Jesús Frare.
Coincidint amb el dia de Sant Antoni, Els Matins de TV3 acollí un debat[1] al voltant dels Tres Tombs entre la Laura Riera, responsable d’equins de FAADA[2], i l’Andreu Bernadàs, president de les federacions de Barcelona[3] i Catalana[4] de Tres Tombs. Amb els arguments del senyor Bernadàs es poden establir els trets comuns del que hi ha darrere de l’ús d’animals per a entreteniment o com a instruments de la festa, amb la tradició com a justificant. És el que ens trobarem sempre ací, al País Valencià, i a tot arreu.
Sempre ens ha de cridar l’atenció el negoci. Generalment serà un negoci xicotet, restringit, fins i tot minúscul. Llevat de l’excepció taurina, els beneficiaris d’aquest negoci no l’engrandiran i diran que recapta molt d’IVA, que dóna milers de llocs de treball o que té pes al PIB. El que faran serà apartar la mirada d’eixe negoci per a presentar-se com a resistents que defensen la tradició davant un món que està acabant amb ells. Repetiran una i altra vegada que eixa persistent resistència carrega sobre el seu temps, la seua tranquil·litat i la seua butxaca. Com a bon exemple d’això, només cal recordar la intervenció del Tortell Poltrona a la comissió del Parlament que debatia l’abolició dels circs amb animals a Catalunya[5].
Volen tapar tot el que passa realment amb els animals i volen tapar eixe negociet, però no poden. Anem als Tres Tombs que, molt resumidament, són exhibicions d’animals associades a la festivitat de Sant Antoni Abat a Catalunya. Sant Antoni és el patró dels animals i ha estat el patró de traginers, carreters i altres oficis i gremis caracteritzats per l’ús de la força i la tracció animal. Els Tres Tombs fan representacions d’aquests oficis amb carros que simulen les grans càrregues que els animals havien suportat, utilitzant estructures de fusta buides per a representar grans acumulacions de càrrega o sacs farcits de palla i porexpan. Al costat d’aquestes representacions, amb la gent vestida d’època, van genets i carreters moderns que mostren amb orgull la seua afició a qualsevol de les modalitats hípiques actuals.
La Laura Riera informà que molts dels cavalls que s’usen als Tres Tombs són de gent especialitzada en el seu lloguer. Resulta que, en realitat, hi ha gent devota o aficionada que, per no poder o per no voler, no té animals propis i els lloga per a figurar eixe dia. Resulta que hi ha gent que no posa tant de temps, tranquil·litat o butxaca com ens volen fer creure. I resulta que hi ha gent que mou els animals d’esdeveniment en esdeveniment, fent caixa i vivint de la cosa. Segurament, els propietaris d’aquests negocis estaran entre els més acèrrims defensors de la pràctica, parlant de tradició i esforç i d’allò que feien els seus besavis. Apostaria que, ja que han de moure els animals, van de festa en festa amb el seu carro propi, amb les seues espardenyes i la seua barretina vermella i acompanyats per dones també vestides com toca.
Al País Valencià, hi ha gent que entrega els seus futurs coloms de pica a gent especialitzada que cobra per a ensinistrar-los degudament, comptant amb els estris, els espais i els temps necessaris per a fer-ho. Comprar animals “per fer” i vendre’ls “fets” també és una realitat del tir i arrossegament. A més, comprar i vendre és cosa habitual entre els aficionats que volen millorar allò que tenen o desfer-se’n del que els sobra per a reduir pèrdues o, senzillament, deixar de perdre. Fins i tot, amb el “rebuig”, els uns arriben a ser subministradors el tir al colom i els altres dels escorxadors.
I és que, encara que el Tortell Poltrona no ens ho explicara aquell dia de 2014, els animals amb els que conviuen i que tant s’estimen han de fer coses i han d’aprendre a fer-les com més ràpid millor per a fer el número de circ que es cobra una entrada, amb un preu determinat. El negociet impulsa l’ensinistrament per a que l’animal faça allò que no vol fer i que no faria mai si no se l’obliga, i això també passa amb els coloms o amb els cavalls que tiren d’un carro. L’ensinistrament mai és amable, beu de l’impaciència acumulada durant molts anys, fins i tot segles. Sovint, els animals no aprenen a fer les coses com toca, sent rebutjats després d’haver patit molts càstigs. Sovint, aquesta gent acumulen molts animals per a tindre reserves i alternatives i, quan arriba un moment que els sobren, els pitjors tornen a ser rebutjats.
No volen cridar l’atenció sobre el seu negoci… però es fan valdre d’una forma molt “taurina”. El senyor Bernadàs tira de l’argumentari habitual quan es qüestiona el que fan: que si la federació més de 8.000 persones associades, que si té 98 municipis associats, que si aquests municipis tenen més de 3 milions d’habitants… Estranyament, deixen de ser xicotets i febles, tant com per a apropiar-se de tot el cens de Barcelona ciutat. El missatge per a tothom era aquell dels resistents; ací parlen per a altra audiència, avisant que no restaran de braços plegats i que donaran molta guerra. “Igualada farà 200 anys de Tres Tombs aquest any, i Barcelona fa 195. Són experiències, realitats i passions que faran que, d’ací 150 anys, aquesta festa continue igual. Perquè tenim drets”.
És el mateix discurs dels correbous de les Terres de l’Ebre o dels bous al carrer del País Valencià. És el mateix que diuen des de la Federació de Tir i arrossegament front als vídeos gravats pel PACMA[6]. També és el discurs preferit dels caçadors, altres amants de la natura que es deixen la vida i el patrimoni en el que fan, sense que ningú guanye res mai. El seu missatge és per a la gent de la política, especialment si té responsabilitats de govern. I els va molt bé.
Funciona així: ja hem fet creure que són poqueta cosa i que, si veniu a per nosaltres, ho feu hipòcritament i perquè ens veieu com una presa fàcil. No aneu contra allò que és dolent de veritat i que sempre ho fan els altres com nosaltres. Tampoc no aneu contra allò que genera molts diners, com el gran negoci de la carn ni contra “el mascotisme”. Però, podem fer que la jugada no us isca rendible. El rèdit polític que en penseu traure a costa nostra, no compensarà tot el desgast que generarem.
Per suposat que, de l’altra banda, els donen tota la raó. Les iniciatives animalistes generen contestació al si mateix dels partits, amb gent partidària de quasi totes aquestes coses fins i tot als de més a l’esquerra. Després està tota eixa gent tan sabuda que pensa que les batalles es lliuren per coses realment importants, i aquestes no ho són. En tot cas, no lliurar-les encara no s’ha notat a les urnes. Així, al País Valencià, fan el que siga per a evitar retirar-li la subvenció anual de l’ajuntament al tir o a la colombicultura, per a deixar de pagar els linxaments de bous al carrer o el que toque a cada poble. Fins i tot costarà anys que deixen de donar eixe suport tan avergonyit com electoralista del que han gaudit coses com la solta d’ànecs del port de Sagunt o la batalla de rates del Puig.
M’estendré en l’exemple del Puig, on cada mes de gener, coincidint amb el patró i la celebració dels quintos, mataven a puntades de peu i esclafant-los contra les parets uns rosegadors que queien de cucanyes. Els testimonis anònims diuen que, en més d’una ocasió, feren servir rates de laboratori i conills comprats a tendes de mascotes, que queien de la cucanya i restaven immòbils, sense ni tan sols fugir abans d’acabar completament desfets. Jugant amb la discreció i el desconeixement, ho feien amb tota tranquil·litat. Fins i tot, abans de la batalla de rates del 2012, podies trobar a les xarxes dibuixos fets per xiquets i xiquetes de l’escola sobre aquesta pràctica tan seua.
El que passà el 2012 és que gent del poble volgué que es sabera el que passava, contactà anònimament amb organitzacions animalistes i, finalment, esclatà la polèmica als mitjans de comunicació i les xarxes socials. Aleshores, els partidaris de la batalla de rates feren una protesta, clamaren per les sacrosantes tradicions i es mostraren ferms, fins al punt d’agredir dues periodistes que volien cobrir l’acte d’aquell any[7]. Isqueren als diaris i l’ajuntament del PP els donà tot el seu suport, el PSOE en l’oposició es queixà de la injusta criminalització del poble i la resta feu tot el possible per a no fer soroll. Amb el temps s’imposà una prohibició real de l’ús d’animals vius i altra de formal sobre l’ús de rates de claveguera ja mortes, que ja no cauen dels perols. Ara, ixen “espontàniament” des del públic i sense que ningú prenga cap mesura, per a major glòria de l’entesa entre tradicionalisme resistent i política reformista valenta.
Acabaré amb un tercer tret característic de la festa i la tradició amb animals: no els agrada que fiquem el nas a les seues coses. Seguretat i benestar animal si, però ja s’ho faran ells. Bernadàs ens explica que, molt generosament, s’han dotat d’un bonic protocol que han elaborat amb col·laboració de la universitat i que tota la gent dels Tres Tombs, que fa les coses bé des de sempre, s’ho aplica i ho fa constar en els preceptius informes. També tenen veterinaris que contracten i paguen i que signen altres informes, també molt bonics. Tenen tots aquests informes, no els hi falta cap, però no són de lliure accés a través d’un arxiu obert o una pàgina. Són seus.
Riera diu que el protocol li sembla molt bé, però que no serveix per a res sense controls creïbles, i Bernadàs insisteix que aquests són interns. La proposta de FAADA és d’un mètode de verificació obert i transparent, i Bernadàs fuig constantment d’aquesta idea tot parlant de l’honradesa i les bones pràctiques de la seua gent. Sempre que hi ha regulació de les formes d’explotació animal es fonamenta en el suposat autocontrol dels explotadors, i els explotadors fan un esforç molt gran per a defensar eixe suposat autocontrol.
El Tortell Poltrona deia que era evident que havia hagut mala praxis amb els animals de circ, però que això no justificava la prohibició. Ací diuen una cosa semblant quan parlen de les famoses hores de gravacions, de les que només poden traure unes poques imatges. Tots acaben reconeixent els maltractaments perquè és impossible negar-ho, però tots els volen reduir a fets puntuals que ells mateixos es poden encarregar d’eliminar. El que volen fer és eliminar-los de la vista del públic i conscienciar la seua gent que els han de circumscriure a l’espai privat, el de l’ensinistrament. I fins i tot en això solen fracassar.
El Josep Presseguer, dels Tonis de Taradell, ens parla de la serreta i el filet. Resulta ser que són dos sistemes diferents per a les brides dels animals de tir, amb les que els carreters aconsegueixen que s’aturen. Li diuen filet al conjunt de cintes de cuir que s’ajusten a la cara de l’animal i que, ja a la boca, subjecten el mos de ferro que li fa mal mentre el carreter estira (a banda i banda del mos, es situen les dues anelles on s’enganxen les regnes). Per contra, la serreta és una peça de ferro que es situa sobre el morro de l’animal, no a dins de la boca, i que va dentada per la part interior per a que funcione d’una forma similar al dels esperons de les botes: en estirar de les regnes i fins que es deixa d’estirar, les dents es claven i fan mal.
Els Tonis de Taradell, que són els únics membres de la federació que han cercat acords amb FAADA per a permetre certs controls externs, explica com s’ha rebutjat la serreta. Mentre es veuen imatges d’una d’aquestes peces sense dents interiors, Presseguer diu que “no volem que es veja el ferro [de la serreta] per la imatge que dóna, fent que la gent s’imagine que l’animal està sent maltractat”. O siga, que no ha de dir res del mos i, en tot cas, el que s’ha de dir de la serreta és per imatge.
Pel que fa al senyor Bernadàs, tampoc té res a dir sobre el patiment per por o estrès dels animals dels tres tombs. Senzillament no hi ha, segons ell, denúncies de maltractament que es puguen aportar. Sap que els tribunals estan molt condicionats per velles formes d’entendre la relació amb els altres animals, i que allò que siga necessari per a garantir el seu ús normalitzat no sol ser considerat com a maltractament a un jutjat. Per això, ni la serreta ni el mos ho són, ni la bromera a la boca dels animals ni les seues estereotípies, ni tan sols les cicatrius al cos o les esquenes doblegades dels cavalls de munta. I vol que tot reste així.
———
[1] Els Matins de TV3, 17/01/2020, “Polèmica animalista als Tres Toms”: cara a cara entre FAADA i la Federació Catalana de Tres Toms, https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/polemica-animalista-als-tres-tombs/video/6011268/
[3] http://trestombsbarcelona.cat
[4] http://trestombs.cat/index.php/ca/
[5] TVAnimalista, 12/10/2014, redacció, Vídeo íntegre del primer dia de compareixences al Parlament [Comissió de Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, proposició de llei de modificació de l’article 6 de la llei catalana de protecció dels animals]. Intervenció del Tortell Poltrona a partir d’1:41:18. http://www.tvanimalista.com/2014/10/12/video-integre-del-primer-dia-de-compareixences-al-parlament/
[6] PACMA, redacció, 25/06/2018, Patadas, golpes y maltrato… el documental sobre Tiro y Arrastre, https://pacma.es/estrenamos-el-documental-sobre-el-tiro-y-arrastre/
[7] Animalisme CAT, Jesús Frare, 02/02/2012, Tradició. La batalla de rates de la lleva del Puig, https://animalismecat.blogspot.com/2012/02/tradicio-la-batalla-de-rates-de-la.html
Animalisme en valencià 