la colònia) o que siguen objecte de qualsevol forma de caça.   No es poden abandonar gats a les colònies, i no se’n poden treure  altres que els individus totalment socialitzats que vagen a ser adoptats.  

El reconeixement dels santuaris arriba amb conceptes com el d’“animals domèstics no destinats a producció o explotació comercial”, definits com els considerats de “producció o renda” que passen a ser “de companyia” sota la tutela d’una entitat de protecció animal (“centre de refugi permanent”) fins a la seua mort, restant exclosos de la producció d’aliments o de productes d’origen animal.  S’explicita que han de rebre les mateixes cures i atencions establertes pels animals de companyia, que només poden ser cedits o traslladats a altres santuaris, que s’ha d’evitar la seua reproducció i que els sistemes d’identificació que s’utilitzen no els han de causar dolor.

Els centres de refugi permanent han de restar inscrits al registre estatal d’entitats de protecció animal en la categoria RAD (rescat i rehabilitació), pel que és obligatòria la tinença d’un nucli zoològic.  Al text de la llei veig perills com el d’haver-se d’ajustar a una sèrie d’obligacions, encara no definides reglamentàriament, per a poder obtindre aquesta inscripció, o el d’enfrontar-se a la burocràcia en la tramitació d’un nucli zoològic per a animals distints a gossos o gats que és probable que no estiga prevista. 

Els santuaris continuaran depenent, a més, dels departaments de ramaderia de les comunitats autònomes[10].  Certament, l’exigència d’un nucli zoològic, en lloc d’un registre com a explotació ramadera o semblant, té un valor merament simbòlic mentre les normatives autonòmiques continuen gestionant els nuclis zoològics, precisament, a través dels seus departaments de ramaderia.  

Com hem dit, aquesta llei pretén consolidar una sèrie d’avanços sobre la base d’unes idees dominants que no es qüestionen.  Eixe pensament dominant té moltes derivades: pel que fa a qualsevol lloc on s’“acumulen” animals, són les d’un ideari ramader amb determinats límits teòrics i controls de seguretat.  És un pensament quadriculat que tracta tot allò que no és una explotació ramadera com a una analogia d’aquesta, i imposa els seus criteris reguladors de “benestar” o “sanitat animal” a conceptes i propostes on manquen de qualsevol sentit.  Si poses els animals al centre, amb els seus drets i les seues necessitats, el seu “benestar” hipòcrita i propagandístic sembla una broma macabra.  Si no els explotes, si no els vens i si no els mates, la salut alimentària passa a ser una realitat completament aliena.    

Fruit d’eixe pensament quadriculat, la gestió dels nuclis zoològics es confia a l’estructura administrativa dels departaments  de ramaderia.  Això és el que passa a territoris com el valencià[11] o el madrileny[12].  Com que no s’ha creat cap alternativa ni es considera necessària, aquesta gestió recau en un personal tècnic format i regit per aquest ideari ramader i, sovint, tan estretament vinculat al món de la ramaderia que no és estrany que es posen de manifest prejudicis i antipaties davant els refugis i santuaris i, encara més, la ideologia que els impulsa.

Vessants curioses d’una llei animalista.  Em semblen que ho són perquè el seu abast es basa lògiques estrictament especistes.  Per exemple, quan es prohibeix la selecció genètica “que derive en problemes o alteracions greus de la salut dels animals”, una persona antiespecista com jo pensa immediatament en els pollastres broiler, condemnats a una curta vida i a molt patiment per la selecció genètica que els porta a engreixar ràpida i desproporcionadament, o en els porcs que acaben patint problemes de mobilitat i fins i tot paràlisis a causa, de nou, d’un creixement i un pes pensat per a la rendibilitat en quilos a l’escorxador.  

A la llei no es veu per enlloc cap exclusió d’aquests tipus d’animals de la prohibició d’una selecció genètica que els condemna, fins i tot, quan han escapat de l’infern de la indústria i són al paradís dels santuaris.  Senzillament, no fa cap falta perquè la llei de protecció animal també els pensa com a animals de consum, més enllà de les “excepcions” amb tantes dificultats d’ubicar legalment.  La prohibició d’una selecció genètica nociva pensa, i això està bé, en els malucs dels pastors alemanys, la respiració dels bulldogs francesos o la pell dels gats esfinx.  No va més enllà i, en un món on els porcs i els pollastres són productes de la indústria càrnia, no els cal que s’explicite.

En la mateixa categoria, trobem la prohibició d’un treball “inadequat o excessiu”, en temps i intensitat, “respecte a les característiques i estat de salut dels animals”.  Els animals de treball hauran d’estar registrats com a tal i disposar d’un “certificat d’aptitud”.  L’esforç exigit no podrà superar “la capacitat física dels animals”, i hi haurà un temps de descans obligatori, establert reglamentàriament per a cada activitat i espècie.  També hi haurà revisions veterinàries anuals obligatòries.  

El maneig dels animals sempre haurà d’estar a càrrec de persones professionals titulades per a cada espècie i activitat (en el cas dels gossos de seguretat, hi haurà d’haver una titulació específica).  Diu la llei que no se’ls pot provocar dolor ni “graus elevats” d’estrès i ansietat, tant pel que fa a les tècniques com als materials.  “Excepte en les activitats que s’establisquen reglamentàriament”, no es poden utilitzar amb gossos els collars elèctrics, d’impulsos, de càstig o d’ofegament.  

No es poden utilitzar gossos de menys de 18 mesos i, a partir del 7 anys, caldrà un informe anual veterinari que certifique “l’aptitud i el benestar” de l’animal.  Els equins es poden utilitzar entre el 4 i els 23 anys, sent necessari l’informe anual a partir dels 15.  L’acord amb protectores o centres públics que cerquen adopcions després de la jubilació és obligatori en el cas dels gossos, i els equins mai es podran destinar a consum o elaboració de subproductes.  El manteniment, salut i benestar dels animals restarà a càrrec de les persones o entitats titulars, al menys, fins que se’ls trobe una nova llar.  

Treball adequat i mesurat, certificats d’aptitud i benestar, graus elevats d’estrès i ansietat…  Els adjectius sempre han servit per a justificar i fins i tot blanquejar el treball esclau, que és el que s’ha d’abolir.  Quin és el treball adequat i mesurat d’un cavall que tira d’un carro carregat de turistes per l’asfalt de la ciutat?  Dels camells i rucs que són habituals a algunes zones turístiques?  Del gos pigall que no complirà els estàndards buscats durant l’ensinistrament?  Quin era el dels cavalls Jet Set[13] o Saint Boy[14], tristament famosos després de les olimpíades de Tòquio?   

La prohibició del “sacrifici públic d’animals” es veu limitada de forma incomprensible, en ser recollida com una extensió del sacrifici general,  per l’exclusió dels “animals de producció i utilitzats en experimentació”.  Aquesta redacció ambigua, amb la que s’acaba fent la referència expressa al tir al colom, hauria de ser mes clara respecte a les habituals ocurrències de convertir en espectacle o reclam turístic les matances “tradicionals”[15], que tampoc resten clarament recollides a la prohibició dels espectacles amb animals.  

Obligacions.  Les persones responsables i/o propietàries dels animals estan obligades a garantir-los “una vida digna, conforme a la seua condició d’éssers sintients”.  La aparició estel·lar de la sintiència no serveix al reconeixement dels animals com a subjectes de dret a la vida, la llibertat i la integritat.  La llei es refereix a cobrir les seues necessitats fisiològiques i etològiques, al seu desenvolupament saludable, a una atenció veterinària suficient i professional[16] o a una educació sense mètodes agressius o violents ni patiment, maltractament, ansietat o por. 

L’explicitació de determinades prohibicions és molt positiva. Està prohibit l’abandó d’animals en espais oberts o tancats, incloent-hi la falta de supervisió durant més de 3 dies (un, en cas dels gossos).  Està prohibit l’ús i ensinistrament per a baralles amb persones o altres animals.

Els animals de companyia han de viure al “nucli familiar” i, quan no puga ser així per especie, mida o benestar de l’animal, el seu allotjament ha de ser l’adequat per a la seua etologia i l’ha de protegir de les inclemències del temps.  Gàbies, aquaris, terraris i semblants han de ser adequats en mida, naturalització i enriquiment ambiental.  En el cas d’espècies gregàries, se les ha de garantir “la companyia que necessiten”.  

Els animals de companyia han de tindre supervisió permanent al carrer i, en el cas dels que es mouen de forma independent[17], els sistemes de localització i posicionament geogràfic són obligatoris.  No se’ls pot deixar en vehicles tancats quan les condicions meteorològiques els posen en perill.  Si no es prohibeix explícitament la seua entrada a hotels, restaurants, bars i platges, s’entén com a permesa.  De la mateixa manera, l’ús dels transports públics continua sent a discreció de les persones i empreses transportistes,  amb dret a suplementar les tarifes.  

La llei no avança en una qüestió tan important com l’accés de persones amb els seus animals a albergs, refugis i altres centres assistencials.  El que diu és que es facilitarà “en la mesura que siga possible”, amb les mesures de seguretat específiques que siguen necessàries, i que en cas contrari es promouran acords amb entitats de protecció animal i projectes d’acollida.  La situació de persones que viuen al carrer amb els seus animals o de dones víctimes de violència masclista que no volen deixar els seus animals en mans del maltractador toparà, com fins ara, amb els prejudicis i intoleràncies habituals.  

Altres obligacions representen normes de tinença com la del registre dels animals i obtindre una formació que, quan siga requerida (el perquè i el com es determinarà reglamentàriament) serà obligatòria, prèvia i acreditada.    S’ha de fer tot el possible per a evitar la seua fugida i notificar-la en cas que es produïsca, s’han evitar “molèsties, perills, amenaces o danys a persones, altres animals o coses” i assumir la responsabilitat en cas que es produïsquen.  Un segur de responsabilitat civil per a gossos serà obligatori per a totes les persones responsables o titulars dels animals.  

Els excrements i orins s’han d’evitar a les zones de pas (portes o entrades a establiments) i façanes, i s’han de netejar en qualsevol cas amb productes “biodegradables”.  Aquest plantejament és una crida al sarcasme: al mig de la llarga llista d’actituds incíviques al carrer i amb ajuntaments pensant en carregar la gent amb gossos de taxes pel manteniment de fanals, contenidors i papereres, sovint abandonats al seu deteriorament durant molts anys, haurem de córrer per a recollir i netejar amb productes biodegradables que es barrejaran amb les emissions del trànsit o, fins i tot, els verins que s’utilitzen pel tractament de “plagues”.  

La tinença d’animals silvestres en captivitat haurà de ser notificada a les autoritats competents en el termini màxim d’un any des de l’aprovació de la llei, i aquestes hauran d’autoritzar-la i establir les seues condicions.  En tot cas, mai podran circular per espais públics.  La tinença d’animals d’espècies protegides restarà prohibida, i la resta només es podran mantindre en recintes cercats i naturalitzats, respectant les seues necessitats etològiques.  També està prohibida la cria i comerç d’espècies al·lòctones, tant terrestres com marines.  Els animals  silvestres que estiguen a domicilis particulars seran decomissats.

L’ombra dels zoològics plana sobre aquests pobres animals.  Poden continuar criant els individus que justifiquen dins de “programes de conservació d’espècies”, fins i tot en el cas dels que “no s’adapten a la captivitat” (úniques entitats, juntament amb les que es dediquen a la investigació, que els poden retindre).  Els animals decomissats que no recalen a centres d’animals silvestres i entitats de protecció animal, també podran caure a les seues mans i ser tractats com a mercaderies (com sabem, fins i tot els poden eliminar si no tenen una utilitat pels seus interessos o un valor comercial suficient).    

Registres.  El sistema nacional de registres de protecció animal està encapçalat pel d’animals de companyia, que es superposa al de cadascuna de les comunitats autònomes amb una presumpció garantista que és també d’eficàcia superior i assegurada.  El segueixen els registres de professionals de cria i venda d’animals, de professionals del comportament, d’entitats de protecció animal, de nuclis zoològics i d’inhabilitacions legals per a l’exercici de professions, oficis, comerç o tinença d’animals. 

La idea vertiginosa que un poder aliè al moviment animalista establirà què és una organització de protecció animal i què no ho és recorre tot el text, des de la mateixa definició que diu que ho és aquella que compleix amb la llei i es troba inscrita al seu registre.  Les que s’inscriuen són les “autoritzades a l’exercici d’activitats de protecció animal”, i la inscripció és tan rellevant que adquireix caràcter constitutiu. 

Les entitats son classificades per tipus, amb distintes característiques i obligacions.  A més de les entitats GCOF (colònies felines) i RAD (rescat i rehabilitació, santuaris) existiran les entitats RAC (rescat, rehabilitació i recerca d’adopció).  Aquestes han de tindre obligatòriament un nucli zoològic amb el que no compta una quantitat enorme de protectores actuals amb refugi.  Estan obligades a esterilitzar els animals amb els seus recursos, prèviament a les adopcions, ja que el compromís d’esterilització posterior només serà aplicable a cadells sense l’edat mínima aconsellable. 

La inscripció, que cada entitat podria fer en cadascun dels tres tipus definits, és “obligatòria”, representa l’“autorització” pel desenvolupament de les seues activitats i l’“habilitació” per a accedir als programes de recolzament gestionats per la Direcció General.  Només seran aquestes entitats, per exemple, las que resten habilitades per la llei com a part interessada en els procediments sancionadors a causa de les seues denúncies.  

Totes han de comptar amb, com a mínim, una persona membre del seu òrgan rector amb títol  homologat d’assistència en centres de protecció animal.  Totes han de presentar una memòria anual amb resum econòmic, recursos humans i activitats formatives realitzades.  Totes han de tindre una assegurança de responsabilitat civil amb cobertura per a les seues activitats, havent d’assumir el que “el mercat” establisca en preus i criteris o mètodes de valoració. 

Diga el que diga aquesta llei, el moviment animalista mai serà “institucionalitzat” d’aquesta manera.  Però, després de repassar mentalment l’historial dels governs fins a l’actualitat i la llista de partits amb representació parlamentària i força electoral per a entrar en governs futurs o condicionar la seua acció, em fa tremolar la idea que qualsevol govern estiga dotat amb instruments normatius, com registres i reglaments d’inscripció, per a “neutralitzar” o castigar entitats animalistes.  

Fum.  La llei recull una sèrie de plantejaments que, tal i com són recollits, no són més que aparences, brindis al sol i molt de fum.  Per exemple, sembla que s’estan establint regulacions per a evitar els accidents de fauna salvatge amb les construccions humanes, especialment les que ocupen els espais naturals, com les línies elèctriques o els parcs eòlics, que causen moltes morts. 

La llei diu que les administracions públiques “promouran” els passos segurs de fauna en vies interurbanes, autopistes i autovies.  Les edificacions i estructures de nova construcció “procuraran” la utilització d’elements contra els accidents (col·lisions, enganxades), així com passos i vies d’evacuació o espais de nidificació per a espècies “protegides d’especial interés”.  Dins d’un termini per establir, les ja existents i que produïsquen accidents reiteradament, s’hauran de dotar d’”elements limitants o dissuasius” i les d’especial risc, com les basses d’aigua, hauran de comptar amb de vies d’escapament pels animals.  Les línies elèctriques i parcs eòlics també “hauran d’implantar” mesures per a evitar col·lisions i electrocucions d’aus, d’acord amb normes de responsabilitat mediambiental que porten en vigor més de 10 anys.  

Es diu que, vençuts aquests terminis d’adaptació, implantació o “procuració”, la propietat serà “responsable dels danys”.  Potser, i només potser, que això vulga dir alguna cosa quan parlem de linxs ibèrics, àguiles imperials o altres individus d’espècies en perill d’extinció.  El que la llei diu és que hi haurà una “responsabilitat” sobre els conills i talps atropellats a la carretera, els teuladins que s’esclafen contra els vidres quan intenten eixir dels edificis, els coloms que moren atrapats, etc.  

Pel que fa al transport d’animals, apareixen les indefinicions habituals en una activitat que és clau per a les diverses indústries d’explotació, encapçalades per la càrnia.  Es transporten els animals “aptes”, amb totes les seues necessitats ateses.  Els vehicles són adequats i els espais suficients, tots segurs i dintre de normatives, tot amb la documentació corresponent.  

Els transportistes professionals són únicament els que es dediquen a aquesta activitat (es prohibeixen els enviaments a través de Correus o empreses de missatgeria no especialitzades).  Són responsables dels animals fins que els entreguen a les persones o empreses destinatàries, sempre identificades a la documentació.  Han de garantir les condicions legals de transport, i s’han de fer càrrec de les atencions dels animals quan hi haja problemes com avaries o retencions en duanes.  Caldrà veure com es verifica el compliment d’aquestes responsabilitats a les carreteres, ports i aeroports.  

Es modifica la llei d’ordenació de transports terrestres (trens, autobusos, metro, etc.) per a que els animals deixen de ser considerats i tractats com l’equipatge, amb l’obligació de les empreses de definir als plecs de condicions de viatge les específiques per a elles i ells.  No hi ha cap referència al transport aeri, causant de moltes morts d’animals a les bodegues dels avions.  

Els sistemes de videovigilància s’estableixen com a obligatoris amb un breu apartat d’un article, per a totes les instal·lacions on es manipulen o sacrifiquen animals, inclosos els centres d’experimentació[18], i “de forma que es determine reglamentàriament”.  No es pot negar la intenció del primer pas, però deixar la tasca de definir qui i com tindrà accés total a les imatges o quina validesa tindran és, com a mínim, acabar abans de començar[19].  

Norma unificadora.   No s’ha de deixar de banda la idea unificadora que hi ha darrere de la llei.  S’acull majoritàriament a usos competencials exclusius de l’estat en matèria de bases, coordinació i planificació, per a establir un “marc comú a tot el territori espanyol” i un “mínim de drets i obligacions”.  Elaboren així, com és habitual, una espècie de directiva per a altres administracions amb moltes ordres i pocs diners per a aplicar-les.  

Es defineix un organigrama de comissions, consells, comitès i observatoris amb la Direcció General de Drets Animals al capdavant, per a garantir aquests objectius dins d’una sèrie de plans estratègics.  Les comunitats autònomes participen d’aquests mecanismes de forma molt limitada, amb poca veu i encara menys vot.  Del fons que es crearà per a impulsar la llei, dotat als pressupostos de l’estat i amb accés a fons europeus, queden excloses aquelles que incomplisquen les obligacions derivades de la llei.  

Les esmentades obligacions afecten els pressupostos autonòmics i municipals i, de forma inversa amb el que passa amb el fons estatal, són els pressupostos els que s’han d’adaptar al compliment d’aquestes obligacions. 

Les administracions locals han de tindre plans de control de poblacions i prevenció de danys a la biodiversitat per espècies comercialitzades com de companyia que hagen passat a ser considerades invasores, sempre amb mètodes no letals.  També han de tindre plans d’evacuació d’animals en situació d’emergència, amb la seua corresponent dotació de recursos.  

Han de comptar amb un centre de protecció animal propi, contractat, mancomunat amb altres municipis o assumit per l’administració autonòmica, que done acollida als animals recollits, extraviats o abandonats legalment pels seus propietaris.  S’ha de garantir l’atenció dels animals malalts, ferits o en situació de risc en aquests centres, o en d’altres d’especialitzats, per a recuperar-los i, quan siga possible, reintegrar-los al seu medi.  

Han d’assumir la implantació de la gestió ètica de colònies felines, amb les corresponents ordenances, protocols, programes de formació i campanyes informatives.  Han de garantir les actuacions a càrrec entitats de protecció animal com l’alimentació, l’atenció sanitària o les vacunacions dels animals.  Assumeixen la titularitat dels seus microxips, i han de realitzar un informe estadístic anual obligatori que eleven a l’administració autonòmica, encarregada d’elaborar l’informe general per a la Direcció General de Drets dels Animals.  

El nivell autonòmic, a més de recolzar els municipis, ha d’establir un protocol marc amb els requisits mínims que aquests han de complir: registre de colònies i individus, mètodes de captura i esterilització, criteris d’alimentació, neteja i atenció sanitària, característiques de les instal·lacions (refugis, tolves, etc.), formació de voluntariat i personal (inclosa la policia) i protocols de rescat i emergència.

Les comunitats autònomes també són les competents en la inspecció i vigilància del que se regula en la llei.  S’han de fer prèviament a l’autorització d’apertura de noves instal·lacions o centres, i cada dos anys com a mínim.  En cas d’infraccions o sospites de malaltia zoonòtica, han d’assumir el decomís o la retenció temporal d’animals, així com les cures i tractaments, fins que es puguen imputar a les persones responsables.  La Direcció General de Drets animals pot exercir o promoure inspeccions davant casos flagrants o molt greus, i reclamar notificacions de les actuacions realitzades respecte a infraccions, confirmades o potencials.  

Comunitats autònomes i ajuntaments tenen, depenent de règims competencials i legislacions autonòmiques, la potestat sancionadora.    La llei diferencia entre infraccions administratives lleus (de 600 a 30.000€), greus (fins a 100.000) i molt greus (fins a 600.000) per accions o omissions, depenent del dany causat als animals, la intencionalitat, l’ànim de lucre, la transcendència social o sanitària o la reincidència[20].  Els ingressos han d’anar a parar al fons general de la llei.  

———

[1] Govern d’Espanya, Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030,  Anteproyecto de Ley de Protección y Derechos de los animales, https://www.mdsocialesa2030.gob.es/derechos-animales/Eventos/Anteproyecto_Ley_Proteccion_y_Derechos_de_los_Animales_220921.pdf

[2] Sembla que això és possible pels animals no humans, sense que els faça falta ni exèrcit, ni brigades paracaigudistes ni llanxes de desembarcament.

[3] InterCIDS, Operadores jurídicos por los animales, 01/01/2021,  Carta abierta de INTERcids al Ministerio de Agriculturahttps://intercids.org/carta-abierta-de-intercids-al-ministerio-de-agricultura/

[4] Cordópolis, Manuel J. Albert, 04/05/2013, No ate a su galgo al coche para entrenarlo, sigue siendo ilegal, https://cordopolis.eldiario.es/cordoba-hoy/no-ate-galgo-coche-entrenarlo-sigue-ilegal_1_7064986.html  

[5] “Com són gossos que passem molt de temps al camp, tindre cua i orelles llargues els porta a patir més lesions a eixes parts”.  El Español, Antonio Villareal, 09/03/2017, Batalla en el Parlamento por cortarle o no el rabo al perro, https://www.elespanol.com/ciencia/medio-ambiente/20170309/199480269_0.html

[6] Anomenada habitualment eutanàsia, terme poc vàlid pels animals no humans perquè ha de ser una decisió lliure i expressa de qui l’exerceix per a accedir a una mort bona i digna, rebent l’ajuda i l’assistència que li siga necessària.

[7] Animalisme CAT, Jesús Frare, 27/06/2013, La màscara (III). Sempre els gossos. Per Lucky, Pipo i Marquesa, Regina, Xena…, https://animalismecat.blogspot.com/2013/06/la-mascara-iii-sempre-els-gossos-per.html

[8] AVATMA, José enrique Zaldívar Laguía, 01/02/2021, Esterilización y Castración en Animales de Compañía. Un Debate Necesario. Ventajas e Inconvenientes, https://avatma.org/2021/02/01/esterilizacion-y-castracion-en-animales-de-compania-un-debate-necesario-ventajas-e-inconvenientes/

[9] GRETCA (Grup d’especialitat d’etologia clínica d’AVEPA), 02/11/2021, El efecto de la gonadectomía sobre la conducta en la especie canina y felinahttps://gretca.com/wordpress/el-efecto-de-la-gonadectomia-sobre-la-conducta-en-la-especie-canina-y-felina/

[10]  Redacció modificada respecte a la publicada inicialment (era aquesta: “No veig, però, que s’estiga abocant els santuaris a dependre dels departaments de ramaderia.  El reconeixement dels animals com a anàlegs als de companyia i l’exigència d’un nucli zoològic, en lloc d’un registre com a explotació ramadera o semblant, apunten en direcció contrària).    Les denúncies no aportaven informació sobre els motius d’aquesta dependència.  

[11] A la Comunitat Valenciana, s’han anat eliminant les referències directes a ramaderia, però encara no han arribat fins al final.  Actualment, la Llei 4/1994, de 8 de juliol, de la Generalitat Valenciana, sobre protecció dels animals de companyia, parla de “la conselleria competent”.  El Decret 158/1996, que desplega la llei, diu que aquesta competència ha de ser en “sanitat i benestar animal”.  

El nom actual de la Conselleria és “d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica”.  El Servei de Producció i Sanitat Animal (sense benestar al nom) depén de la Subdirecció General d’Agricultura i Ramaderia.  En els tràmits per a la inscripció al registre de nuclis zoològics, s’utilitza un document de liquidació de taxes “per a serveis administratius relatius a ramaderia” (model 046-9792) i la taxa que s’ha d’abonar és “per inscripció en el registre d’explotacions ramaderes i expedició del llibre d’explotació ramadera” (25,48€ al 2022). https://www.gva.es/va/inicio/procedimientos?id_proc=639

[12] A Madrid s’ha desenvolupat un procés semblant a partir de la Llei 4/2016, de 22 de juliol, de Protecció dels Animals de Companyia de la Comunitat de Madrid.  Els nuclis zoològics, que la normativa anterior tractava com a una forma d’explotació ramadera més, es diuen ara “centres d’animals de companyia” (com sempre, des de refugis i centres de rescat a rehalas, negocis de cria, granges escola o, fins i tot, negocis d’equitació i zoos).  També estan sota responsabilitat de “la direcció general amb competències en la matèria”, que actualment és la Conselleria de Medi Ambient, Habitatge i Agricultura i la seua Direcció General d’Agricultura, Ramaderia i Alimentació. https://www.bocm.es/boletin/CM_Orden_BOCM/2021/12/28/BOCM-20211228-19.PDF

[13] FAADA, redacció, 09/08/2021, Comunicado de FAADA respecto al sacrificio del caballo Jet Set en los Juegos Olímpicos de Tokio, https://faada.org/actualidad-1520-comunicado-de-faada-respecto-al-sacrificio-del-caballo-jet-set-en-las-olimpiadas-de-tokio

[14] CCMA, redacció, 07/08/2021, Desqualificada dels Jocs Olímpics per un cop de puny al cavall amb el qual competia, https://www.ccma.cat/324/desqualificada-dels-jocs-olimpics-per-un-cop-de-puny-al-cavall-amb-el-qual-competia/noticia/3113576/

[15] Animalisme CAT, Jesús Frare, 29/02/2016, Cara i creu. Orgull de ser allò que és, https://animalismecat.blogspot.com/2016/02/cara-i-creu-orgull-de-ser-allo-que-es.html

[16] Hi haurà una llista de tractaments que es definiran com a obligatoris.

[17] “Per la seua naturalesa”.  Supose que es refereix a gats.

[18] Animalisme CAT, Jesús Frare, 22/04/2021, No us oblidem, Stop Vivotecnia. Reflexions (I): l’especisme escrupolós, https://animalismecat.blogspot.com/2021/04/no-us-oblidem-stop-vivotecnia.html

[19] Animalisme CAT, Jesús Frare, 23/10/2019, Càmeres als escorxadors, https://animalismecat.blogspot.com/2020/10/cameres-als-escorxadors.html

[20] Poden implicar sancions accessòries com el decomís d’animals o de bens i mitjans utilitzats en la infracció, la inhabilitació per a la tinença de més animals, la clausura de locals o establiments, la suspensió temporal de llicències i permisos,  la retirada d’armes i llicències, la retirada o denegació d’ajudes públiques o l’obligació de realitzar cursos de  reeducació o formació i serveis a la comunitat.  

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Crea tu sitio web con WordPress.com
Comenzar
A %d blogueros les gusta esto:
close-alt close collapse comment ellipsis expand gallery heart lock menu next pinned previous reply search share star