Jesús Frare.
He volgut continuar amb les reflexions a partir del testimoni de Primo Levi a Si això és un home, que començaven a eixir a l’article anterior[1]. He recopilat totes les referències que es repeteixen al llibre per a que l’explotació animal estiga sempre present per a ser justificada, com a una normalitat desnormalitzada, com l’aberració de fer-li als éssers humans allò que es fa amb els animals. Les inclouré ací amb la numeració de pàgina de l’edició de butxaca feta en castellà per El Aleph, al 2006[2].
El sistema. De la granja i de l’escorxador. Després de ser capturat juntament amb el seu grup de partisans, Levi fou portar a un camp italià que serà l’”espai de transició”. Presos i amb un futur incert, els éssers humans continuaven sent éssers humans. Encara no havien traspassat eixa gran frontera que ell mateix traça en comparar el Lager, el camp alemany, amb el gulag soviètic:
Les relacions entre guàrdies i presoners, a la Unió Soviètica, estan menys deshumanitzades: tots pertanyen al mateix poble (sic), parlen la mateixa llengua (sic), no són “superhomes” i “infrahomes” com sota el nazisme. (…) En una paraula, la personalitat humana no està negada ni es perd totalment. En contraposició, al menys pel que fa a jueus i gitanos, als Lager alemanys l’extermini era quasi total: no es detenia ni tan sols davant els xiquets i xiquetes, que moriren per centenars de milers a les cambres de gas, cas únic entre les atrocitats de la història humana (sic). P. 323 (apèndix de 1976).
Hi ha un moment, però, que tot canvia. De manera “inesperada i insensata”, deixen de ser humans per a convertir-se en “peces”, en unitats que carreguen en trens a colps:
Amb l’absurda exactitud a la que més endavant ens hauríem d’acostumar, els alemanys tocaren diana. En acabar, Wieviel Stück?, preguntà l’alferes; i el caporal saludà fent un cop de taló, i li contestà que les “peces” eren sis-cents cinquanta, i que tot estava en ordre; aleshores ens carregaren a les camionetes i ens portaren a l’estació de Carpi. Allà ens esperava el tren i l’escorta pel viatge. Allà rebérem els primers colps: i la cosa fou tan inesperada i insensata que no sentirem cap dolor, ni al cos ni a l’ànima. Només un estupor profund: com és possible colpejar sense còlera un home?. P. 21.
“Com mercaderies a dotzenes”, a colps, les persones són comprimides a dins dels trens que mai tornen, que els porten cap al fons. Són a dins d’unitats que després descriurà com a vagons de ramat, i que siguen de ramat tindrà un pes simbòlic enorme.
Ací estava davant dels nostres ulls, un dels famosos trens de guerra alemanys, els que no tornen, aquells dels quals, una mica incrèduls, havíem sentit parlar amb tanta freqüència. Exactament així, punt per punt: vagons de mercaderies, tancats des de l’exterior, i dins homes, dones i xiquets i xiquetes, comprimits sense pietat, com mercaderies a dotzenes, en un viatge cap al no res, en un viatge cap allà baix, cap el fons. Aquesta vegada, a dins hi anàvem nosaltres. P. 22.
Descriu minuciosament el Lager, el camp dins del complex d’Auschwitz, i en ell podem veure netament l’estructura d’una granja per a amuntegar ramat del que s’ha d’extreure un determinat rendiment:
Tenim una idea de la topografia del Lager; aquest Lager nostre és un quadrat d’uns sis-cents metres de costat, envoltat per dos filats espinosos, l’interior dels quals està recorregut per alta tensió. Està constituït per seixanta barracots de fusta que es diuen Blocks(…).
Els Blocks comuns d’habitatges estan dividits en dos locals; a un (Tagesraum) viu el cap del barracot amb els seus amics (…). L’altre local és el dormitori, on no hi ha més que cent quaranta-huit lliteres de tres pisos, disposades atapeïdament com les celes d’un rusc, de manera que s’aprofiten tots els metres cúbics de l’espai, fins al sostres, i separades per tres passadissos. Ací viuen els Häftlinge corrents, dos-cents o dos-cents cinquanta per barracot, per tant dos a una bona part de cadascuna de les lliteres, que són taules de fusta mòbils, proveïdes d’un sac de palla fi i de dues mantes cadascuna. Els passadissos d’eixida són tan estrets que difícilment poden passar dues persones; la superfície total del sol és tan poca que els habitants del Block no poden estar dins a la vegada si no estan al menys la meitat estirats a les lliteres. D’ací la prohibició d’entrar a un Block al que no es pertany. P. 48-50.
La utilitat. Levi explica durament que les persones jueves només vivien si se’ls podia extreure algun rendiment. Tot comença amb l’arribada a Auschwitz i el dramàtic moment del triatge:
En menys de deu minuts tots els que érem homes útils estiguérem reunits en un grup. Què fou de la resta, de les dones, dels xiquets i xiquetes, de la gent vella, no poguérem saber-ho ni aleshores ni després: la nit se’ls engolí, pura i simplement. Hui sabem que amb aquella selecció ràpida i sumària s’havia decidit de tots i cadascun de nosaltres si podia o no treballar útilment pel Reich… P. 27.
El Lager comptava amb una infermeria, però l’accés i l’estada de les persones malaltes o accidentades només depenia, de nou, de la perspectiva de la seua utilitat. Per això, els triatges periòdics de les persones ingressades a l’infermeria eren molts més que a la resta del camp.
Ka-Be és l’abreviatura de Krankenbau, l’infermeria. Són huit barracots, en tot semblants a la resta dels del camp, però separats per un filat. Permanentment hi ha en ells una desena part de la població del camp, però són pocs els que estan allà més de dues setmanes i ningú més de dos mesos: dins d’aquests límits ens hem de morir o curar. Qui tendeix a curar-se, al Ka-Be es cura; qui tendeix a agreujar-se, del Ka-Be l’envien a la cambra de gas. I això és perquè, per fortuna, nosaltres estem en la categoria de “jueus econòmicament útils”. P. 73.
Quan Levi, químic de professió, passa una prova de selecció per a treballar a un laboratori, diu això del químic alemany que l’examina:
El cervell que controlava aquells ulls blaus i aquelles mans cuidades deia: “Açò que hi ha davant meu pertany a un gènere què està òbviament indicat suprimir. En aquest cas particular, convé primer cerciorar-se que no conté cap element utilitzable”. P. 181.
Aquestes pràctiques mecanitzades tenen semblances amb la que es fa a les granges d’explotació animal per a seleccionar i descartar els individus que ja no són rendibles i s’han d’eliminar. Es fa amb les gallines de les granges d’ous, amb el “desvieje” d’ovelles o cabres, amb el rebuig de les vaques lleteres que ja no produeixen òptimament… També recorda molt el camí cap a les grans rases obertes per a soterrar vius milers de porcs quan s’ha detectat un brot de pesta porcina. La utilitat, la rendibilitat, és l’única cosa que manté viu un animal; seria l’única que justificaria un tractament veterinari com a alternativa a la seua eliminació, que també es fa de la forma més ràpida i menys costosa entre les que estiguen disponibles.
La cosificació. Les persones han estat reduïdes a coses. El pitjor que ha passat, el viatge al fons, té com a clau que els éssers humans no són tractats com a tals, deixen de tindre un valor intrínsec, suprem. Deixen de ser subjectes i es converteixen en objectes:
Part de la nostra existència resideix en les ànimes de qui se’ns apropa: heus ací perquè és no-humana l’experiència de qui ha viscut dies que l’home ha estat una cosa per a l’home. P. 295.
El fet d’haver sobreviscut i d’haver tornat indemne es deu en la meua opinió a que tinguí sort (…). I finalment tal vegada haja exercit un paper també la voluntat, que conserví tenaçment, de reconèixer sempre, encara en els dies més negres, tant en els meus camarades com en mi mateix, homes i no coses, sostraient-me d’eixa manera d’aquella total humiliació i desmoralització que conduí a molts al naufragi espiritual. P. 346-347 (apèndix de 1976).
Levi lamenta que aquest valor de la utilitat i aquesta cosificació passe per damunt de “qualsevol sentiment d’afinitat humana”. Insistirà moltes vegades en el trencament d’aquesta barrera.
Però, penseu quant de valor, quant de significat hi ha fins i tot en les més xicotetes de les nostres costums quotidianes, en els cent objectes nostres que el més humil captaire posseeix: un mocador, una carta vella, la foto d’una persona estimada. (…) Imagineu-vos ara un home a qui, a més de les seues persones estimades, li furten la casa, les costums, la roba, tot, literalment tot el que posseeix: serà un home buit, reduït al patiment, perquè a qui ho ha perdut tot fàcilment li succeeix que es perd ell mateix, fins al punt que es podrà decidir sense remordiment la seua vida o la seua mort prescindint de qualsevol sentiment d’afinitat humana; en el cas més afortunat, recolzant-se merament en la valoració de la seua utilitat. Comprendreu ara el doble significat del terme “camp d’aniquilació” i veureu clarament el que volem dir amb aquesta frase: jaure al fons. P. 40.
Els animals com a referents. Allò més terrible és que humans han estat reduïts a la condició, a la consideració i al tracte que sempre han rebut i reben els animals. Aquesta condició i aquest tracte apareix molt sovint, per a fer entendre tot el que ha passat als camps alemanys. I les comparacions mai no inclouen cap qüestionament o rebuig del que es fa als animals.
Els humans són tractats com es tracta els cavalls de tir, puden com els animals tancats i s’arrosseguen com a cucs:
No té l’astúcia elemental dels cavalls de tir, que deixen de tirar una mica abans d’arribar a l’esgotament. (…) Em recorda els gossos dels trineus als llibres de London, que es fatiguen fins a l’últim alè i moren a la pista. P. 69.
Em mossegue els llavis profundament: sabem bé que ocasionar-se un xicotet dolor serveix d’estimulant per a posar en moviment les últimes reserves d’energia. També ho saben els Kapos: alguns ens colpegen quan estem sota la càrrega, quasi amorosament, acompanyant els colps amb paraules d’exhortació i d’ànim, com fan els carreters amb els bons cavalls. P. 111-112.
… i tota la nostra roba, xopa de neu i fang, fumeja densament al calor de l’estufa, amb una olor de gossera i de ramat. P. 115.
Ah, poder plorar! Ah, poder enfrontar-se al vent com abans ho fèiem d’igual a igual, i no com ací, com a cucs sense ànima! P. 117.
Els malalts en condicions de moure’s s’arrossegaven per totes bandes com una invasió de cucs, sobre el terra endurit pel gel. P. 272.
Els més repetits són els conceptes de “ramat” i de “bèstia”:
Periòdicament, se’ns apropa el Kapo i diu: Wer hat noch zu fressen? Açò, no ja per burla o per escarni, sinó perquè veritablement aquest menjar nostre dempeus, furiosament, escaldant-se la boca i la gola, sense temps per a respirar, és “fressen”, el menjar de les bèsties, i no per cert “essen”, el menjar dels homes, asseguts a taula, religiosament. “Fressen” és el vocable apropiat, el comunament usat entre nosaltres. P. 128.
Elies és natural i innocentment lladre: manifesta en açò la instintiva astúcia dels animals salvatges. (…) De res serviria castigar-lo pels seus furts, ja que no són més que un acte vital com qualsevol altre, com respirar i dormir.
Hom pot preguntar-se ara quina classe d’home és Elies. Si es tracta d’un boig, incomprensible i extrahumà, que ha acabat al Lager per casualitat. Si és un atavisme, estrany al nostre món modern i millor adaptat a les primordials condicions de vida del camp. O si, pel contrari, no serà un producte del camp, el que tots nosaltres acabarem per ser si és que en el camp no morim, si no s’acaba abans el mateix camp.
(…) Per a qui no tinga sòlids remeis interns, per a qui no sàpiga treure de la consciència d’un mateix la força necessària fer a aferrar-se a la vida, l’únic camí de salvació condueix a Elies: la demència i la bestialitat traïdora. Cap altre en té d’eixida. P. 167-168.
I començà l’interrogatori, mentre Alex badallava i rondinava al seu racó. Alex, el tercer exemplar zoològic. P. 181-182.
Alex havia complert totes les seues promeses. S’havia mostrat com una mala bèstia (bestiola) violenta i traïdora, cuirassada en la seua sòlida i compacta ignorància i estupidesa, excepció feta del seu olfacte i la seua tècnica de còmit expert i consumat. No perdia ocasió de proclamar-se orgullós de la seua sang pura i del seu triangle verd, i mostrava un altiu menyspreu pels seus químics esparracats i famolencs (…). Amb els Meister civils era extremadament dúctil i servil, i amb els SS mantenia vincles de cordial amistat. P. 189.
Hem hagut de suar entre la pols i els enderrocs ardents, i tremolar com bèsties, esclafats contra el terra sota la fúria dels avions. P. 202.
Una vegada acabada l’alarma, tornàvem de totes bandes als nostres llocs, ramat mut innumerable, acostumant a l’ira dels homes i de les coses, i repreníem aquell treball nostre de sempre, odiat com sempre, i a més clarament inútil i insensat en aquells moments. P. 204-205.
M’agradaria poder contar que entre nosaltres, ramat abjecte, s’haguera alçat una veu, una remor, un signe d’assentiment. Però no succeí res (…).
Al peu de la forca, els SS ens veien passar amb mirades indiferents: la seua obra estava realitzada i ben realitzada. Els russos poden vindre ja: ja no queden homes forts entre nosaltres, l’últim penja ara sobre els nostres caps, i per a la resta, pocs esquellers han bastat. Poden vindre els russos, no ens trobaran més que als domats, a nosaltres els acabats, dignes ara de la mort inerme que ens espera.
Destruir l’home és difícil, quasi tant com crear-lo: no ha estat fàcil, no ha estat breu, però, ho heu aconseguit, alemanys. Heu-nos ací dòcils sota les vostres mirades: de la nostra part res heu de témer: ni actes de rebel·lia, ni paraules de desafiament, ni tan sols una mirada que jutge. P. 257-258.
No es tractava d’un raonament: és probable que també jo, si no m’hagués sentit tan feble, hagués seguit l’instint del ramat. P. 264.
No es tractava d’una resignació conscient, sinó de la torpor opaca de les bèsties domades a pals, a les que ja no els fan mal els pals. P. 264.
Tractí d’explicar-‘ho, però, em miraren sense respondre. Tenien ulls de bèsties espantades. P. 265.
Jèiem en un món de morts i larves. L’última petjada del civisme havia desaparegut al voltant de nosaltres i dins de nosaltres. L’obra de bestialització dels alemanys triomfants havia estat perfeccionada pels alemanys derrotats. P. 295.
Els éssers humans han estat portats a comportar-se com animals, a “sentir-se animals”:
Molts, com animals, orinen mentre corren per a guanyar temps perquè dins de cinc minuts comença la distribució del pa, del pa-Brot-Broit-chleb-pain-lechem-kenyér, del sagrat bocí gris que sembla gegantí en mans del teu veí i xicotet fins a ficar-se a plorar a les teues. P. 61.
Ai de qui somnia: el moment de consciència que acompanya el despertar és el patiment més agut. Però no ens ocorre amb freqüència, i els somnis no són llargs: no som més que bèsties cansades. P. 70.
… i tots tenim una pressa animal per mullar-nos les vísceres amb el beuratge calent, però ningú vol ser el primer, perquè al primer li toca la ració més líquida. P. 115.
Tanque’s darrere dels filats millars d’individus de diferents edats, estat, origen, llengua, cultura i costums, i siguen sotmesos ací a un règim de vida constant, controlable, idèntic per a tots i per sota de totes les necessitats: és com més rigorós hauria pogut organitzar un estudiós per a establir què és essencial i què és accessori en el comportament de l’animal-home en la lluita per la vida. P. 150.
“Considereu”, continuí, “vostra ascendència: per a vida animal no heu nascut, sinó per adquirir virtut i ciència [de la Divina Comèdia]. P. 195.
Això és el que hi ha darrere del títol de l’obra: “Si això és un home”… o un animal. Així és com es desenvolupa al poema que inicia l’obra:
Els qui viviu segurs a les vostres cases escalfades. Els qui us trobeu, quan torneu per la vesprada, el menjar calent i els rostres amics: considereu si és un home qui treballa en el fang, qui no coneix la pau, qui lluita per la meitat d’un panet, qui mor per un si o per un no. Considereu si és una dona qui no té cabells ni nom, ni forces per a recordar-lo. Buida la mirada i freda la falda, com una granota hivernal.
Penseu que açò ha succeït: us encomane aquestes paraules. Graveu-les als vostres cors, quan esteu a casa, quan aneu pel carrer, quan us giteu, quan us alceu. Repetiu-les als vostres fills i filles. O que la vostra casa s’enfonse, la malaltia us impossibilite, els vostres descendents us giren la cara. P. 13-14.
Explícitament, el nazisme considera que les persones jueves són “infrahumanes”, i han establert per a elles el tracte que correspon als animals. No calen més paraules que les pròpies de Primo Levi:
L’antisemitisme de tall feixista, eixe que el verb de Hitler desperta en el poble alemany, és més bàrbar que tots els seus precedents (…). És una subespècie humana, una raça diferent i inferior a totes les altres. Els jueus són éssers humans només en aparença, en realitat són altra cosa: són quelcom abominable i indefensable, més allunyats dels alemanys que el mico de l’home. P. 335-336 (apèndix de 1976).
En la pràctica quotidiana dels camps d’extermini es realitzen l’odi i el menyspreu difós de la propaganda nazi. Ací no estava present només la mort sinó una multitud de detalls maníacs i simbòlics, tendents tots a demostrar i confirmar que els jueus, i els gitanos, i els eslaus, són ramat, rebuig, immundícia. Recordeu el tatuatge d’Auschwitz, que imposava els homes la marca que s’utilitza pels bovins; el viatge en vagons de ramat, per a obligar així els deportats (homes, dones, xiquets i xiquetes!) a jaure dies i dies en la seua pròpia brutícia; el número de matrícula que substitueix al nom; la falta de culleres (i, malgrat això, els magatzems d’Auschwitz contenien, en el moment de l’alliberament, tones d’elles) pel que els presoners haurien hagut de llepar la sopa com gossos, l’inic aprofitament dels cadàvers, tractats com qualsevol matèria prima anònima, de la que se extreia l’or de les dents, els cabells com a material tèxtil, les cendres com a fertilitzant agrícola, els homes i dones degradats al nivell de conillets d’índies per a, abans de suprimir-los, experimentar medicaments.
La manera mateixa elegida per a l’exterminació (al cap de minuciosos experiments) era ostensiblement simbòlica. S’havia d’usar, i s’usà, el mateix gas verinós que s’usava per a desinfectar les estibes dels vaixells i els locals infestats de xinxes i polls. Durant els segles s’inventaren morts més turmentadores, però cap tan carregada de vilipendi i menyspreu. P. 337-338 (apèndix de 1976).
Aquests éssers humans, però, tenen consciència. Conserven la seua essència, han estat animalitzats però mai no seran animals. Malgrat el tracte i la consideració que reben, saben que no són allò en que els han volgut convertir i tenen la facultat de negar el seu consentiment al que els estan fent. Aquesta facultat, pel que sembla, li està negada als altres animals.
He oblidat hui, i ho sent, les seues paraules directes i clares, les paraules de qui fou sergent Steinlauf de l’Exèrcit austrohongarès, creu de ferro a la guerra de 1914-1918. (…): que precisament perquè el Lager és una màquina per a convertir-nos en animals, nosaltres no ens hem de convertir en animals (…). Que som esclaus, sense cap dret, exposats a qualsevol atac, abocats a una mort segura, però que ens ha restat una facultat i l’hem de defensar amb tot el nostre vigor perquè és l’última: la facultat de negar el nostre consentiment. Per tant, ens hem de rentar la cara sense sabó, amb l’aigua bruta, i ens hem d’eixugar amb la jaqueta. Hem de donar betum a les sabates no perquè ho diga el reglament sinó per dignitat i per neteja. Hem de caminar drets, sense arrossegar els esclops, no per acatament de la disciplina prussiana sinó per a seguir vius, per a no començar a morir. P. 64-65.
Per això, de la mateixa manera que tot començà, tot acabà en un instant. Amb la derrota i fugida dels alemanys, sense cap força que els impose l’animalització, l’humanitat torna de sobte:
Towarowski (un francopolonés de vint-i-tres anys, amb tifus) proposà els altres malalts que cadascun d’ells ens donara una llesca de pa als tres que treballàrem, i la seua proposta fou acceptada.
Només un dia abans un esdeveniment semblant hauria estat inconcebible. La llei del Lager deia: “menja el teu pa i, si port, el del teu veí”, i no deixava lloc a la gratitud. Volia dir el que Lager havia mort.
Fou aquell el primer gest humà que es produí entre nosaltres. Crec que es podria fixar en aquell moment el principi del procés mitjançant el qual, nosaltres, els que estàvem morts, de Häftlinge començàrem lleument a tornar a ser homes. P. 274-275.
“La causa”, també és animal. Primo Levi també “mira cap a baix”, cap als animals, per a representar les causes i les culpes.
Per naturalesa l’odi no em ve fàcilment. Ho considere un sentiment animal i maldestre, i preferisc en canvi que les meues accions i els meus pensaments, dins del possible, nasquen de la raó. P. 301 (apèndix de 1976).
Perquè, tot allò que passà, fou “contrahumà”. Està “fora de l’ésser humà”.
La Torre del Carbur, que sorgeix al mig de la Buna i el pinàcul de la qual és rarament visible entre la boira, l’hem construïda nosaltres. Els seus maons han estat dits Ziegel, briques, tegula, cegli, kamenny, bricks, téglak, i l’odi els ha cimentat; l’odi i la discòrdia, com la Torre de Babel i així li diem: Babelturm, Bobelturm, i odiem en ella el dement somni de grandesa dels nostres amos, el seu menyspreu de Déu i dels homes, de nosaltres els homes. P. 122.
Tal vegada no es puga comprendre tot el que succeí, no no s’haja de comprendre, perquè comprendre és quasi justificar. M’explique: “comprendre” una proposició o un comportament humà significa (inclús etimològicament) contindre’l, contindre l’autor, posar-se en el seu lloc, identificar-se amb ell. Però cap home normal es podria identificar mai amb Hitler, Himmler, Goebbles, Eichmann i infinits altres. Açò ens desorienta i a la vegada ens consola, perquè tal vegada siga desitjable que les seues paraules (i, per desgràcia, les seues obres) no arriben mai a resultar-nos comprensibles. Són paraules i actes no humans, o pitjor: contrahumans, sense precedents històrics, difícilment comparables amb els fets més cruels de la lluita biològica per l’existència. A aquesta lluita podem assimilar la guerra: però Auschwitz res té a veure amb la guerra, no és un episodi, no és una forma extremada. La guerra és un fet terrible des de sempre: el podem execrar però és en nosaltres, té la seua normalitat, la “comprenem”.
Però, a l’odi nazi no hi ha racionalitat: és un odi que no està en nosaltres, està fora de l’home, és un fruit verinós nascut del tronc funest del feixisme, però està fora i més enllà del propi feixisme. No el podem comprendre, però podem i devem comprendre on naix, i estar en guàrdia. Si comprendre és impossible, conèixer és necessari, perquè allò succeït pot tornar a succeir, les consciències poden ser seduïdes i obnubilades de nou: les nostres també. P. 341-342 (apèndix de 1976).
Allò que mou a cometre les grans aberracions del nazisme tampoc mereix ser elevat a l’alta condició humana. Levi paga amb la mateixa moneda i també animalitza l’abús, el terror, el genocidi.
L’aversió contra els jueus, inapropiadament anomenada antisemitisme, és un cas particular d’un fenomen més bast: l’aversió contra qui és diferent. No hi ha dubte que es tracta, als seus orígens, d’un fet zoològic: els animals d’una mateixa espècie però de grups distints manifesten entri si fenòmens d’intolerància. Açò també ocorre amb els animals domèstics: és sabut que si s’introdueix una gallina d’un determinat galliner a un altre, durant dies es rebutjada a picades. El mateix succeeix amb ratolins i abelles i, en general, amb totes les espècies d’animals socials. Ara bé, l’home és certament un animal social (ja ho havia afirmat Aristòtil): però, pobres de nosaltres si totes les pulsions zoològiques que sobreviuen en l’home es toleraren! Les lleis humanes estan precisament per a açò: per a limitar els impulsos animals. P. 329-330 (apèndix de 1976).
És important el detall de la gallina estranya a dins del galliner, que seria l’equivalent al Lager. La causa està en les gallines i no en el fet de tancar-les, en traure-les dels seus grups i forçar-les a conviure en un espai reduït. Allò extrahumà està en la creació del Lager, està en qui tanca; però en el cas de les gallines està en qui és tancat.
La denúncia, el titànic treball de fer saber la veritat. L’Alemanya nazi s’esforçà molt en amagar tot aquest infern.
No obstant, és cert que la gran massa d’alemanys ignorà sempre els detalls més atroces del que més tard esdevingué als Lager: l’extermini metòdic i industrialitzat en escala de milions, les cambres de gas tòxic, els forns crematoris, l’abjecte ús dels cadàvers, tot açò no s’havia de saber i, de fet, pocs ho saberen abans d’acabada la guerra.
(…) Indubtablement, el mètode de mantindre rigorosament secrets els detalls del sistema terrorista, indeterminant així l’angoixa i per això fent-la més fonda, es mostrà eficaç. (…) Fins i tot molts funcionaris de la Gestapo ignoraven el que succeïa als Lager, als que, malgrat això, enviaven els seus presoners; la major part dels presoners mateixos tenien una idea prou vaga del funcionament del seu camp i dels mètodes que s’hi empraven. Com anava a conèixer-los el poble alemany? P. 307-308 (apèndix de 1976).
La indústria d’explotació animal també fa servir mètodes d’ocultació per a evitar al màxim els conflictes ètics i morals lligats a la seua essència, que sorgeixen sempre que es coneixen detalls sobre les pràctiques habituals de cria, explotació i matança dels animals. Tant la indústria com les administracions públiques que la recolzen saben molt de controlar la informació, de mentides fetes de mitges veritats o de l’ús d’eufemismes.
El món que vivim hui nosaltres, els occidentals, presenta molts i molt grans defectes i perills, però pel que fa al món d’ahir gaudeix d’un enorme avantatge: tothom pot saber immediatament tot sobre tot. P. 304 (apèndix de 1976).
En un estat autoritari es considera lícit alterar la veritat, reescriure retrospectivament la història, distorsionar les notícies, suprimir les verdaderes, agregar-ne de falses: la propaganda substitueix la informació. P. 305-306 (apèndix de 1976).
Per a mantindre el secret, entre altres mesures de precaució, al llenguatge oficial només s’usaven eufemismes cautes i cínics: no s’escrivia “exterminació” sinó “solució final”, no “deportació” sinó “trasllat”, no “matança amb gas” sinó “tractament especial”, etcètera. P. 307 (apèndix de 1976).
També com fa l’antiespecisme front les idees que normalitzen la cosificació i explotació animal, Levi convida a pensar en conceptes com el be i el mal i allò és just o injust, perquè topen contra eixa normalització imposada. Apel·la al món moral que existeix més enllà del que amaguen els filats, aquell que s’hauria d’horroritzar davant de la veritat.
Vull convidar ara al lector que reflexione sobre allò que podrien significar al Lager les nostres paraules “be” i “mal”, “just” i “injust”; que jutge, basant-se en el quadre que he pintat i els exemples més amunt exposats, quant del nostre món moral normal podria subsistir més enllà del filat. P. 147.
N’hi ha de valors fonamentals, malgrat que no sempre positius, que es poden deduir d’aquest món particular del què estem parlant. Voldria fer considerar de quina manera el Lager ha estat, també i notòriament, una gegantina experiència biològica i social. P. 149.
Les persones supervivents i testimonis d’aquell horror s’han enfrontat una i altra vegada a l’incredulitat, a la negació i a allò que Levi anomena “voler no saber”. Qui estava al costat privilegiat de la dicotomia humà-infrahumà mirà majoritàriament cap a altra banda, de la mateixa manera que es fa amb la dicotomia humà-animal.
Ni tan sols un alemany podia ignorar que les presons estaven plenes a vessar ni que a tot el país tenien lloc contínuament execucions capitals; per milers es contaven els magistrats i funcionaris de policia, advocats, sacerdots i assistents socials que sabien, en termes generals, que la situació era prou greu. Molts eren els homes de negocis que tenien relacions de proveïdors amb la SS dels Lager, els industrials que sol·licitaven mà d’obra de treballadors-esclaus a les oficines administratives i econòmiques de les SS, i els empleats que (…) estaven al corrent del fet que moltes grans societats explotaven mà d’obra esclava. No eren pocs els treballadors que desenvolupaven la seua activitat a prop dels camps de concentració o fins i tot a dins dels mateixos. Diversos professors universitaris col·laboraven amb els centres d’investigació mèdica instituïts per Himmler, i diversos metges de l’estat i de dels instituts privats col·laboraven amb els assassins professionals. Un bon nombre de membres de l’aviació militar havien estat transferits als locals de la SS, i havien segurament d’estar assabentats del que succeïa. Molts eren els alts oficials de l’exèrcit que coneixien les matances massives de presoners de guerra russos als Lager, i moltíssims els soldats i membres de la policia militar que havien de conèixer amb precisió quins horrors espantosos es cometien als camps, als guethos, a les ciutats i zones rurals dels territoris orientals ocupats. És tal vegada falsa una sola d’aquestes afirmacions?
Malgrat les diverses possibilitats d’informar-se, la major part dels alemanys no sabia perquè no volia saber o més: perquè volia no saber. És cert que el terrorisme d’estat és una arma molt forta a la què és molt difícil resistir-se, però també és cert que el poble alemany, globalment, ni tan sols intentà resistir-se. En l’Alemanya de Hitler s’havia difós una singular forma d’urbanitat: qui sabia no parlava, qui no sabia no preguntava, qui preguntava no obtenia resposta. D’aquesta manera el ciutadà alemany típic conqueria i defensava la seua ignorància, que li semblava suficient justificació de la seua adhesió al nazisme: tancar la boca, els ulls i les orelles, es construïa la il·lusió de no estar al corrent de res, i, per tant, de no ser còmplice de tot el que ocorria davant de la seua porta. Cita de Kogon, Eugen, L’estat de la SS (Der SS Staat), P. 309-311 (apèndix de 1976).
La veritat es topa amb aquests murs tan alts: el poder, la manipulació, els grans i xicotets interessos, la fugida cap a endavant, la culpa… I les supervivents senten l’angoixa de no fer-se entendre, de no ser cregudes.
Me n’adone, i demane indulgència per ells, dels defectes estructurals del llibre. Si no en acte, si en la intenció i en la seua concepció, nasqué en els dies de Lager. La necessitat de parlar “als demés”, de fer que “els demés” saberen, havia assumit entre nosaltres, abans del nostre alliberament i després d’ell, el caràcter d’un impuls immediat i violent, fins al punt que rivalitzava amb les altres nostres necessitats més elementals; aquest llibre l’escriví per a satisfer aquesta necessitat; en primer lloc, per tant, com un alliberament interior. P. 10 (presentació).
Aleshores per primera vegada ens adonem que la nostra llengua no té paraules per a expressar aquesta ofensa, la destrucció d’un home. En un instant, amb intuïció quasi profètica, s’ens ha revelat la realitat: hem arribat al fons. Més baix no es pot arribar: una condició humana més miserable no existeix, i no es pot imaginar. No tenim res nostre, ens han llevat la roba, les sabates, fins i tot els cabells; si parlem no ens escoltaran, si ens escoltaren no ens entendrien. Ens llevaren fins el nom… P. .39.
No tornarem. Cap de nosaltres pot eixir d’ací per a portar al món, juntament amb el senyal imprès a la seua carn, les males notícies de quant a Auschwitz l’home ha estat capaç de fer a l’home. P. 90.
Me n’adone que no és un somni qualsevol, sinó que des de que estic ací l’he somniat no una vegada, sinó moltes, amb poques variants d’ambient i de detall. Ara que estic enterament lúcid, i recorde que ja li ho he contat a l’Alberto i que ell m’ha confirmat, per a la meua sorpresa, que també el somnia ell, i que és el somni de molts altres, tal vegada de tots. Per què passa això? Per què el dolor de cada dia es tradueix als nostres somnis tan constantment en l’escena repetida de la narració que es fa i que ningú escolta? P. 99.
Les persones antiespecistes senten molt properes aquestes angoixes.
L’esclavització: l’altre referent. No es pot qüestionar que les persones tancades als camps nazis, obligades a treballar fins a l’extenuació i la mort, foren esclavitzades. Per tant, Levi també uneix l’animalització amb l’esclavització:
Per darrere de les parpelles tancades irrompen violentament els somnis, i aquests són també els de costum. Estar a la nostra casa, en un meravellós bany calent. Estar a la nostra casa asseguts a taula. Estar a casa i contar aquest treball sense esperança, aquest tindre sempre fam, aquest dormir d’esclaus. P. 115-116.
… la Buna és desesperada i essencialment opaca i gris. Aquest desmesurat embolic de ferro, de ciment, de fang i de fum és la negació de la bellesa. Els seus carrers i els seus edificis es diuen com nosaltres, amb números i lletres, o amb noms inhumans i sinistres. Dins del seu recinte no creix la brossa, i la terra està impregnada pels sucs verinosos del carbó i del petroli, i res més que les màquines i els esclaus estan vius: i més aquelles que aquests. P.121-122.
La Buna és gran com una ciutat. Allà treballen, a més dels dirigents i els tècnics alemanys, quaranta-mil estrangers, i es parlen quinze o vint idiomes. Tots els estrangers viuen en distints Lagers, que envolten la Buna com una corona: el Lager dels presoners de guerra anglesos, el Lager de les dones ucraïneses, el Lager dels voluntaris francesos i altres que no coneguem. El nostre Lager (Judenlager, Vernichtunslger, Kazett) aporta, només ell, deu-mil treballadors, i nosaltres som els esclaus dels esclaus, a qui tothom pot manar, i el nostre nom és el número que portem tatuat al braç i cosit al pit. P. 122.
En aquest món sacsejat més profundament cada dia pels tremolors de la fi propera, entre nous terrors i esperances i intervals d’esclavatge exacerbat, succeí que em trobí amb Lorenzo. P. 205.
Allò cert és que a Birkenau un centenar d’homes, d’esclaus inermes i febles com nosaltres, han tret d’ells mateixos la força necessària per actuar, per a madurar els fruits del seu odi. P. 256.
Les argumentacions de Levi són un exemple de com s’ha fet servir la denúncia de l’animalització des de moltes lluites (antiesclavista, antiracista, feminista, contra la prostitució, pels drets de les persones migrades…). Quan la lluita animalista pren com a referències aquests processos històrics i aquestes lluites, és freqüent que també siga denunciada per animalització, com si la relació també tinguera origen en l’abús, el menyspreu, la minorització o la subordinació.
Així, des d’aquestes lluites s’acaba legitimant un únic ús de l’argument de dalt cap a baix, en clau especista. L’animalisme només ha innovat per a fer-la en sentit contrari, de baix cap a dalt i en clau antiespecista, i és això el que genera rebuig.
El vidre de la peixera. Aquesta metàfora dibuixa molt bé la “bogeria” de la diferència, quan els dos mons es troben cara a cara.
Perquè aquella mirada no es creuà entre dos homes; i si jo sabés explicar a fons la natura d’aquella mirada, intercanviada com a través de la paret de vidre d’un aquari entre dos éssers que viuen en medis diferents, hauria explicat també l’essència de la gran bogeria de la tercera Alemanya. P. 181.
El llibre descriu més trobades d’aquest tipus, de dalt cap a baix i de baix cap a dalt, sense que unes persones qüestionen les seues posicions privilegiades, per comoditat o per por, i sense que “el Kazzet” tinga capacitat de qüestionar o lluitar contra la seua condició.
En realitat, pels civils som els intocables. Els civils, més o menys explícitament i amb tots els matisos que hi ha entre el menyspreu i la commiseració, pensen que per haver estat condemnats a aquesta vida nostra, per estar reduïts a aquesta condició nostra, hem d’estar marcats per alguna misteriosa i molt greu culpa. Ens senten parlar en moltes llengües diferents que no comprenen i que sonen a les seues oïdes grotesques com veus animals; ens veuen innoblement sotmesos, sense pel, sense honor i sense nom, colpejats a diari, més abjectes cada dia, i mai descobreixen als nostres ulls un bri de rebel·lia, de pau ni de fe. Ens saben lladres i indignes de confiança, enfangats, esparracats i famolencs i, confonent l’efecte amb la causa, ens jutgen dignes de la nostra abjecció. Qui podria distingir les nostres cares? Per a ells som Kazzet, neutre singular. P. 208.
Apareixen els gestos concrets, els “impulsos momentanis d’humanitat” com el d’acaronar un gos abandonat i donar-li alguna cosa de menjar.
Naturalment, això no impedeix a molts d’ells tirar-nos de vegades un rosegó de pa o una creïlla (…). Els indueix a fer-ho el fet d’haver captat de par alguna inoportuna mirada famèlica, o bé un impuls momentani d’humanitat, o la simple curiositat de veure’ns arribar de totes bandes per a disputar-nos un mos els uns als altres, bestialment i sense reserva, fins que el més fort se’l cruspeix i, aleshores, tots els altres es veuen ofesos i ranquejants. P. 208-209.
I apareix, també, el rebuig del sistema des de la incapacitat d’acabar amb el sistema. Són els compromisos individuals i les coherències quotidianes d’algunes persones que, individualment, ni miren cap altra banda ni abusen de la seua posició privilegiada.
És a Lorenzo a qui dec estar hui viu; i no tant per la seua ajuda material com per haver-me recordat constantment amb la seua presència, amb la seua manera tan plana i fàcil de ser bo, que encara hi havia un món just fora del nostre, alguna cosa i alguna persona encara pura i sencera, no corrompuda ni salvatge, aliena a l’odi i a la por; alguna cosa difícilment definible, una remota possibilitat de bondat, degut a la qual mereixia la pena salvar-se. P. 209.
La barrera artificial, ideològica, alçada entre els éssers humans i els altres animals per a justificar totes les formes de cosificació i ús del nostre sistema especista és molt semblant a aquest vidre de peixera. Genera idèntics “impulsos” i les mateixes resistències. Nosaltres, les persones antiespecistes d’aquesta època i al si de societats democràtiques, ens podem organitzar i fer-li front, corrent el risc de patir formes de repressió que, òbviament, estan molt lluny de les que pesaven sobre els caps d’aquestes persones.
Tres detalls “animalistes”. M’agrada molt l’explicació del Heimweh, el “dolor de llar”. També veig el que pateixen els animals trets dels seus espais vitals i desnaturalitzats als zoos, als circs, als laboratoris o a les granges; els animals sotmesos a ensinistrament per a que no siguen ells mateixos, per a que no es puguen desenvolupar natural i lliurement.
Quan s’està treballant es pateix i no queda temps per a pensar: les nostres llars són menys que un record. Però, ací tenim tot el temps per a nosaltres, de llitera en llitera, malgrat la prohibició, ens visitem, i parlem i parlem. El barracot de fusta, carregat d’humanitat dolent, està ple de paraules, de records i de dolor. Heimweh es diu en alemany aquest dolor, és una bella paraula i vol dir “dolor de llar”. P. 90.
També és molt suggerent la denúncia de l’ús negatiu de la ciència per “metges servils”. La investigació amb animals és un vast territori farcit d’aquest mal ús i d’aquest servilisme, sempre amagat darrere de molta propaganda i neteges d’imatge.
Em sembla molt greu la recent innovació soviètica per la qual alguns intel·lectuals dissidents són sumàriament declarats bojos, tancats en instituts psiquiàtrics i sotmesos a “cures” que no només provoquen patiments cruels sinó que torcen i afebleixen les funcions mentals. (…) És odiosa perquè implica l’ús abjecte de la ciència i una prostitució imperdonable dels metges que tan servilment es presten a secundar la voluntat de les autoritats. P. 324-325 (apèndix de 1976).
En l’explicació sobre els “musulmans” també veig els animals derrotats a les granges, els que no poden més i poden acabar llançats al contenidor dels cadàvers mentre encara estan agonitzant. Són les vaques lleteres “assecades”, les truges rebentades, els garrins malalts, els porcs coberts de tumors, les ovelles moribundes abandonades al camp o a prop de les carreteres, les gallines i pollastres ofegats…
Amb el terme Muselmann, ignore per quina raó, els veterans del camp designaven els febles, els ineptes, els destinats a la selecció. P. 151.
Són ells, els Muselmänner, els enfonsats, els ciments del camp, ells, la massa anònima, contínuament renovada i sempre idèntica, de no homes que marxen i treballen en silenci, apagada en ells la flama divina, massa buits per a patir veritablement. P. 155.
Algunes persones expertes sostenen que el terme, possiblement, prové de la incapacitat del Muselmann per mantenir-se dempeus malgrat que ho volgués, a causa de la pèrdua de múscul a les cames, i per això passava molt de temps agenollat i amb el front recolzat a terra, el que recorda la posició del Muselmann (musulmà) durant les oracions. És més probable que, senzillament, provinga del mateix ús col·loquial del terme en alemany i que es feia servir a molts llocs del país per a una persona feble, malalta o vella[3].
Sempre hem estat humans. I Primo Levi, també. Era fill de la seua època i evidenciava prejudicis que, en molts casos, estaven sent qüestionats des de feia dècades i segles. Podem començar pel relat al voltant del prostíbul del camp i que és massa “masculí”, massa allunyat de la realitat de les dones forçades. Dóna la sensació que aquest distanciament especial les haja cosificat doblement.
… I per a terminar el Block 29, que té les finestres sempre tancades perquè és el Frauenblock, el prostíbul del camp, servit per les xiques poloneses Häftlinge, i reservat als Reichsdeutsche. P. 49.
Ha hagut períodes als que s’ha pagat una ració de pa per bonus-premi, després una i quart, també una i un terç; una vegada ha estat cotitzat a ració i mitja, però després el subministrament de [tabac] Mahorca a les Kantinas ha disminuït i, aleshores, en faltar-li la cobertura, la divisa s’ha precipitat de colp a un quart de ració. L’ha succeït altre període a l’alça degut a una raó singular: el canvi de la guàrdia al Frauenblock, amb l’arribada d’un contingent de robustes xiques poloneses. En efecte, ja que el bonus-premi és vàlid (pels criminals i els polítics: no pels jueus els quals, fora d’això, no pateixen per la limitació) per a un ingrés al Frauenblock… P. 136-137.
També tenim aquest relat sobre les conquestes masculines, a partir de la feminització dels protectors civils.
El meu cas no ha estat l’únic; com ja s’ha dit, altres de nosaltres mantenien relacions de varies classes amb civils, i obtenien per a sobreviure: però, eren relacions de natura distinta. Els nostres companys parlaven d’elles amb el mateix to ambigu i ple de sobreentesos com els homes de món parlen de les seues relacions femenines: és a dir, com d’aventures de les que hom es pot sentir orgullós i per les que es desitja ser envejat, les quals, malgrat això, fins i tot per a les consciències més paganes, es mantenen sempre al marge d’allò lícit i d’allò honest; pel que seria incorrecte i inconvenient parlar d’elles amb massa complaença. Així parlaven els Häftlinge dels seus “protectors” i “amics civils”, amb ostentosa discreció, sense donar noms, per a no comprometre’ls i, també i sobre tot, per a no crear-se indesitjables rivals. P. 205-206.
Aquestes relacions poden anar a més, i apareix el tabú de l’homosexualitat.
A Auschwitz, el 1944, dels presoners jueus veterans (…), Kleine nummer, números baixos inferiors al cent cinquanta-mil, pocs centenars sobrevivien: cap d’aquests era un vulgar Häftling que vegetara als Kommandos vulgars i rebera la ració normal. Quedaven només els metges, els sastres, sabaters, els músics, els cuiners, els joves homosexuals atractius, els amics i paisans d’alguna autoritat del camp…. P. 153.
També hi apareix la sexualització o asexualització de les dones i la distorsió dels rols patriarcals. Fins i tot, hi ha dones que no netegen “com ho haurien de fer”. Potser que tothom, homes i dones de laboratori, haja de netejar els espais de treball amb cura, però alguna cosa em fa sospitar que el Levi químic, fora d’Auschwitz, no tenia per costum fer-ho.
I, després, les dones. Des de fa quants mesos que no veia una dona? No era rar trobar-se per la Buna amb les obreres ucraïneses i poloneses, en pantalons i jaqueta de cuir, massisses i violentes com els seus homes. Estaven suades i despentinades, embotides en roba gruixuda en hivern; treballaven amb pic i pala i no se les sentia al costat com a dones. Ací és diferent. Front a les xiques del laboratori nosaltres tres ens sentim abismats en la vergonya i l’embaras.
(…) A nosaltres, aquestes xiques ens semblen criatures ultraterrenals. Són tres joves alemanyes, i Fraulein Liczba, polonesa, que és la guarda del magatzem, i Frau Mayer, que és la secretària. Tenen la pell suau i rosada, bonics vestits de colors, nets i calents, els cabells rossos, llargs i ben pentinats; parlen amb molta gràcia i mesura i en lloc de tindre el laboratori ordenat i net, com deurien, fumen pels racons, mengen a ulls veients llesques de pa amb melmelada, es llimen les ungles, trenquen molts tubs d’assaig d’assaig i després tracten de tirar-nos la culpa a nosaltres; quan agranen, ens agranen els peus… P. 243-245.
També trobem una pinzellada del racisme més barroer. Des de la lògica d’eixa jerarquia on els éssers humans haurien d’estar sempre per sobre dels altres animals, és més possible donar un pas més enllà.
Qui ha esperat que el seu veí s’acabara de morir per a furtar-li un quart de pa, està, malgrat que sense culpa seua més lluny de l’home pensant que el més barroer pigmeu i el sàdic més atroç. P. 295.
I és que Primo Levi no tenia raó. S’equivocava animalitzant el pitjor que els éssers humans són capaces de fer i teoritzant una humanitat perfecta, lliure de caràcters animals. Els animals no han fet ni faran totes aquelles coses, i les seues causes s’han de cercar a dins de nosaltres mateixos i de la nostra “evolució social”, de la mateixa manera que passa amb moltes injustícies que trauen el nas a través de les paraules de Levi.
Segurament, resta pendent una major evolució que, segurament, necessitarà acabar amb eixe pensament jeràrquic que tant ens agrada quan som nosaltres els que estem al cim. Necessitarà, també, recuperar gran part de la nostra naturalesa, de la nostra animalitat.
———
[1] Animalisme CAT, Jesús Frare, 31/05/2020, Sense qualsevol sentiment d’afinitat. Una de cada cinc cries, https://animalismecat.blogspot.com/2020/05/sense-qualsevol-sentiment-dafinitat-una.html
[2] Levi, Primo (trad: Gómez Bedate, Pilar) Si esto es un hombre, Barcelona, El Aleph, col. Quinteto, 2006, p. 40.
A l’Apèndix de 1976 d’aquesta edició (p. 299-347) es fan referències al text original amb numeracions de pàgina que no es corresponen. Les correctes són: la referència de la p. 299 és a la p. 243; la de la 302, a la 273; la de la 326, a la 267; la de la 327, a la 88; i les dues consecutives de la 328, a la 113 i la 178.
[3] Wikipedia en alemany: Muselmann (KZ), https://de.wikipedia.org/wiki/Muselmann_(KZ)
“.. Wahrscheinlich ist, dass die Bezeichnung auch deshalb in die Lagersprache übernommen wurde, weil „Muselmann“ in der deutschen Umgangssprache vielerorts nicht mehr (nur) einen Muslim, sondern einen kranken, schwachen oder alten Menschen bezeichnete”.
(… és probable també que el terme s’adoptés en el llenguatge del campament perquè “Muselmann», en col·loquialisme alemany i a molts llocs, ja no es referia (només) a un musulmà, sinó a una persona malalta, feble o vella).
Animalisme en valencià 