Jesús Frare.
Vaig sentir que un alcalde de la CUP havia estat assenyalat com a assetjador a les xarxes socials, generant un esclat de denúncies que s’agruparen amb el hashtag #MatxisEI[1]. Denunciaven homes de l’esquerra independentista amb nom i cognoms, però els detalls deixaren de fer-ne falta quan es va fer evident un joc de cares ocultes: les d’aquests matxis d’avantguarda i les dels espais i organitzacions que els tornaven a tapar quan, al seu si, quedaven al descobert. Sovint, culpabilitzant, marginant, excloent i convidant a marxar les dones que havien patit abusos i actituds masclistes per part d’uns homes que mantenien prestigis, suports i càrrecs.
Em sorprengué molt que fora l’Eudald. Eixe relat sobre un idiota ancorat en el paper d’adolescent milhòmens, que es considera amb dret a abusar, menysprear i riure’s de companyes[2], no em quadrava amb l’Eudald amb qui havia xarrat i dinat aquell cap de setmana de 2013, al meu poble[3]. A dins d’un treballat embolcall d’home preparat, capaç i d’actitud ferma, amb un to de veu suau i un somriure plàcid[4], hi havia un gran forat per a amagar eixe Deu del Poble que, amb la seua banda de matxets, t’intimiden allà on calga[5].
La Juliana Canet ja havia fet saltar l’espurna deixant clar, amb una piulada[6] d’aquestes que fan córrer les llàgrimes i els not all men, que l’Eudald no seria l’únic matxi. Entre ells, perfils de manual[7] que recauen sobre les seues parelles: por, control, imposicions, amenaces, enrabiades, aïllament, enganys, sexe no desitjat, malalties de transmissió sexual… I tot això, darrere d’una imatge pública rematadament d’esquerres, indepe i combativa[8].
L’espectre matxi, però, va més enllà de l’àmbit de parella. Es mou entre l’espai públic de l’activisme i la intimitat dels espais privats, sempre a “territori” dels homes (especialment les seues cases). Es repeteixen les trobades “de treball” amb les dones amb les que comparteixen militància, fins i tot amb les que ja han tingut conflictes o amb les que han tingut actituds masclistes en públic, com discussions fora de to o menyspreus a les seues aportacions. Massa sovint, les trobades acaben amb amb l’home acorralant la dona i reclamant sexe. Massa sovint també, les dones són prou més joves que aquests homes[9].
La realitat patriarcal a dins de les organitzacions ha reforçat aquests abusos. Amb majoria d’homes acaparant espais i temps, veus i altaveus, cares visibles i mans que mouen els fils, ritmes, tempos i ordres del dia, sempre ha estat fàcil dotar-se de silencis, pors[10], complicitats, aliances, suports i força[11] per a publicitar les justificacions, desprestigiar les víctimes i silenciar els abusos[12]. Amb totes les seues bones intencions, els garantistes protocols elaborats per a fer front a aquests casos han servit més per a exposar les denunciants a totes eixes pràctiques que per a gratar la dura crosta del masclisme que fa d’armadura als agressors[13].
Tota aquesta aparent conscienciació masculina, totes aquesta reeixides façanes individuals i col·lectives, barrejades amb els meus records, em fa sentir prou idiota. Recorde tots aquells homes que he vist passejant nadons en cotxets i motxilles per les manis, anunciant als quatre vents la seua corresponsabilitat. Pense en eixos textos d’un feminisme oficial i teòric, tan pulcrament redactats i sempre amb la terminologia adequada[14].
Recorde aquelles assemblees, amb aquella lletania de llargs discursos formant una cua tan treballada com previsible, tan aclaparadorament masculina. I aquelles baralles, tant presencials com als missatges i les xarxes. Recorde aquella concentració impossible de mascles amb pretensions d’alfa, amb les seues cues de gall fer obertes con ventalls i les seues ostentoses brames. Recorde com estaven de contents quan “guanyaven”, ni que fóra per cansament i abandó de l’adversari.
Recorde aquell suport aparent a un espai no mixt, seguit per un esforç de marcar-li l’agenda. Em contaren que aquella dona a qui jo havia sentit dir que ella “ja es coneixia a la secció femenina”, s’incorporà sobtadament a l’espai i, en la primera reunió, proposà una llista de tasques feta per homes. L’espai no mixt no durà molt, i sense trobar-lo a faltar de cap manera, des de l’estructura tradicionalista es continuaren preguntant, amb molta preocupació, què és el que calia fer per a incorporar més dones als activismes i les militàncies (les seues, clar).
També recorde quan em demanaren explicacions per recomanar determinades lectures, que la gent llig poc i s’ha de tindre cura amb allò que es recomana. El nostre procés de formació ha d’anar correctament dirigit per a no desviar-nos dels nostres objectius, els de veritat, els bons. No ha de passar que ens distreguen totes eixes trampes postmodernes finançades pel capital per a dividir la classe treballadora i… Bé, ja sabeu.
Recorde aquelles dones joves que alletaven els seus fills i filles, aquell quadre de forçada harmonia composat amb el que només elles podien fer i que feien als espais mixtes. I aquelles altres que miraven els predicadors amb gran admiració i que complementaven els seus discursos amb doctrinals reflexions, ocupant el temps justet. Tiraven del carro i eren una més, arribant a ser una com ells, de vegades molt com ells[15]. Coses de la masculinització de l’activisme[16].
Són actituds personals conformant una realitat social, i dir-li patriarcat és acabar massa prompte. Jo crec que és important saber quina part de responsabilitat tenen les estructures a l’hora de facilitar tots aquests processos, fins a quin punt proporcionen les disfresses i coartades, quantes vegades es conformen en l’”espai segur” per a que aquestes persones es senten sota cobert per a desplegar el seu joc de mentides, menyspreus, humiliacions, burles, assetjament…
Eixe sistema és el que les persones animalistes veiem sense cap embut ni màscara. El moviment animalista encara és massa xicotet per a que els faça por mostrar-se com són, encara podem experimentar com grans activistes (també dones, també del feminisme) formen complicitats per a riure’s descaradament dels animals i dels seus davant de nosaltres, amb la sensació de seguretat que els dóna estar “entre camarades”. Jo també he dit que “no hi ha res més transversal que l’especisme”, especialment després de veure’ls fer el cunyat com ho fan els de Vox[17]. No és res de nou: és el mateix que feien no fa tants anys amb la lluita feminista o LGTB+, quan encara es sentien segurs per a fer-ho.
Tal vegada, són les organitzacions les que no han de permetre que aquests persones estiguen “còmodes”. Haurien de tindre clar que es mouen per terrenys perillosos, no els hauria de pagar la perna el fet de fer els seus esforços per a camuflar-se i aparentar el que no són. Per la seua banda, les organitzacions saben establir millor que ningú les seues línies roges, perquè porten tota la vida fent-ho. Només mirant a dins de la CUP, podem veure fins a quin punt han filat prim per a definir-les, tant que es pot plantejar que la CUP genera vaguetat i indefinició per ser una entesa que les difumina[18].
Si no ho fan, tal vegada siga perquè hi ha massa gent que troba més còmoda tot aquest joc d’aparences, i això no s’arregla amb protocols que aborden el cas concret, exagerant tant la seua excepcionalitat com l’acció decidida de l’organització. Si tenen tants casos que repeteixen els mateixos patrons, són les pròpies organitzacions les que necessiten sotmetre’s a un procés que les revise, que genere els recursos per a eliminar totes eixes comoditats i llevar totes eixes caretes.
———
[1] www.ccma.cat, redacció, 04/03/2020, #MatxisEI, el hashtag que denuncia casos de masclisme a l’esquerra independentista, https://www.ccma.cat/324/matxisei-el-hashtag-que-denuncia-casos-de-masclisme-a-lesquerra-independentista/noticia/2994862/
[2] Twitter, Sapsquisoc (@Sapsquisoc1), 02/03/2020, https://twitter.com/Sapsquisoc1/status/1234517073402978305
[3] Facebook, CUP Almàssera, 23/03/2013, Els agrade o no, la CUP continua treballant pel poble. Esmorçar amb Eudald Calvo, https://www.facebook.com/notes/cup-almàssera/els-agrade-o-no-la-cup-continua-treballant-pel-poble/629782783703726/
[4] Twitter, Pau Coflent (@askebaer), 04/03/2020, https://twitter.com/askebaer/status/1235226145156714498
[5] Twitter, Maria #HuelgaAlquileresYa (@desubicadeta), 01/03/2020, https://twitter.com/desubicadeta/status/1234198848723193857.
[6] Twitter, Juliana (@julianacanet), 29/02/2020, https://twitter.com/julianacanet/status/1233837199990366209.
[7] Twitter, Júliad’Horta (@JuliadHorta), 04/03/2020, https://twitter.com/JuliadHorta/status/1235281339517108226.
[8] Twitter, CoronaBeansrus McPèrnils (@BeansMacca), 02/03/2020, https://twitter.com/BeansMacca/status/1234241077110018049.
[9] Twitter, Neus (@Neus_Vinya), 09/03/2020, https://twitter.com/Neus_Vinya/status/1236923132323266561.
[10] Twitter, Júliad’Horta (@JuliadHorta), 04/03/2020, https://twitter.com/JuliadHorta/status/1235127959637413890.
[11] Twitter, Matxis El Maresme (@EIMatxis), 03/03/2020, https://twitter.com/EiMatxis/status/1234830383277060099 (respecte a les complicitats en el cas de l’Eudald Calvo).
[12] Twitter, Maria #HuelgaAlquileresYa (@desubicadeta), 02/03/2020, https://twitter.com/desubicadeta/status/1234514314406637574
[13] Twitter, Carla Vall i Duran (@CarlaVall), 04/03/2020, https://twitter.com/CarlaVall/status/1235113895234240513.
[14] P.e.: Endavant-OSAN, 02/03/2020, Comunicat d’Endavant en relació amb les denúncies d’agressions masclistes de militants de l’Esquerra Independentista #MatxisEI, https://www.endavant.org/comunicat-dendavant-en-relacio-a-les-denuncies-dagressions-masclistes-de-militants-de-lesquerra-independentista-matxisei/
[15] Twitter, Neus (@aduneta), 03/03/2020, https://twitter.com/aduneta/status/1234920373235462144.
[16] El Temps, Xavier Puig i Sedano, 16/02/2020, Entrevista. Mireia Boya: «No sabem què hauria passat si hi hagués hagut més dones a l’Estat Major”, https://www.eltemps.cat/article/9370/entrevista-mireia-boya
[17] Animalisme CAT, Jesús Frare, 28/07/2019, Supose que seran les contradiccions, https://animalismecat.blogspot.com/2019/07/blog-post_28.html
[18] El Temps, Borja Vilallonga, 24/01/2017, Les famílies de la CUP, https://www.eltemps.cat/article/759/les-families-de-la-cup
Animalisme en valencià 