Jesús Frare.
Preceptes del Veganisme (I). Una estranya història sobre graelles, fluids i sales[1].
Preceptes del Veganisme (II). La màquina que fa nosa des del primer dia[2].
Els meus primers mesos com a vegà foren de molta por. Pel que fa a la dieta, m’imaginava que seria com un règim permanent marcat pel record de tot allò que ja no faria i tenia por a fallar, a recaure, a no aconseguir-ho. El formatge em donà molts problemes durant la primera setmana i fou el causant de la meua única recaiguda, però la deixí enrere molt ràpidament. Menjar vegà mai s’ha semblat a una dieta, m’adaptí a fer-ho amb consciència des del primer dia i l’explotació animal quedà enrere per sempre.
Però, també des del primer dia, restà clar que això seria tan fàcil. Fora de casa, hauria de “conviure” amb un especisme omnipresent. Ho havia de fer amb la meua gent, tota la que no havia donat aquest pas, i això em generà problemes des del primer moment. M’obligà a construir un corpus de normes revisables i en creixement continu, un veganisme permanentment marcat per les noves situacions que no paraven de sorgir i que reclamaven reflexions, respostes i més normes.
Les trobades amb la família havien estat al voltant de la taula i continuà sent així. Encara hui, eixa taula està plena de tot allò que, abans, jo em menjava com ho fan elles i ells. No em costà més de tres mesos aprendre a romandre allí, malgrat tot aquell abús i tot aquell patiment a dins dels plats. Les discussions i les emprenyades també m’ensenyaren a no qüestionar el que estaven fent i deixí de parlar-los d’antiespecisme. M’havia convertit en un intrús a dins de la seua madriguera i només aconseguia reaccions molt defensives, les mateixes que rebia de la gent que entra a la plaça de bous o que fa cua a les taquilles del circ.
Després, continuí suportant les “bromes carnates” amb el seu famós bingo de les proteïnes, només menges brossa, jo em moriria, per a això tinc els ullals, estic a dalt cadena tròfica, que bo que està el pernil o me’n vaig a menjar mig xai. La família també les fa i pensa que són genialitats originals i divertides, com la resta de milions i milions de genis que les fan mentre creuen i afirmen que la gent vegana és molt pesada. Faig tot el possible per evitar les persones que les fan, però hi ha moltíssimes vegades que no ho aconseguisc.
En aquells primers temps, tot plegat em generava molts dubtes. Fins a quin punt ets vegà si normalitzes la relació amb el carnisme? Per qüestions de supervivència i de salut mental, acabes decidint que el teu veganisme és teu i no dels altres, malgrat que no pots evitar un “aïllament” que creix fins a reduir les relacions amb les persones no veganes a la pràctica inexistència. Perquè el teu veganisme és teu, però pateix moltes ingerències per part de gent “normal” que ni tan sols les percep.
Eixir amb els amics de sempre sempre ha estat una font de problemes. Des del primer dia, i encara hui, la gent dels bars i restaurants té molts problemes per a saber si les creïlles són plantes o de quina collita són el pernil, les gambes o la tonyina en llanda. Encara hui passa que només encerten a oferir-te les omnipresents amanides i graellades de verdures, amb alguna gent molt creativa que pensa en els típics bullits com a gran alternativa. En el millor dels casos, la gent que coneixes de sempre vol anar a pizzeries on podràs menjar una vegetal sense formatge que serà pa torrat amb una fina capa de tomata, quatre trossos de xampinyó i alguna cosa verda que et fa pensar en els oasis del desert.
Els veus elegir entre un munt d’opcions i demanar entrants que tu miraràs mentre ataques l’amanida, la graellada, el bullit o la pizza seca, i també els veus dividir el compte a parts iguals. El teu veganisme és teu, però vas a pagar el seu sopar i ho faràs unes quantes vegades més. Penses que això és massa flexibilitat i arriba el dia que els dius que demanaràs i pagaràs a banda, i les seues cares et diuen que no els agrada la idea. Els expliques que la fortuna que pagaves per la graellada servia per a pagar tots aquells cadàvers de la taula, i que ja no ho vols fer més. És altre desagradable pas cap a l’aïllament.
Rescates animals que han de menjar, i el seu menjar ve dels escorxadors. A més de ser més cares, les opcions veganes tenen canals de distribució que no et permeten anar a per elles, pagar-les i portar-les cap a casa. Has de fer seguiment continu de les existències perquè cal fer una comanda, pagar despeses de transport que incrementen el preu i esperar que arribe el repartiment, generalment quan no estas a casa. El teu veganisme és teu, no d’ells… Moltes, moltes vegades, he comprat menjar carni pels animals.
I estan totes eixes màquines fetes de mil peces, cadascuna amb les seues matèries primeres i el seu procés de producció. Manufactures en règim d’esclavatge o d’explotació extrema, minerals banyats en sang o materials que provoquen colps d’estat, guerres i ocupacions, a més de no se sap quants que són d’origen animal o tractats i processats amb altres materials d’origen animal. Cotxe, bici, televisió, mòbils, ordinadors… A ma casa n’hi ha de tot això.
En aquests 15 anys, no sé quantes vegades ha compartit allò que jo he menjat les mateixes paelles, plats i coberts amb productes no vegans. No sé quantes vegades he estat “tan flexible” que he fet les coses fàcils a persones que opten per l’explotació animal. No sé quantes vegades he estat jo qui optava per l’explotació animal per ignorància, per error, per oblit, per negligència, per necessitat o per obligació. No sé quantes he canviat d’actitud i de criteri perquè no sé quantes vegades ho he fet malament, quantes m’he equivocat. Per tot això, i segons la policia vegana, jo no sóc vegà.
He fet moltes coses, però. Sempre que he tingut la consciència, el coneixement i la informació, i sempre que ha estat en les meues mans, ho he fet. Menjar, roba, higiene, oci… Han estat milers i milers de decisions i molts diners que han anat sempre en la mateixa direcció: rebutjar l’explotació animal elegint moltes altres alternatives sense que importaren les conseqüències. Per tot això, jo i les persones com jo arribem molt lluny, malgrat que no arribem a tot. Diguen el que diguen, el veganisme és això.
———
[1] Animalisme CAT, Jesús Frare, 13/12/2019, https://animalismecat.blogspot.com/2019/12/preceptes-del-veganisme-i-una-estranya.html
[2] Animalisme CAT, Jesús Frare, 19/12/2019, https://animalismecat.blogspot.com/2019/12/preceptes-del-veganisme-ii-la-maquina.html
Animalisme en valencià 