Jesús Frare.
Ja han passat molts mesos des de que es posà a disposició de la ciutadania l’avantprojecte de Llei de la Generalitat Valenciana, sobre protecció, benestar i tinença d’animals de companyia[1]. Amb un text prou diferent, és en mans de les Corts Valencianes des d’octubre de 2021[2].
La Coordinadora Animalista de la Comunitat Valenciana ha fet un treball molt important amb reivindicacions[3], esmenes[4] i, finalment, un informe complet sobre l’estat de desprotecció real dels animals de companyia als municipis valencians[5]. Tot plegat contrasta de forma evident amb l’afirmació del pròleg del primer text, on es deia sense cap rubor que el territori té “una tradició arrelada de respecte cap als animals de companyia”. S’han entestat en mantindre l’afirmació, però, aquesta vegada, s’emparen en que ja es deia a la llei de 1994.
Vull començar, com sempre, amb un record pels animals exclosos. Principalment, els bous i vaques “utilitzats en espectacles taurins i festejos taurins tradicionals autoritzats”, víctimes de linxaments de nord a sud del país fins que, abans o després, són eliminats als escorxadors (en el millor dels casos).
Sense altra consideració que la d’objectes, resten fora tots els animals torturats “amb fins experimentals” i els “de producció”, “inclosa l’aqüicultura i la piscicultura”. Es fa referència explícita als que tenen finalitats cinegètiques, que es crien o, fins i tot, es capturen per a ser soltats i caçats. O per a convertir-se en eixa superpoblació que amenaça l’agricultura i apareix als espais urbans per a justificar autoritzacions de matances extraordinàries o la mateixa activitat de la caça.
Els animals assilvestrats són exclosos de la llei. La primera definició d’aquest tipus d’animals, que parlava d’una surrealista pèrdua de “condicions de domesticitat”, ha estat ajustada en referència a animals domèstics que són al medi natural sense tutela, maneig ni supervisió humanes. La llei deixa oberta la porta pel seu extermini sota programes de “control de poblacions”.
A l’exposició de motius del nou text, es reconeix que les comunitats autònomes no tenen competència en aquest àmbit i que fa temps que el regulen per dimissió d’un poder central que, precisament, està bastint la primera llei estatal de protecció animal[6]. Els anys d’inacció generen urgències que, ara, fan treballar en normes que es poden solapar, contradir i obligar a revisions i reformes immediates.
Entre les declaracions d’intencions, com el foment del “paper beneficiós dels animals en la societat” o la formació i divulgació en protecció i benestar animal, m’ha cridat molt l’atenció la d’afavorir “una conducta més cívica i bondadosa de la ciutadania en la defensa i preservació dels animals (art2). Veurem que el text es preocupa molt més de mantindre les coses com estan i de tractar els animals de companyia com a un problema que de establir les bases per a eixe civisme i eixa bondat.
Diu que s’ha tingut una “cura especial en l’ús d’un llenguatge no sexista i no cosificant” dels animals, malgrat que la seua dependència dels éssers humans no fa possible que aquest llenguatge siga “ple d’igualtat”. Desapareixen termes com el de possessió i es converteix en tinença (“responsabilitat legal d’atenció i cura”), la retenció passa a ser acollida, on es deia objecte ara es diu subjecte, es parla de convivència, de respecte mutu… És d’agrair aquest rentat de cara limitat, que no ha donat per a reconèixer els animals com a éssers sintents[7].
Es proclama la “proporcionalitat” de la llei que, sempre “garantint la protecció i el benestar adequats dels animals de companyia”, ha “procurat un equilibri entre postures i interessos” amb la participació de totes les “entitats relacionades o afectades”. Senzillament, no és possible cap equilibri entre defensa i explotació animal: el resultat d’eixe intent estarà lluny de la protecció i el benestar animal.
L’exemple més clar és la creació del concepte de gossos “amb funcions socials, com, per exemple, els gossos de caça”[8]. És el principi d’exclusió que el PSOE pretén incloure a l’esmentada llei estatal via esmenes, després que l’avantprojecte fora aprovat pel Consell de Ministres[9].
El text valencià anomena “excepcions puntuals” a l’exclusió de la protecció de la llei per a tots aquests animals. No n’hi ha voluntat d’incloure en la regulació les dules o gossades (rehalas). Amb tota aquesta categoria de gossos, que també inclou els pastors, els d’assistència, els utilitzats en teràpies o els de policia i emergències, la llei permet l’ús de collars d’escanyament, de punxes o elèctrics (sempre amb “estàndards de benestar animal”) i que se’ls incite a l’atac.
Una de les esmenes de la Coordinadora va en sentit contrari, reclamant la inclusió explícita d’aquests animals a l’àmbit d’aplicació de la llei. Com que l’abolició de la caça està lluny del que es pot i es vol amb aquesta llei, la Coordinadora demana que, com a mínim, no s’utilitze aquesta terminologia, ja que tots els animals compleixen una funció social i la caça mai la complirà. Serien animals “que realitzen tasques o funcions específiques” i haurien d’estar considerats “com a gossos, no com a eines”. No hauria d’haver cap exclusió de les proteccions de la llei, “fins i tot en l’exercici de la tasca o activitat, estiga o no regulada per normatives específiques”.
Que s’imposen els interessos de l’explotació animal d’aquesta forma tan evident ens mostra que no existeix eixe equilibri de postures. Els animals utilitzats per a la caça continuaran sotmesos a les condicions terribles que els escopeters vulguen donar-los, i els poders públics continuaran mirant cap a altra banda, refugiats en eixes “normatives específiques” que donen cobertura als abusos de sempre.
Els animals “de companyia”. La categoria d’animals que protegeix la llei, com s’estableix al seu àmbit d’aplicació, genera problemes des de la seua definició. Diu que són tots aquells que viuen “principalment” a les llars independentment de la seua espècie (sempre que la seua tinença siga legal)[10]. S’ha d’entendre que aquesta “principalitat” es refereix al conjunt de l’espècie quan està en situació d’animal de companyia, però tot plegat és massa ambigu i recargolat.
Una llei per a protegir els animals no hauria de començar amb una definició pensada per a deixar sense empara els que resten sotmesos a determinats usos o, encara més, sense el “perill” d’obrir debat sobre els coloms que s’exploten en columbicultura, els cavalls que es fan servir al tir i arrossegament o els bous que es lloguen i venen per ser linxats i maltractats als carrers.
És evident que, com diu la Coordinadora, els animals de companyia “conviuen o depenen de les persones”. Un gos domèstic sempre és un animal de companyia, encara que estiga tancat a un cau fosc del que només ix quan el trauen a caçar. Un fringíl·lid criat en captivitat (suposadament), tancat en una gàbia i mantingut a una planta baixa també ho és, així com un gat de carrer. En la balança d’interessos, la necessitat de fugir d’estudi respecte a uns guanya la partida a la necessitat de protegir els altres.
S’afirma que s’institueix el sacrifici zero. Les al·legacions de la Coordinadora Animalista ho negaven, reclamant que s’establisca explícitament que no es pot fer cap sacrifici per “qüestions econòmiques, sobrepoblació, manca de places als centres d’acollida, impossibilitat de trobar adoptants en un termini determinat, abandó, vellesa o malaltia amb tractament curatiu o pal·liatiu”. Aquest text, excepte l’última part inclou amb claredat els tractaments pal·liatius[11], s’ha incorporat a l’exposició de motius de la llei (punt V), però no a l’articulat, i encara menys als objectius. I ja sabem el que passa amb les coses que només es diuen als pròlegs de les normes, per molt clar que es diga[12].
Moltes vegades, s’han volgut justificar les eliminacions d’animals per causes “compassives” amb, per exemple, el recurs fàcil a malalties com la leishmània, tractable, o el desig d’evitar als animals una vida llarga i trista dins d’una gàbia. Per això, cal deixar molt clar allò que no es pot fer passar per una bona mort, que és del que parlem quasi sempre que parlem d’eutanàsia. La bona mort només té en compte la viabilitat de la vida de cada animal front a malalties i tractaments, situacions terminals, dolors, patiments…
A la llei, la bona mort es converteix en “sacrifici compassiu”[13]. Sempre realitzada per personal veterinari, ha de ser ràpida i indolora, amb sedació prèvia. La pèrdua de consciència ha de ser immediata, i el patiment mínim. Es diferencia d’un sacrifici “motivat”, per ordre de les autoritats competents, “per a evitar el sofriment” dels animals o per motius de sanitat animal, seguretat de persones o animals, risc per a la salut pública o risc mediambiental. Sempre ha de ser amb mètodes que impliquen “el menor patiment possible”, però es preveu l’ús d’armes de foc pels cossos de seguretat en cas “d’urgència o perillositat evident”.
És dins d’aquest marc que el “sacrifici no compassiu” estaria prohibit i estipulat com a falta molt greu. El sacrifici estaria permés “dins del marc de la llei”, fins i tot maquillat amb fórmules com la de l’article 6.1g, sobre intervencions per raons de sanitat animal o salut pública, que substitueix la referència explicita al sacrifici del primer redactat per a dir que es pot prendre “qualsevol altra mesura que les autoritats sanitàries disposen, segons la gravetat”.
Tot plegat és molt ambigu, amb moltes portes obertes per a les actuacions arbitràries. Quins són els “sofriments” que permeten un sacrifici legal no compassiu? De quina manera pot decidir una “autoritat competent” el sacrifici d’un animal? Les autoritats competents en la recollida i refugi d’animals ho són per a decidir seu el sacrifici? Quins són els casos d’urgència o perillositat “evident”?
Menció a banda mereix la impresentable moratòria de 2 anys de la disposició transitòria primera[14], que la Coordinadora Animalista qualifica de “carta blanca per a la mort massiva d’animals abandonats”. Els ajuntaments gaudiran d’aquest temps per a continuar amb l’extermini maquillat que s’aplica a la major part del país, executat per grans negocis privats gestors de gosseres. L’únic pretext serà no disposar de mitjans, d’acord amb la present llei, per a l’allotjament, manutenció o assistència sanitària dels animals. Només hauran d’assegurar, com fan ara, que s’han esforçat en trobar una adopció durant un mínim de 40 dies.
La llei ha de protegir els animals de companyia de realitats com el maltractament. Te la seua erradicació com a finalitat (art2.2b), que cap animal el patisca com a principi (art2.3b) i la seua pràctica com a prohibició (art7b). Quan arriba la definició, s’inclou sense matisos l’explotació sexual o l’abandonament “amb perill per a la vida o integritat” de l’animal. Els maltractaments directes, però, els condiciona a que “menyscaben greument la salut”, i la seua comissió està graduada com a falta molt greu si es provoquen “danys o lesions invalidants o reversibles” (art42.4e) i greus si no és així (art42.3d).
Es regulen situacions que complementen aquesta definició. Es prohibeix la desatenció: és obligatori tindre cura dels animals pel que fa a alimentació, aigua, neteja, exercici diari, tinença en espais adequats, companyia i sanitat o cures veterinàries. Qualsevol tractament veterinari ha d’estar en mans de persones facultades, a excepció dels primers auxilis o les pautes que aquestes hagen prescrit. El transport d’animals ferits o malalts només es pot fer quan siga necessari pel seu tractament. No prestar aquells tractaments “essencials i obligatoris” o “oportuns” es pot sancionar amb faltes lleus o greus[15].
Resten prohibides totes les formes de mutilació[16], com les d’orelles i cua, si no responen a una necessitat per a la salut de l’animal, òbviament, tractada per personal veterinari. Per suposat, està prohibit l’entrenament i l’ús dels animals (de qualsevol espècie) per a baralles.
Moltes d’aquestes regulacions tenen matisos recurrents que les devaluen. Està prohibit l’ús indegut de medicaments o drogues que els puguen ocasionar “lesions, trastorns greus o mort”[17]. També la retenció a vehicles al sol “de manera permanent”, l’educació agressiva (excepte en animals utilitzats legalment amb aquesta finalitat, com els de policia) o lligar-los a vehicles a motor, excepte tractors o qualsevol altre que no excedisca les seues “capacitats de desplaçament” i “no perjudique la seua salut”.
Tot plegat es tradueix en la tipificació de diverses faltes lleus, greus i molt greus, sent necessari per a aquestes últimes que hi haja mort, danys irreversibles o lesions invalidants, i només en determinats casos. De nou, cal qüestionar eixa graduació que genera casos com el de l’abandonament d’animals a dins de vehicles al sol, on caldria que tingueren afectacions greus de salut per a que es considerara falta lleu (art42.2y).
El sentit comú ens diu el que és maltractament. Malgrat que és difícil delimitar-lo per a animals retinguts, limitats i aïllats per les condicions de tinença (per molt responsable que siga) sabem que implica fer i deixar de fer, intenció o negligència, agressió, càstig, menyspreu, crits, reclusió… Sabem que es pateix física i psicològicament abans i després que s’arribe a eixes situacions extremes, amb conseqüències greus, que limiten l’abast de la llei en contradicció amb els seus principis i finalitats i, com recorda la Coordinadora, amb el que ja s’estableix al Codi Penal.
L’erradicació de l’abandó també és una finalitat de la llei i la seua pràctica està prohibida: es falta molt greu si té com a conseqüència “la mort, danys irreversibles o lesions invalidants”[18]. Depén de la plena identificació dels animals, que és altra de les finalitat de la llei. És una obligació de les persones responsables dels animals, per a les espècies i individus que s’establisca reglamentàriament i amb especial atenció pels que es declaren com a “potencialment perillosos”[19]. Es basa en un suport (xip subcutani o altre que siga adequat, segons els casos) per a un codi que permet identificar l’individu i la persona que n’és titular de forma inequívoca (art10.2).
Serà l’única forma de registre i, sense ell, els animals es consideraran com a no identificats (art11). Ha d’estar validat pel Registre Supramunicipal d’Animals de Companyia de la Comunitat Valenciana (RSMAC)[20]. Accessible i interactiu per a administracions, centres veterinaris, entitats i agents implicats en la protecció animal, aquest registre ha de ser la garantia per a trobar la llar d’un animal perdut, exigir responsabilitats a una persona responsable o fer vigilància epidemiològica. Amb caràcter censal, també servirà per a que els ajuntaments identifiquen poblacions o generen noves taxes (art14).
Per a garantir la traçabilitat de tots els animals, es registraran al RSMAC els codis d’animals ja identificats i amb passaport d’altres països de l’UE. Tota transacció s’ha de fer amb els animals identificats, i qualsevol publicitat o oferta per a la venda ha d’incloure la identificació de cada individu. Els casos de pèrdua o mort d’animals, amb identificació o sense, s’han de notificar en un màxim de 72 hores. Qualsevol persona que siga responsable temporal de un animal no identificat, també ho ha de notificar al registre.
No identificar els animals o no presentar la seua identificació a requeriment de les autoritats, així com no fer les notificacions de pèrdua, mort o actualització de dades, seran faltes lleus. Si l’animal continua sense identificar després que s’haja requerit per les autoritats, la falta passa a ser greu. Està prohibida la manipulació o el ús fraudulent d’aquestes identificacions, que seria considerada falta molt greu.
Els centres d’acollida, públics i privats, també estan sotmesos a les normes d’identificació obligatòria. Prèviament, hauran de de registrar fitxes completes dels animals no identificats, amb descripcions, dades de la recollida, fotografies i estats de salut. Complimentats els decrets d’abandó[21], i fins que es culminen les adopcions, les identificacions s’han de fer a nom dels ajuntaments, si aquests no han acordat que aquesta corresponga als centres d’acollida.
Tot plegat continuarà incloent els “abandonaments legals”. Com ara, abandonar animals a centres d’acollida públics o privats serà un tràmit administratiu amb l’única “molèstia” del pagament d’unes taxes o, en el pitjor dels casos, del seu manteniment. Quan no es recullen animals ingressats a residències també es considera abandó i pot tindre com a conseqüència una falta greu.
En cas de localització de persones propietàries que abandonen animals al carrer, s’enfrontarien a una falta i les seues conseqüències. Prèviament, hauran estat requerides pel centre d’acollida on es troba l’animal per a que, dins del termini corresponent[22], acudisquen amb la documentació d’identificació i tinença que tinguen per a recollir l’animal i abonar les taxes de recollida, acolliment, estada i atencions veterinàries.
La recollida, acolliment i gestió de l’adopció d’animals de companyia és una obligació dels ajuntaments. Sempre han de disposar d’un centre d’acollida amb personal qualificat i format, correctament registrat i amb capacitat per a atendre aquestes necessitats segons el que estiga reglamentat, incloses les urgències[23]. Poden optar per la gestió directa o contractar-la amb empreses privades o entitats de protecció animal.
La llei recull la potestat dels ajuntaments d’establir clàusules socials per a qui vulga concursar per aquests contractes, també quan els centres d’acollida es troben fora del territori autonòmic. Poden ser criteris d’admissió que no deixen espai a negocis dedicats a l’extermini, sistemes de puntuació que donen prevalença a les entitats de rescat i defensa animal o exigències d’execució per a actuar contra desatencions i negligències sense que els responsables es vulguen emparar en la vigència i terminis dels contractes.
Sobre les persones adoptants pot recaure, a través de taxes, els costos d’identificació, tractaments veterinaris i esterilització dels animals, però mai els derivats de la gestió, que ha de ser “gratuïta” (art22 i disposició addicional 3ª). Aquesta prevenció fa pensar en les acusacions, de vegades vetllades i d’altres directes, que s’han llançat contra protectores “massa contestatàries” front a ajuntaments pels que presten el servei de rescat i refugi. També remet a taxes per serveis prestats per empreses d’extermini, amb imports tan abusius que es poden associar al d’un rescat per segrest o al d’un xantatge.
Els centres han de garantir el “benestar” dels animals durant tota la seua estada, sota condicions que s’han d’establir reglamentàriament. Han de mantindre un registre d’entrades, eixides i destins dels animals, dels sacrificis compassius que hagen hagut de practicar i de les incidències sanitàries significatives que s’hagen produït. Han de presentar informes trimestrals sobre aquests registres als ajuntaments i la conselleria.
A més de treballar per a aconseguir l’adopció dels animals que mantenen acollits, els centres han de participar en el foment de l’adopció que, segons les finalitats de la llei, es fa “com a mitjà alternatiu de tindre un animal de companyia”. Aquest foment és una obligació dels ajuntaments, amb l’ajuda financera de diputacions i conselleria, i ha de tindre com a un dels seus objectius el suport a les entitats protectores. També s’ha de treballar per a garantir l’eficiència de les adopcions amb formacions sobre tinença responsable i nocions bàsiques sobre les necessitats dels animals, per a que es produïsca el menor nombre possible de devolucions.
A més d’estar identificats i esterilitzats, els animals s’han d’entregar desparasitats[24], amb tota la informació sobre el seu estat sanitari, possibles problemes de conducta i els tractaments que els són necessaris. Es manté la prohibició als centres d’acollida de donar en adopció animals amb malalties infectocontagioses o parasitàries que, a criteri veterinari, puguen suposar risc per a la salut pública o la sanitat animal.
No s’ha atès l’esmena de la Coordinadora per a que es puguen entregar en adopció havent rebut el tractament adequat i, quan siga necessari, el compromís de les persones adoptants de donar continuïtat a eixe tractament. Les prevencions garantistes d’aquesta llei haurien de vetllar pels interessos i les necessitats dels animals, en lloc de tindre’ls com a última opció.
En una llei de protecció animal, l’adopció continua sent subsidiària i “alternativa” a la cria i venda d’animals de forma “ètica i responsable”. No hi ha cap qüestió de l’explotació animal pel negoci de la venda, i tampoc de la seua incidència en l’adquisició compulsiva, la tinença irresponsable i els casos de desatenció, maltractament i abandó. El negoci de venda només es pot donar amb llicències i permisos; està prohibit entre particulars i d’aquestes a establiments de cria[25]. Només poden comprar animals les persones majors d’edat no incapacitades per llei o resolució judicial ferma (art19.1h).
El espais i instal·lacions de cria i venda han d’estar registrats com a nuclis zoològics, i “l’explotació de la cria” no ha d’implicar “abús dels límits fisiològics” dels animals, ni perill per a la seua salut i integritat[26]. S’especifica que les femelles de gat i gos utilitzades pels “vivers” com a reproductores, tindran un nombre de ventrades limitats, a més d’exercici físic diari, contacte social adequat, capacitat per a desenvolupar la seua conducta exploratòria i absència d’estats d’estrés crònics.
Es prohibeix l’exhibició en aparadors comercials a la via pública (art19.1k) i, en qualsevol cas, en locals de restauració, oci, diversió i qualsevol altre no dedicat a la venda d’animals (art7o). Pel que fa als anuncis de venda, no hi ha altre límit que el d’incloure el nº de registre del negoci i el d’identificació de l’animal. L’últim redactat ha limitat a una recomanació el que inicialment era l’obligació dels negocis de cria i venda de col·laborar amb l’adopció d’animals abandonats a través de les seues pàgines web.
Els animals venuts s’han d’entregar sans, desparasitats i amb les vacunes obligatòries. En cas de gossos i gats, han d’anar amb un certificat veterinari d’estat sanitari, una “garantia” en cas de malalties en incubació i no detectades durant el procés de venda[27] i un recull d’informació sobre l’animal[28]. Han d’estar amb la mare i la resta de la ventrada el temps necessari per a garantir la seua “socialització correcta”[29].
Pel que fa a l’esterilització, no s’estableix com a estratègia general i obligatòria front a la “reproducció incontrolada”[30]. És obligatòria pels animals “no controlats”, que són els que es mantenen a zones industrials o de construcció com a eina de seguretat, els que es deixen en xalets o els que ixen al carrer sense control. També és obligatòria pels animals refugiats a centres d’acollida i entregats en adopció[31].
Les excepcions a aquesta norma es donen sempre per prescripció veterinària, en els casos on l’esterilització puga ser perjudicial per a la salut de determinats individus. L’esterilització de cadells de refugis que es van a entregar en adopció, per la seua seguretat, ha d’esperar al moment en que tinguen l’edat convenient i s’ha de garantir amb el compromís d’esterilització signat per la persona adoptant.
Segons la llei, l’esterilització no pot ser obligatòria, però és recomanable com a “mesura preventiva contra l’abandó”. Els ajuntaments, amb els centres d’acollida, han de fer campanyes de promoció de l’esterilització que, com a mínim, s’han de repetir amb una freqüència anual.
Les colònies felines tampoc resten protegides perquè, de nou, l’espai per a l’arbitrarietat és enorme. Segons la definició, una colònia felina només ho serà amb el “reconeixement” i gestió dels ajuntaments, i només ho podran fer si “les condicions ecològiques i de molèsties al veïnat de l’entorn ho permeten” i mai a espais naturals protegits.
Com diu la Coordinadora, una colònia és “la manera natural d’agrupació felina a qualsevol tipus d’espai, amb reconeixement dels ajuntaments o sense”. Si és a un espai natural protegit, s’ha de valorar si s’hi pot integrar i, si no és així, s’ha de traslladar a una ubicació adequada i segura.
Si un ajuntament no reconeguera un grup localitzat d’animals provant de sobreviure, només podria ser perquè vol mirar cap a altra banda o, pitjor, se’n vol desfer del problema per la porta de fugida que la llei li deixaria de forma tan adient. Es pot crear, per exemple, confusió amb el concepte d’animal assilvestrat per a matar gats, una vella aspiració d’alguns sectors ecologistes.
El moviment animalista. La qüestió del reconeixement arriba a les “entitats de protecció i defensa dels animals de companyia” que, a banda de tindre aquest objectiu[32] principal, no tindre àmbit lucratiu i estar arrelades al país, han de estar “legalment constituïdes” i inscrites a un registre específic. D’aquesta inscripció depenen qüestions importants com l’accés a subvencions i convenis de col·laboració o la participació en programes oficials, i té requisits com la presentació a conselleria i ajuntaments d’una memòria anual “exhaustiva” o la “col·laboració amb els ajuntaments en l’allotjament d’animals als seus centres i cases d’acolliment”. Els casos d’incompliment poden donar lloc a la cancel·lació de la inscripció registral.
Un dels objectius de la llei és “afavorir la responsabilitat i implicació més elevades de les administracions”. La idea és que aquestes, històricament inexistents a l’hora de protegir els animals, “legitimen” les organitzacions que ho han hagut de fer a soles durant dècades, quasi sempre amb mitjans propis i sovint contra eixes mateixes administracions. Ara, eixes entitats resten pendents d’un “títol oficial” que no inclou cap assumpció de responsabilitats.
S’hauria de dir clarament que es reconeix qualsevol organització animalista constituïda abans de la promulgació de la llei, en funcionament i sense inhabilitacions i que, per tant, ha mostrat la seua capacitat com a tal. Les lleis com aquesta són resultat de la seua lluita i el seu esforç, mai abasten totes les seues aspiracions i, per tant, mai arriben als seus estàndards i autoexigències. La falta de presentació d’una memòria anual davant d’eixes administracions pot afectar a la continuïtat de subvencions o programes de col·laboració, però no a la seua legitimitat com a organització animalista i al seu reconeixement a qualsevol registre.
Aquest registre mai hauria d’estar condicionat al xantatge d’una “col·laboració amb els ajuntaments” que no parla d’acords ni condicions i que, per tant, preveu el segrest de refugis i cases d’acollida. Recordem els casos d’entitats que han fet front al rescat i refugi d’animals abandonats amb acords signats amb ajuntaments que han acumulat autèntiques fortunes en forma d’impagaments[33].
El Consell Assessor i Consultiu en Matèria de Protecció d’Animals també serà un àmbit per a confrontar aquestes “entitats col·laboradores” amb els seus objectius. Amb 2 representacions sobre 13 serien una veu testimonial, fins i tot menor a la de l’explotació animal (3 representacions[34]). El món acadèmic tindrà altres 3[35], i l’administració coparà les 5 restants[36]. Amb aquesta composició, l’organisme exercirà funcions d’assessorament per a l’elaboració i desenvolupament de normativa, i les organitzacions animalistes podran ser convidades de pedra utilitzades, com ja ha passat[37], per a donar aparença de “legitimitat animalista” a mesures contra els animals.
Cal insistir, altra vegada, que no és possible cap equilibri ni proporcionalitat entre l’explotació i la defensa animal, que aquestes maniobres de equiparació només són maniobres de blanquejat de l’una a costa de l’altra. Si realment necessiten un espai amb veu per a l’explotació i el seu concepte de “benestar”, és obvi que ha d’estar diferenciat dels espais per a les veus amb preocupació real pels animals.
Els altres animals i els santuaris. Els éssers humans considerem i tractem els animals com a objectes per uns determinats us, i la llei s’adapta a aquest fet amb definicions com la d’animal “de companyia”. Com que és una forma d’ús, genera problemes com que determinats espècies que habitualment són “de companyia” tinguen altres usos, o que determinats animals “salvatges” o “de producció” puguen tindre usos i tractaments d’animal de companyia.
La llei, a més, vol atendre pràctiques, espectacles i altres usos d’animals afectats per la falta de normativa o per llacunes jurídiques. Per això, inclou determinades regulacions fora del món dels animals de companyia que estaran vigents al territori valencià fins que siguen regulades per les instàncies competents.
Pel que fa als primats, no està permés el seu ús en cap tipus d’espectacle, publicitat o gravacions per a televisió, cinema, etc. Es prohibeix la tinença, cria, utilització i venda[38] a persones i entitats “no autoritzades”. Es tracta d’organismes, instituts o centres que tenen a veure amb la utilització d’aquests animals per a l’experimentació.
De l’última redacció, fins i tot s’ha eliminat la prohibició d’establir al territori centres de cria de primats per a experimentació que, generalment, són camps de concentració per a animals nascuts lliures, capturats i venuts per a ser massacrats als laboratoris. Aquest plantejament contrasta amb la justificació de les altres mesures pel risc de transmissió de malalties a causa de “l’analogia entre les estructures biològiques” dels simis humans i els no humans.
Pel que fa als animals que viuen lliures a l’entorn urbà i rural, s’estableix com ha de ser el “control de poblacions” per part dels ajuntaments. L’última redacció ha eliminat la justificació de qualsevol mesura per a evitar proliferacions d’animals “que resulte nociva per a la ciutadania i els seus bens”. Ara, s’estableix que cadascuna d’aquestes mesures ha d’estar justificada des d’un punt de vista ecològic, higienicosanitari o “social”, i que s’han de prioritzar els mètodes que no suposen el “sacrifici”.
Com diu l’esmena de la Coordinadora, no s’ha incorporat cap obligació de protecció de la fauna urbana i periurbana. Els coloms i tórtores, per exemple, sempre han estat víctimes d’eixes raons “socials” (molèsties, excrements, sorolls) i del recurs a l’extermini com a primera o única opció, amb mètodes que han anat des del gasejat fins a l’abandó en dipòsits per a que moren de fam. Fa molt que s’han desenvolupat mètodes efectius d’inhibició de la capacitat reproductiva o d’eliminació d’ous. Fins i tot, organitzacions animalistes han treballat pe divulgar l’existència d’aquests mètodes que, una i altra vegada, toparen contra la falta de voluntat política i els interessos en el negoci de l’extermini[39].
Com que els animals salvatges[40] i “assilvestrats” ja no es podran tindre com a animals de companyia, es recull com a excepció els que ja estan en aquesta situació. S’inclouen els que formen part de “col·leccions particulars” i nuclis zoològics, que mantindran la seua situació fins que siguen transferits o fins a la seua mort. Estarà prohibida la reproducció, cessió a altres particulars o venda d’aquests animals. Les persones responsables hauran d’informar les autoritats de la seua tinença, identificar-los i mantindre’ls en condicions adequades, i hauran de notificar immediatament els casos d’alliberament accidental.
Alliberar animals de companyia al medi natural es una falta greu. Ho serà tant en cas dels animals dins de la categoria com els que la redacció qualifica com “animals d’espècies exòtiques invasores” mantinguts en situació de companyia. Coses de l’especisme: hi ha víctimes d’abandó que ja són invasores abans de ser abandonades, però no si els “abandonadors” estan “sotmesos a règim d’autorització en matèria de caça i pesca”. Poden haver alliberaments al medi natural d’individus de la mateixa espècie, fins i tot simultanis, que serien abandons punibles d’invasors en uns casos i soltes legals pel negoci de la caça i la pesca en altres.
Com era d’esperar, el projecte esquiva amb habilitat la gran majoria de les problemàtiques al voltant dels usos d’animals en espectacles, festes, esdeveniments, esports, etc. L’avanç més important és la prohibició dels circs amb animals, sense distinció entre salvatges, de producció o domèstics. La primera redacció si que es limitava als animals salvatges, però s’ha acabat adequant al que, per altra banda, ja s’havia establert per altres normes i, fins i tot, ja es recollia a la llei 4/94. La vulneració de la prohibició és una falta molt greu (art42.4).
Pel que fa a les “atraccions firals amb animals lligats del tipus carrusels i altres similars”, les primeres redaccions que els prohibien de forma clara han estat finalment limitades a aquelles en les que “es constaten danys als animals” (art35). És a dir, que no hi ha prohibició: l’explotació i els excessos continuaran i tot dependrà de les denúncies i les voluntats amb les que aquestes siguen tractades (l’experiència ens diu que hem de tindre poca confiança en eixes voluntats[41]).
No hi ha cap tipus de prohibició per a la participació d’animals en fires, exhibicions, concursos i exposicions. Només s’estableix com a obligatòria una autorització prèvia en cas que es realitzen en sols de domini municipal, condicionada al compliment d’una sèrie de requisits com el de disposar d’atenció veterinària o no permetre la participació d’individus no identificats i dels que “demostren actituds agressives o perilloses”. La falta de notificació a Conselleria és una falta lleu, i l’absència d’autorització municipal és falta greu, però, cal insistir, només en els casos d’esdeveniments a celebrar en terrenys públics.
Les esmenes de la Coordinadora a la primera redacció de la llei incloïen reivindicacions com la prohibició del tir al colom i altres aus, el tir i arrossegament i qualsevol forma de matança privada d’animals. Lluny d’això, l’abast del text ha estat reduït per a reforçar les excepcions taurines al sacrifici d’animals “com a espectacle públic” (en la primera redacció, “matances públiques”). En el cas dels altres animals, es considera falta greu el seu ús en “espectacles, baralles i altres activitats” quan impliquen “crueltat i maltractament”, i mol greu quan se’ls ocasione “la mort o danys irreversibles”.
Respecte a aquestes activitats, ha desaparegut del text la prohibició de sotmetre els animals a “tractaments antinaturals o vexatoris”, d’utilitzar-los si se’ls pot “ocasionar patiment” o poden ser objecte de “burles o tractaments antinaturals”[42] o si el que se’ls fa pot “ferir la sensibilitat de les persones que ho contemplen”. Era un text massa descriptiu de tot el que pateixen els bous al carrer.
També ha desaparegut la prohibició de l’ús d’animals com a premi, recompensa o regal. Continuarem veient pollets pintats de colors i entregats en safes de plàstic[43] amb uns forats per la compra d’un determinat producte, rifes de porquets i altres animals que també son regalats a bodes i similars com a forma d’espectacle, entregues com a premi en competicions, etc. Diu molt que la llei no puga arribar ni tan sols a aquests casos.
L’art. 37 recull les mesures de protecció (“en absència de normativa específica”) per a animals “de producció” en “competicions esportives i activitats culturals amb animals”. Crida l’atenció que, a banda de garantir-los tots els tractaments obligatoris, se’ls ha de donar eixe tracte com éssers “sensibles” i lliure de maltractament que no sé com pot encaixar amb tot el que se’ls pot arribar a fer. Es prohibeixen els sacrificis no compassius, les mutilacions, el subministrament de drogues, fàrmacs i aliments nocius, els abandons, que se’ls mantinga en instal·lacions inadequades, que se’ls tinga lligats permanentment i que se’ls done assistència sanitària per personal no facultat. El sistema d’inspeccions i sancions de la llei serà aplicable per a aquestes proteccions i prohibicions.
Estic convençut que la ideologia especista dominant, per sobre d’altres motius com els interessos i les pressions de la indústria càrnia, és el principal problema per a aconseguir un tractament adequat pels animals “de producció” que, simplement, ixen d’eixa categoria. Parlem dels animals que acaben als santuaris, però també dels bous, ovelles, cavalls, cabres i molts altres que, per mil motius, conviuen amb éssers humans sense que aquests els vulguen explotar. En molts casos, ni tan sols són animals “de companyia”, sinó refugiats que reben cura i protecció front a tot el que els pot passar a causa de la seua condició.
És l’única explicació per a la falta de reconeixement dels santuaris, paraula que no ix ni una sola vegada al text de la llei. Parlen, a l’art. 41, de centres d’acolliment per a animals de producció i diferents dels animals de companyia, sense finalitat comercial ni lucrativa, i només pel que fa a la potestat municipal del rescat i refugi d’aquests animals.
No existeixen per a la llei els animals que han estat víctimes de situacions distintes a l’abandó reconegut per un ajuntament, i això es limita pràcticament als que apareixen al mig de carreteres o carrers. No existeixen els animals que els santuaris recullen en boscos i muntanyes, caiguts de camions de transport, a prop de les granges i explotacions, dins de tancats o instal·lacions, cedits com a rebuig, abandonats a la seua sort, malalts, famolencs. El que diuen sense parlar sobre el que fem com a éssers humans, no interessa. Es millor fer com que no existeixen, també a una llei de protecció animal que els hauria d’incloure.
A més, els animals continuaran sent tractats com a animals de producció, malgrat que no ho siguen. Sempre que calga, per simple analogia, per comoditat. Per convicció especista de qui, des de les administracions i poders públics, s’enfronten a la realitat de la seua existència. Els refugis estan sotmesos a la normativa sectorial de les explotacions ramaderes (identificacions, condicions sanitàries, instal·lacions, distàncies, moviment…). S’hauran de registrar com a nuclis zoològics, de nou, com a una variant del registre d’explotacions ramaderes[44]. La situació de cada individu es valora de la mateixa manera que a una explotació, segons la seua espècie.
No s’han considerat les reivindicacions que els ajuntaments garantisquen un destí ètic a aquests animals amb prioritat pels santuaris, garants que no entren en la cadena alimentària ni siguen objecte d’ús o comerç. Les administracions haurien d’afavorir l’establiment de santuaris amb espais, serveis i dotacions adequades per a fer les seues tasques.
Els santuaris han de tindre una reglamentació pròpia i el seu nucli zoològic ha de ser específic, sense cap analogia amb les explotacions ramaderes. Ha de ser així perquè, al seu si, els animals tenen consideració i drets fins al dia de la seua mort, que ha d’arribar a la seua llar i al costat de la seua família sempre que les seues condicions i necessitats ho facen possible. Aquest estatus està molt per damunt del que la llei reconeix pels animals de companyia, i no té res a veure amb el d’objecte de producció supeditat al benefici que puga generar pel negoci ramader.
Contra els animals i les persones animalistes. Pot semblar mentida, però no són poques les regulacions que van contra els animals que la llei diu defensar i, especialment, contra les persones que sempre han hagut de fer front a l’atenció, rescat, refugi i recerca d’adopcions pels animals en situació de carrer.
S’ha revisat la primera redacció que obligava a “impedir” que els animals dipositaren “dejeccions” a qualsevol espai d’ús comú, i a la “retirada i neteja immediata” en cas de no arribar a temps. Continuem obligats i obligades a aquests impediment i a la retirada immediata com a penitència en cas de fracàs, però ara el text es refereix als excrements. Els incompliments representen una falta lleu.
Per suposat que, per civisme, s’han de recollir els excrements dels animals i netejar els pixums en parets, cantons, fanals, senyals, etc. (només cal portar una ampolla amb líquid per a llançar-lo a pressió). Passa, però, que aquest afany obligatori respon a una alarma creada i alimentada per a sobredimensionar i el problema, sense tindre en compte els perjudicis que això genera pels animals. La llei, així, es converteix en un element més d’aquesta estratègia.
Per una banda, serveix per a justificar l’entrada triomfal, per la porta gran dels ajuntaments, d’empreses de registre d’ADN dels excrements de gossos, com a recurs que facilite futures sancions. La “traçabilitat de merda” absorbeix alegrement uns recursos que van a les butxaques de gent sospitosament propera a la política[45] (crida molt l’atenció la facilitat amb la que es poden crear noves modalitats de portes giratòries[46]). Aquesta alegria també contrasta amb la dificultat que sempre ha hagut per a trobar uns pocs euros dels pressupostos municipals que destinar a l’atenció d’animals abandonats, una obligació dels ajuntaments que mai han tingut pressa per complir.
Per altra, s’està utilitzant com a justificació pel cobrament de taxes que anirien al pressupost de neteja i al de manteniment de mobiliari urbà deteriorat, sobre tot, pels pixums. La disposició addicional 3ª dona potestat als ajuntaments per a gravar la mera tinença de gossos i gats amb taxes “per a sufragar despeses derivades de la llei”[47]. És a dir, que els ajuntaments podran gravar les persones que han hagut de rescatar i acollir els animals abandonats al seu terme, moltes vegades per sentir-se obligades davant la desatenció municipal del problema.
L’exageració, que es fa més gràfica amb la proliferació de les campanyes de cartells que fan plorar els fanals perquè “el pipi els destrueix”, sempre acompanyats per tot un seguit de models “particulars” enganxats als cantons, condueixen a la multiplicació dels i les “policies de balcó”, la persecució, recriminació o intimidació patida per gent que passeja amb el gos, les denúncies infundades o, fins i tot, les agressions.
Les obligacions al voltant de la presència dels gossos al carrer els assenyalen com a un problema potencial, injustificadament en la major part de les vegades. Animals “potencialment perillosos” i danys i perjudicis a persones o animals a banda, la llei diu que han de circular “sense intimidar” (en la primera redacció, sense “infondre temor”), “ocasionar molèsties” o suposar un “perill o amenaça”[48] .
A l’exposició de motius, la llei diu que s’eludeixen les “figures declaratives no quantificables pel seu caràcter intrínsec d’apreciació subjectiva”, però, pel que sembla, això no afecta a si van contra els animals. Que diga que una animal no pot “ocasionar molèsties” o, encara pitjor, “intimidar”, fins i tot que no pot suposar un “perill o amenaça”, vol dir que deixa via lliure a les actuacions i sancions arbitràries.
A l’obligació de l’ús de corretja en els passejos, s’afegeix la limitació a una llargària màxima de 2 metres (art6). L´única justificació en positiu d’aquesta mesura podria estar en evitar l´ús corretges extensives, que solen ser d’un màxim de 5m, i que estan en qüestió perquè generen una falsa sensació de seguretat i provoquen lesions i accidents[49]. Les alternatives en forma d’informació, conscienciació i educació son les adequades, mai una mesura de prohibició (amb el càstig com a falta lleu pel seu incompliment) que ni tan sols prohibeix l’ús d’aquests aparells.
Es torna a evidenciar que aquesta llei té molta més facilitat en donar cabuda a eixe tractament dels animals com a problema que a les solucions per a la seua desprotecció. Que estiguen sempre lligats, en curt, que no suposen una molèstia fins que es creen nous pretextos per a catalogar-los de molèstia.
L’acció de rescatar animals està directament penalitzada: recollir-los del carrer “sense autorització municipal” i gestionar adopcions sense complir els requisits de la llei està catalogat com una falta lleu. Cal insistir que, amb la llei, es pretén proscriure la tasca que ha estat l’únic mitjà de salvació de molts animals de carrer i que, en molts casos, encara ho és.
Les velles pràctiques poden generar desajusts en l’objectiu d’identificar, registrar, vacunar, tractar i garantir la traçabilitat de tots els animals. Malgrat això, és inadmissible que es castigue tota acció de rescat no autoritzada perquè, insistisc, parlem de la que ha estat i encara és, en molts casos, l’única forma de rescat d’animals. Parlem de sotmetre-la totalment a voluntat política d’autoritats municipals que acumulen un llarg historial de desinterès per la qüestió, quan no ha estat animadversió i afany persecutori contra les persones rescatadores o alimentadores de gats de carrer.
La solució justa pot estar en una modalitat específica de registre dels animals rescatats, tant al RSMIA com als censos municipals, que deixe clara que l’animal està en situació de refugi i en procés de recerca d’adopció definitiva. El registre, amb totes les dades necessàries (dia, lloc, fets del rescat…) també el podrien fer els i les particulars que rescaten, sense que hagen d’estar sotmesos a cap mena d’autorització prèvia. Les obligacions d’identificació i tractament serien les mateixes per a qualsevol altre animal abandonat i rescatat, es podria fer recerca de les persones responsables, es podria requerir l’aportació de més informació i es podria sotmetre a inspecció qualsevol situació quan es considerara necessari.
Encara més greu és el límit a un màxim de 5 animals per domicili, entre gossos, gats i qualsevol altra espècie que es determine reglamentàriament, establert a la disposició addicional 2ª [50]. Els ajuntaments tenen potestat per a reduir encara més aquest límit, i podran concedir autoritzacions expresses per a nombres superiors. En tot cas, sempre serà necessari un nucli zoològic per a acollir un nombre de 16 animals o més.
Que el pròleg pose aquesta mesura com a exemple de “demandes del municipalisme”, juntament amb la del “control de fauna perjudicial”, mostra la visió majoritària dels animals com a problema en uns ajuntaments dels que ha de dependre la protecció animal i l’acció de les entitats i persones que la porten a terme. I, així, una llei que hauria d’arribar per a que els animals arriben a una llar on troben respecte, consideració, atenció i qualitat de vida, no només fa que això siga encara més difícil que amb l’antiga llei de 1994, sinó que posa en perill animals ja rescatats, refugiats i adoptats.
Hi ha moltes persones i llars animalistes que no s’adapten a aquestes regulacions. Moltes, moltíssimes vegades, han hagut de fer front a situacions de vida o mort deixant de banda els diners, els recursos, les capacitats i els espais dels que disposen. La disposició transitòria 3ª de la llei diu que tindran 6 mesos per a adaptar-se a les noves “condicions de tinença”, una retroactivitat contra els animals que només genera inseguretat.
Quin serà el destí de tots els animals amb els que no es puguen complir eixes “condicions de tinença”? En molts casos, estan en situació de rescat i refugi amb persones que decidiren no mirar cap a altra banda quan per a l’administració, especialment municipal, només eren una molèstia. En molts casos, les persones els han salvat de la indústria de l’extermini d’animals de carrer, l’única opció contemplada per molts ajuntaments malgrat que sempre ha estat molt cara, malgrat que hagen conegut d’alternatives ètiques que, fins i tot, eren més barates.
Cal repetir que qualsevol llei amb pretensions reals de ser animalista o, com a mínim, de procurar pel “benestar” dels animals “de companyia”, hauria de reconèixer la situació prèvia de desatenció i desinterés de les administracions, fins i tot incomplint lleis vigents durant dècades, i hauria de garantir un gir de 180º en la forma d’afrontar-la. La combinació d’aquestes dues mesures (límit de 5 animals per habitatge i retroactivitat) evidencia que aquesta llei és tot el contrari: dona continuïtat al setge a les persones animalistes i els animals de carrer i el dota de noves armes d’atac.
Pel que sembla, la gent animalista s’ha d’abstenir, fins i tot, d’intervindre per a assistir animals atropellats. Tot el que s’ha de fer és comunicar la seua presència al carrer dels animals, per a que les autoritats municipals localitzen les persones que en responsables legals. No fer-ho és una falta lleu[51].
S’ha de tindre tota la documentació en regla i facilitar-la cada vegada que siga requerida per les autoritats. També s’ha de facilitar “l’actuació inspectora i/o de control de les administracions públiques o forces i cossos de Seguretat de l’Estat o Policia Local”, si no es vol incórrer en una falta que pot ser greu o molt greu. Potser que hi hagen multes a persones que no permeten l’entrada de policies als seus domicilis, sense ordre judicial, per a contar gats i gossos?
També s’ha de facilitar la intervenció de les autoritats per qüestions de salut pública o sanitat animal, especialment pel que fa a l’aïllament o internament dels animals i, quan ho consideren necessari, a la seua eliminació. Serà falta greu no fer-ho davant d’autoritats que han demostrat una i altra vegada que acaben ràpid amb el problema (recordem els casos del Pipo [52] ol’Excálibur[53]). La decisió final sobre els animals també poden restar en mans de personatges que han de demostrar que els animals no tenen cap importància, i que la seua eliminació és allò més còmode i fàcil [54].
– – –
[5] https://coordinadoraanimalistacv.org/informe
[6] Animalisme CAT, Jesús Frare, 13/12/2021, L’esborrany de llei de protecció i drets dels animals, https://animalismecat.blogspot.com/2021/12/lesborrany-de-llei-de-proteccio-i-drets.html
[7] La llei parla d’animals “sensibles”, no sintents (art. 6.1a; també al pròleg, que remet a normes europees i estatals, i a les finalitats de la llei: 2,3a). Les esmenes de la Coordinadora Animalista al respecte no han estat ateses.
[8] A les definicions, els animal amb funcions socials són els “dedicats” a la caça, treball, pastura, esportius, policies, militars, zooteràpia, pigalls o guies, dins de les seus normatives.
[9] Eldiario.es, Laura Galaup, 15/09/2022, ¿Mascotas sí y perros de caza no? Una enmienda del PSOE quiere rebajar la ley del bienestar animal, https://www.eldiario.es/sociedad/mascotas-si-perros-caza-no-enmienda-psoe-quiere-rebajar-ley-bienestar-animal_1_9316146.html
[10] Explícitament, són tots els gossos, gats i furons; els amfibis, peixos, rèptils, aus i xicotets animals de companyia (art. 4.2) més els animals exòtics nascuts en captivitat (4.18). Els animals salvatges o “assilvestrats”, no nascuts en captivitat o d’espècies prohibides, no es poden tindre com a animals de companyia. Vulnerar aquesta prohibició és causa de falta greu.
S’ha eliminat la definició inicial d’”animal domèstic”, que es referia als animals “de treball” o “de producció” que es mantenien en condicions idèntiques als “de companyia”.
[11] No s’ha inclós cap esmena de la Coordinadora per a explicitar que els tractaments pal·liatius són una alternativa que fan el sacrifici injustificable.
[12] El reglament valencià de linxaments de bous al carrer, de 2015, dona potestat als ajuntaments per decidir si es fan o no amb el requisit de la declaració favorable municipal. Al pròleg s’explica de forma clara i rotunda, el que no ha impedit que molts governs municipals, principalment d’esquerra, s’escudaren en suposades obligacions legals per a dir que no tenien capacitat de decisió.
[13] La definició de sacrifici compassiu estableix que és per a evitar que l’animal patisca un “sofriment inútil a conseqüència d’una malaltia sense possibilitat de curació o lesions que causen una pèrdua greu de qualitat de vida de l’animal”.
[14] A més, la disposició transitòria 5ª reforça els ajuntaments amb dos anys de termini per a l’adaptació d’ordenances, pressupostos, instal·lacions i serveis.
[15] Segons la tipificació de la falta lleu, els tractaments “essencials i obligatoris” inclouen qualsevol de “preventiu, pal·liatiu o curatiu essencial pel bon estat de salut”. Respecte a la falta greu, també es fa referència a la vacunació, l’esterilització o la realització de tractaments obligatoris.
[16] Qualsevol forma de mutilació, excepte quan el personal veterinari les estableix com a necessàries per a la salut de determinats individus, són falta greu.
[17] Aquestes “drogues, fàrmacs o aliments” només es poden administrar per prescripció veterinària, sempre en cas de necessitat.
[18] Si no és així, la falta és greu.
[19] Aquesta potencialitat ja no estarà associada a una determinada raça, sinó a característiques i actituds de cada individu. Les proves de sociabilitat són obligatòries, “quan el caràcter i comportament de l’animal ho aconsellen”. S’ha de registrar la tinença, i l’incompliment d’aquesta obligació suposa una falta greu.
[20] Substituirà el Registre Informàtic Valencià d’Identificació Animal (RIVIA).
[21] El termini mínim d’espera i recerca de les persones responsables d’animals abandonats no identificats serà de 20 dies.
[22] Si l’animal està identificat: 10 dies. Si no és així: 20 dies.
[23] La primera redacció establia que els centres havien de comptar amb un servei d’atenció urgent de 24 hores. La referència a la plena disponibilitat horària ha desaparegut finalment.
[24] En la primera redacció, s’havien d’entregar amb tots els tractaments obligatoris.
[25] Falta greu. En cas de venda professional sense les llicències corresponents, seria molt greu.
[26] Falta molt greu en cas d’incompliment.
[27] Si un negoci ven animals sabent i ocultant que estan afectats per malalties infectocontagioses comet una falta molt greu.
[28] Espècie, origen, característiques, identificació de l’animal, nom i nº de registre del nucli zoològic. Si compren particulars, també resum breu amb consells d’educació, condicions d’alimentació, cura, maneig, atencions sanitàries i de benestar.
[29] Un mínim de 8 setmanes, excepte que hi haja perill pel cadell o la mare. En cas d’animals criats fora de l’estat espanyol, el mínim serà de 3 mesos i 21 dies.
[30] La primera redacció explicitava que l’objectiu de l’esterilització és evitar la reproducció incontrolada.
[31] L’incompliment de l’obligació d’esterilització en aquests dos casos (serà més habitual en els animals “no controlats”) serà falta lleu. En cas que ja haja estat requerida per les autoritats, passa a ser falta greu.
[32] Redaccions anteriors es referien a la defensa de qualsevol animal. Ara, només de companyia.
[33] Las Provincias, Óscar de la Dueña, 22/11/2012, La Protectora no recoge animales en Gandia porque el gobierno le adeuda 75.000 euros, https://www.lasprovincias.es/v/20121122/safor/protectora-recoge-animales-gandia-20121122.html
[34] Una representació per a entitats associatives amb “funcions socials o esportives amb animals de companyia”; altra d’entitats associatives “de cria i venda d’animals de companyia” i altra d’entitats associatives “d’ensinistradors”.
[35] Dues a proposta d’institucions científiques/universitàries amb departaments de benestar animal, i una pel Consell Valencià de Col·legis Veterinaris de la Comunitat Valenciana.
[36] Dues funcionàries veterinàries a proposta de la direcció general; una per la Federació Valenciana de Municipis i Províncies i dues per a les forces i cossos de seguretat.
[37] Levante-EMV, redacción, 25/01/2017, Gandia constituye el Consell Animalista municipal, https://www.levante-emv.com/safor/2017/01/25/gandia-constituye-consell-animalista-municipal-12270616.html
[38] Catalogat com a falta greu.
[39] Per exemple, a finals de 2005, Arcadys (https://arcadys.org/) presentà a l’Ajuntament de València un projecte pel control ètic de poblacions de coloms a partir dels ous, segons el treball de l’organització britànica Pigeon Control Advisory Service-PICAS (http://www.picasuk.com/). El dossier complet, traduït per Eva Benet, recollia una alternativa efectiva amb possibilitats d’autofinançament per publicitat i que ja s’aplicava en ciutats tan grans com París. La proposta no obtingué el més mínim interès per part de l’Ajuntament, que preferí continuar amb els programes d’extermini.
[40]Els continuen definint com a “potencialment perillosos”.
[41] Que els danys als animals han de ser “constatables” es repeteix a la tipificació de la falta com a greu. A les dificultats per a obtindre proves gràfiques s’unirà a la desaparició dels causants només acabar l’espectacle, mentre les autoritats de policia i municipals, que han fet com que fan tot esperant eixe moment, respiren alleugerides perquè el problema ja no serà seu.
[42] També ha desaparegut la falta pels tractaments “antinaturals i vexatoris”.
[43] També s’ha eliminat la sanció greu per “adquisicions de naturalesa diferent a la venda”: premi, reclam publicitari, recompensa, regal de promoció o qualsevol altra.
[44] El propi Registre de Nuclis Zoològics de la Comunitat Valenciana està inclós al registre general d’explotacions ramaderes. El nucli zoològic és un requisit per a qualsevol centre d’alberg temporal i permanent a partir d’un nombre determinat d’animals de companyia (i dels que reben un tractament anàleg). Afecta tant a empreses com a entitats sense ànim de lucre, i s’obté en base a una sèrie de requisits per a espais, condicions, dotacions, benestar, registres…
[45] Informa’t Mislata, Natxo Andeu, 20/02/2017, EUPV de Mislata denuncia que la empresa encargada del análisis del ADN canino está “relacionada con el PSOE”, https://informatmislata.com/eupv-mislata-denuncia-la-empresa-encargada-del-analisis-del-adn-canino-esta-relacionada-psoe/
[46] Eldiario.es , Toni Cuquerella, 26/11/2014, Un concejal de Xàtiva crea una de análisis de ADN de perros tras hacerlo obligatorio, https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/concejal-xativa-analisis-adn-obligatorio_1_4498914.html
[47] A banda, es poden gravar la cria, la recollida, acollida i estada en els centres dels animals extraviats i recuperats, i la identificació, esterilització i tractament veterinari dels adoptats.
[48] Es tracta de faltes lleus fins que s’ocasionen eixos danys i perjudicis, que les converteixen en greus.
[49] La seua perillositat radica en la confiança que l’animal està lligat, causa d’accidents en moments de distracció (arrancades fortuïtes, eixides a la carretera, etc.). La forma plana de la corretja ha estat causa de ferides i talls en les persones i gossos que les utilitzen. També poden causar lesions en els animals per colps de tensió (especialment cervicals, quan s’utilitza amb collars i no amb arnesos). Finalment, poden causar accidents d’altres persones que s’entrebanquen amb elles.
[50] La vulneració d’aquest límit és falta lleu.
[51] De l’ultima redacció, ha desaparegut la falta greu per no prestar “primers auxilis” als animals.
[52] Animalisme CAT, Jesús Frare, 27/06/2013, La màscara (III). Sempre els gossos. Per Lucky, Pipo i Marquesa, Regina, Xena…, https://animalismecat.blogspot.com/2013/06/la-mascara-iii-sempre-els-gossos-per.html
[53] Europa Press, redacció, 22/04/2022, La Justicia condena a Teresa Romero, la sanitaria que se contagió del ébola, por denunciar el sacrificio de Excalibur, https://www.europapress.es/madrid/noticia-justicia-condena-teresa-romero-sanitaria-contagio-ebola-denunciar-sacrificio-excalibur-20220422104836.html
[54] Animalisme CAT, Jesús Frare, 28/09/2020, El paradigma Novales Allué. https://animalismecat.blogspot.com/2020/09/el-paradigma-novales-allue.html
Animalisme en valencià 