Jesús Frare.
Fa unes setmanes que em topí amb els bous al carrer. El confinament ja és història, i ja fa temps que els animals tornen a patir a llocs com eixa ratera del carrer Pintor Sorolla de Tavernes Blanques. Passant en cotxe per la carretera de Barcelona, es veia un mur metàl·lic amb uns grans calaixos adossats per fora.
L’estructura s’adaptava a la forma del carrer per a fer el recinte tancat on linxaren els bous. Els calaixos estaven col·locats per a formar el tancat que connectava el recinte amb els camions de transport, amb un gir de 90o que deixava ben clar que, com sempre, cap aprofitament serà en benefici dels animals.
No resta espai per a la imaginació: durant uns segons, els veus atrapats en la foscor d’eixe espai que, com a part de “l’abans”, ha de ser el mínim. Només hi ha sorolls que els espanten: crits, riures, motors, forts colps metàl·lics. De sobte: els sorprèn eixa porta tramposa que s’obre. Veus la seua fugida innocent que mai pot ser, fugida d’escorxador pel camí marcat, sempre cap al pitjor final.
El carrer està on queda poc per a que s’acabe el poble, a tocar del Carraixet. A prop del pont, l’ermita dels Desemparats i el cementeri dels ajusticiats. Més que un carrer sembla una eixida a la carretera, una més entre altres que fan les costelles d’un esquelet allargat, sense la carn dels carrers encreuats que es troben al centre. Lluny, apartat, amagat.
Aquesta marginalitat estètica no es correspon amb la normalitat cèntrica, notòria i preferent dels linxaments a la majoria de pobles de l’Horta Nord. S’ocupen i tallen places i carrers principals. Les persones que corren una cursa popular ho poden fer entre els elements de tortura, que esperen les seues víctimes al mig del recorregut. Algunes zones de pas romanen tancades durant dies i setmanes, i no solen veure la necessitat d’informar la gent quan tornaran a estar disponibles. Elements com barreres de tisora o cadafals es troben “aparcats” a carrers i campes durant mesos, a vegades tot l’any. Els carrers mostren les cicatrius d’aquests mals usos: ganxos permanents que s’utilitzen a lligar i donar estabilitat a les barreres de tisora, senyals als cantons de les verticals, trapes que amaguen el forat pel piló d’embolar…
Pels voltants d’eixe carrer de Tavernes es movien prou adolescents sense edat legal per a fer patir al bou. Amb molt de temps, poca autonomia de moviments i menys diners, són hostatges habituals d’aquests “esdeveniments” que trenquen la monotonia. Mentre esperava al semàfor, vaig veure arribar els de la comissió taurina amb les seues samarretes de color fúcsia, amb la silueta blanca d’un bou al pit. Respirí quan els deixe enrere, sense deixar de pensar en les seues víctimes.
Ens presenten com a un fet normal que es linxen bous als carrers per diversió. Que aquesta siga una forma més d’abús d’animals per diversió, entre altres “tradicions” i “esports” amb bous, cavalls i coloms com a principals protagonistes. Ens repetiran que és inevitable que els governs, partits i organitzacions més progressistes de la història, per un o per altre i amb la calculadora de vots sempre a la mà, miren cap a altra banda, no ho vegen com a un problema important o prioritari o, en molts casos, donen suport obert a aquestes pràctiques que fan del maltractament una realitat quotidiana.
Una justificació habitual és la dels diners que es mouen, la gent que viu d’aquest maltractament, els seu “impacte econòmic”[1]. Cada vegada que veges l’absurd polític i burocràtic de la sèrie Txernòbi[2], cada vegada que recordes els acudits sobre el comunisme de Ronald Reagan[3], cada vegada que et diguen que fora del capitalisme estem abocats al caos i al desordre, recorda que a nosaltres també ens han educat per a que el capitalisme siga el fonament lògic i suficient per a les realitats més imbècils.
Diuen que és lògic fabricar aparells que es trencaran en pocs anys, malgrat que es poden fer per a que duren dècades. Diuen que els preus mai pugen o baixen per culpa de qui trau benefici de les pujades i baixades. Diuen que els abusos laborals sempre són necessaris i sempre tenen una explicació. Diuen que no es poden revertir tota mena de pràctiques insostenibles, ni tan sols quan el canvi climàtic ja és una realitat i el col·lapse sembla cada vegada més a prop. Diuen que es poden maltractar animals, fins i tot per diversió, fins i tot de forma salvatge, perquè es fa des de fa anys, perquè hi ha partidaris de continuar fent-ho i perquè fer-ho genera negoci.
La gent amb responsabilitat política, càrrecs electes la major part de les vegades, et poden arribar a dir que, en un correbou d’embolats, els animals que corren molt junts, cercant la protecció del grup mentre creuen que estan fugint, no es cremen els uns als altres, perquè els han embolat per separat amb sistema infal·lible dissenyat pel benestar animal. El mecanisme miraculós només és un camió de transport de calaixos individuals, utilitzats habitualment per a separar els animals i evitar que es facen mal els uns als altres amb les banyes[4].
Et poden arribar a dir que la llei no els permet fer-hi res, malgrat que el PP, pocs dies abans de la fi de la seua era corrupció permanent i sense proporció, els deixà un reglament de bous al carrer que els permet fer-ho tot[5]. Com preveien els autors de la jugada, han preferit restar en evidència fins i tot després de les sentències judicials del cas de Godella, on es decidí no signar les declaracions favorables necessàries per a linxar bous al carrer[6].
Sembla que encara hi ha qui continua mentint la ciutadania amb l’argument que la llei obliga les institucions a autoritzar bous al carrer, encara que no vulguen, perquè “és un negoci legal”. I, encara que semble impossible, hi ha qui ho continuarà fent de cara a les properes eleccions, tot confiant en que el soroll potent de la seua maquinària electoral reste força a la veritat.
Hi ha hagut pobles declarats lliures de maltractament animal on es linxen bous, perquè diuen que això no es maltractament animal[7]. Pobles que diuen que no torturen bous amb barris on torturen bous[8], i la ciutat de València, on diuen que no s’autoritzen linxaments, però es fan a la plaça de bous amb l’autorització de l’ajuntament. Cada dia, punt fort d’aquest negoci, es continuen enviant a l’escorxador els bous salvatges que ja han estat utilitzats en el linxament.
Fa molt que ha quedat clar que cal una política animalista combativa i que també s’ha de posicionar davant dels partits d’esquerra que ens parlen de prioritats, d’objectius “realistes”. Que no serveixen els activismes domesticats que esperen a la porta dels seus despatxos sempre oberts. Que callen i escolten les seues llargues exposicions. Que posen per a les seues fotos.
Activismes domesticats que s’adapten i trauen el màxim partit de les poques iniciatives que tiren endavant, reforçant amb treball voluntari i despeses pròpies uns pressupostos tan minsos com insultants, quan es comparen amb altres despeses. Que segueixen la partitura de projectes de llei eterns, interpretant els papers secundaris de l’esperança en obrir escletxes i eixamplar estretors. Que, segons alguna veu rellevant, s’haurien d’entretindre recollint signatures per a ILPs impossibles.
L’espai per a eixa política combativa, però, resta cada vegada més inocupat. En part, per l’èxit que ha tingut eixa domesticació, especialment forta durant els primers temps d’exhibicions de poder. A banda, els consensos per objectius comuns són tan escassos, febles i curts com sempre ho han estat i, pel que sembla, és possible que l’abstenció activa acabe sent, a molts més cites electorals que abans, l’única opció si volem que, com a mínim, quan trauen la calculadora de vots, aprenguen a restar animalisme i els tremolen les cames en aquests temps de majories justes.
El confinament ha acabat per tots aquests animals que van a patir i també hauria d’acabar per a mi. Encara, però, no he pogut buidar la meua motxilla d’experiències per eixe activisme que, sempre com a antiespecista, anava molt més enllà de l’animalisme. La desil·lusió i la desmotivació es mantenen ben vives, però és hora d’afrontar-les.
Siga com siga, el maltractament quotidià, normalitzat, no té ni explicació ni futur. S’acabarà abans o després, malgrat totes les inèrcies, incapacitats, errades, connivències i passivitats. Tal vegada, quan tot s’haja acabat, haurem aconseguit aportar alguna positiva.
———
[1] Animalisme CAT, Jesús Frare, 20/01/2019, Informe econòmic dels bous al carrer. I els diners públics? https://animalismecat.blogspot.com/2019/01/informe-economic-dels-bous-al-carrer-i.html
[2] Fotogramas, Mireia Mullor, 18/12/2019, ‘Chernobyl’, la mejor serie de HBO de 2019 con moraleja contemporánea, https://www.fotogramas.es/series-tv-noticias/a27690589/chernobyl-serie-hbo-nuclear-leccion/
[3] https://www.youtube.com/watch?v=tNeTDEpdees
[4] Animalisme CAT, Jesús Frare, 18/09/2017, Correbous d’embolats. El negoci per davant de tot, https://animalismecat.blogspot.com/2017/09/correbous-dembolats-el-negoci-per_18.html
[5] Animalisme CAT, Jesús Frare, 12/07/2016, Potestats dels ajuntaments per a decidir sobre la celebració de linxaments de bous al carrer, https://animalismecat.blogspot.com/2016/07/potestats-dels-ajuntaments-per-decidir.html
[6] Diari La Veu, redacció, 20/06/2018, La justícia dóna la raó a Godella i avala la decisió de no autoritzar festejos taurins, https://www.diarilaveu.com/noticia/82574/justicia-avala-godella-no-bous-carrer
[7] Animalisme CAT, 19/11/2015, “Interpretacions” i afirmacions desconnectades. La jugada a Tavernes de la Valldigna, http://animalismecat.blogspot.com.es/2015/11/interpretacions-i-afirmacions.html
[8] Animalisme CAT, Jesús Frare, 21/08/2017, Barri del Crist (Quart de Poblet-Aldaia): dues mocions, una consulta i… linxaments de bous al carrer, https://animalismecat.blogspot.com/2017/08/barri-del-crist-quart-de-poblet-aldaia.html
Animalisme en valencià 