Jesús Frare.
Tot el que està passant hui al Brasil té sang indígena. Té la nostra sang, dels quilomboles, de les dones, d’infants, de joves, de persones ancianes. (…) Els països del primer món també tenen sang indígena a les seues mans, perquè són els que estan comprant i finançant aquestes empreses.
Alessandra Korap, líder indígena Munduruku, assiciació Wakoborun[1].
Pocs dies després del menú únic als menjadors escolars de Lió[2], veig que Ecologistes en Acció publica la seua campanya “els rostres de la soja”[3], amb una web[4] plena d’informació interessant. Llegint, pense que el govern ecologista de Lió ens mostrà la creu de la moneda amb eixe menú únic que, per sota del soroll generat per la indústria d’explotació animal, imposa l’explotació animal a les persones veganes. La cara serien tots aquests arguments, que “justificarien” aquella imposició.
El rostre més tenebrós de la soja és la seua expansió a la perifèria del capitalisme: l’agroindústria, “principalment la soja, la ramaderia i la palma”, és la causant de més del 80% de la desforestació tropical al món[5]. El negoci de la soja ocupa terres, empenta la ramaderia a destruir nous espais naturals i expulsa les comunitats camperoles provocant repressió, persecucions, desaparicions i morts de moltes persones que, a països com Brasil, Paraguai o Argentina, decideixen plantar cara. Les grans multinacionals de la soja afavoreixen la violència que s’utilitza contra comunitats camperoles i indígenes per a expulsar-les de les seues terres[6].
Aquestes enormes extensions, furtades a les persones i a la biodiversitat, són ocupades amb plantes transgèniques tolerants a pesticides com el temut glifosat. Així és com sobreviuen a la fumigació a gran escala, que té greus conseqüències sobre el medi ambient, els animals i les plantes salvatges i les persones de les comunitats properes, sobre les que literalment plouen els pesticides llançats des dels avions[7].
El negoci és d’anada i tornada: després de la Xina, Europa és el segon destí de la soja d’Amèrica del Sud, i per a produir-la es consumeixen els pesticides de les grans multinacionals europees (fins i tot n’hi ha de prohibits a Europa i que es fan a Europa). L’acord entre la Unió Europea i el Mercosur alliberaria tots aquests productes de gran part dels aranzels comercials que suporten, impulsant encara més l’expansió del negoci i les seues terribles conseqüències[8].
Tota aquesta soja té com a destí principal la fabricació de pinsos per a alimentar els ramats i, per tant, està completament lligada al negoci de la carn, els lactis i els ous. A molta distància estan els mal anomenats “biocombustibles” (sumen fins al 7% dels combustibles que es consumeixen a l’estat espanyol, i una quarta part dels que es produeixen al món tenen la soja com a matèria prima). No tenen res d’ecològics ja que, per la destrucció de biodiversitat i la imposició de monocultius, contaminen de manera indirecta el doble que els combustibles convencionals[9]. La petjada contaminant de tot plegat, en forma d’emissions de CO2, consum de combustibles fòssils, ús de pesticides, etc., és tan enorme[10] que no es pot amagar amb campanyes de màrqueting o suposades autoregulacions de la indústria[11].
L’elecció de la soja per a la fabricació de pinsos es deu al seu alt contingut en proteïnes, que la fa molt rendible. Els pinsos consumeixen quasi el 90% de la soja que arriba a Europa, on l’estat espanyol és el principal productor. Representen més del 50% de la facturació del negoci ramader europeu i més del 60% del cost de producció de la carn d’aus (entre el 30 i el 40% de la de porc). En el cas espanyol sosté un negoci en creixement, amb una producció de més de 7 milions de tones de carn de porc, aus i vacum al 2018, majoritàriament destinada a l’exportació. Com que, en el cas del porcí, es tracta d’omplir els mercats d’Europa o Xina amb produccions que tenen totes les facilitats per a ocupar terres, contaminar, explotar persones i aniquilar animals, s’arriba a parlar de “maquila espanyola”[12].
Quan cataloguen la soja com a “cultiu de pandèmies”[13] ho fan, sobre tot, per ser eixa peça clau de la indústria ramadera. Més del 70% de les malalties infeccioses emergents, com la COVID19, són zoonosis (altres animals les trameten als animals humans). Assenyalen cap a la desforestació i la pèrdua de biodiversitat que, juntament amb la pesca industrial, trenquen les “barreres” naturals entre els animals portadors i els éssers humans. També es generen alteracions dels climes i microclimes, que provoquen l’expansió de malalties com la del virus Zika o l’alliberament de desconeguts, fins ara atrapats als glacials.
Els animals explotats pateixen unes condicions deplorables a tot els sistema de les “fàbriques de carn” (granges, transports i escorxadors). Els seus sistemes immunitaris són enormement vulnerables i la resposta de la indústria ha estat l’abús dels antibiòtics, amb països on absorbeix el 80% dels què es consumeixen. L’estat espanyol és líder a Europa, amb més de 400mg d’antibiòtics per quilo de carn comercialitzada. Els antibiòtics entren a la cadena alimentària humana i contaminen els entorns a través dels fems i orins dels animals, afectant els ecosistemes i afavorint el creixement de bacteris resistents. Segons l’OMS, aquest problema acabarà amb l’efectivitat de tots els antibiòtics coneguts al voltant del 2050, i serà la principal causa de mort al món.
La web d’Ecologistes en Acció també ens parla del comerç de fauna salvatge i de les “invasions biològiques”. Es refereixen a les espècies animals i vegetals que també anomenen “invasores” i que sempre són introduïdes pels éssers humans[14], ja siga de forma accidental, quasi sempre a través del trànsit de mercaderies mundial, o intencionada. Si parlem d’animals, la seua explotació sempre està darrere d’aquesta intencionalitat, a través de sectors com la caça i la pesca, el mascotisme, l’experimentació, les pells i la mateixa indústria càrnia.
Front a tot això, no hi ha alternativa que no passe per la reducció dràstica del consum de carn. De la mateixa manera, els “biocombustibles” no tenen cap possibilitat d’erigir-se en alternativa als combustibles fòssils. “No hi ha transició energètica possible sense decreixement”, i no hi ha transició cap a un “model ramader sostenible” sense un menor consum de proteïna animal perquè, a diferència del que ha defensat molta gent partidària del pastoreig i la “ramaderia ecològica”, aquestes no poden aspirar a cobrir l’oferta de la ramaderia industrial.
Primer de tot, no existeix cap alternativa a la soja per a la fabricació de les enormes quantitats de pinsos que consumeix aquest model industrial. A banda d’altres matèries primeres que tenen una disponibilitat molt menor, només disposaríem de pastures, bovalars i guarets i del fenc, l’aprofitament de restes de collites i els subproductes agraris (no aprofitables pel consum humà). Com que no es poden mantindre les cabanyes industrials amb això, s’hauria d’optar per reduir el nombre d’animals esclaus i per l’elecció d’espècies que s’ajusten a les possibilitats dels territoris. la majoria de les vegades, això es tradueix en ovelles i cabres per porcs i bous o, el que és el mateix, canviar animals de centenars de quilos per altres amb una mitjana de 30-40 i que, en el cas de les races més grans, arriben als 60. Parlem d’animals adults, no de les cries d’uns pocs quilos que es massacren actualment. Parlem d’animals vius, no de canals. Parlem d’animals que hui es consideren rebuig per la qualitat de la seua carn.
Per això, la gent hauria de reduir el consum carni i consumir més vegetals. Fruites i verdures, amb molt de protagonisme pels cereals i llegums autòctones en l’aport diari de proteïnes. Aquestes produccions pel consum humà estarien adaptades a les condicions dels sols i climes, oferirien una tornada a la rotació de cultius i a l’aprofitament ramader posterior a la collita. Seria, també, un regrés a l’autèntica dieta mediterrània dels “cereals, fruites i verdures fresques, llegums, oli d’oliva i una quantitat moderada de peix, lactis i carn”.
A més, “menys carn, millor salut”[15]. El consum actual es sustenta en l’allau de carns, lactis i ous a preus baixos de la ramaderia industrial, quasi sempre subvencionats, i és molt superior al que es podria considerar saludable. A l’estat espanyol, el consum de productes d’origen animal ha crescut sense aturador des de la dècada dels 1960, arribant als 90kg per persona i any el 2016. Es consumeix el doble de carn que la mitjana mundial, quasi el doble de llet i un terç més d’ous, el que representa un consum de carn roja 10 vegades per sobre de la recomanada i 8 vegades més en el cas de la carn processada.
Els problemes de salut que se’n deriven són molt grans, especialment en forma de malalties cardiovasculars i càncer, i afecten milions de persones. Els greixos saturats provoquen l’augment del colesterol i pressió arterial, i els nitrits i nitrats estan darrere del càncer colorectal (l’OMS considera les carns processades com a “cancerígenes” i les carns roges com a “probablement cancerígenes”[16]). L’obesitat com a malaltia també s’inclou en aquesta perspectiva, malgrat l’evidència de la seua utilització com a boc expiatori dels mals hàbits alimentaris i de salut i com a cortina de fum davant el consum excessiu de productes de l’explotació animal[17].
I així és com es santificaria la “ramaderia extensiva amb circuits curts de comercialització”[18], Aprofitadora, com a font d’aliment “majoritària”, de recursos i espais no aptes per a l’agricultura. Diuen que el pastoreig modela ecosistemes i paisatges culturals molt valuosos, entre els que es troba la famosa devesa dels taurins. Els conserva de l’erosió i els protegeix dels incendis, mentre contribueix a la lluita contra el canvi climàtic. Fixa població al món rural i afavoreix activitats paral·leles com el turisme i l’oci. “Recupera i valora els sabers tradicionals” i, fins i tot té una “perspectiva feminista[19], ja que suposa visibilitzar i posar en valor l’economia de les cures, on es troben les activitats que reprodueixen la vida, inclosa l’alimentació”.
Ens diuen que és una activitat econòmica viable, però només si supera grans reptes com les inversions a fer, l’accés a canals de comercialització i la rendibilitat, que justificarien “recompenses” a través de les polítiques públiques i el “pagament dels serveis ambientals”. A canvi, ens ofereixen un “benestar animal” inexistent a la ramaderia industrial, amb “aliments de qualitat” que respectarien “els ritmes de creixement dels animals, els seus processos digestius i els comportaments propis [sic] de cada espècie”. Uns animals “ben tractats” es converteixen en aliments molts sans, amb elevats valors nutricionals i sense necessitat d’antibiòtics.
Ens trobem davant del vell paradigma especista que, això si, incorpora la “novetat animalista” a través de les idees benestaristes. Així, als animals se’ls pot tractar bé quan se’ls deixa eixir a les pastures i menjar al seu ritme. Mentre, són instruments per a generar beneficis mediambientals, fixar població al paisatge, conservar sabers, costums i tradicions, valoritzar les cures i la reproducció de la vida o atraure “turisme” i generar “oci”.
Quasi totes aquestes idees es mouen com a eufemismes i fan pudor de eufemismes. Fan molta por, sobre eixes “activitats paral·leles”, eixe turisme i eixe oci que evoquen granges-escola, visites guiades, rutes a cavall, amb rucs o amb carros, falconeria, colombicultura o tir i arrossegament, qui sap si tentaderos o bous al carrer per a enllaçar amb els sabers, costums i tradicions…
Utilitzar “les cures i la vida” per a adornar un negoci que només té determinades consideracions pels individus mentre són “rendibles”[20], i només fins que ho deixen de ser, és molt cínic. El feminisme no pot servir, justament, per a ocultar eixe abandó tan patriarcal dels animals febles o malalts dels ramats, com ens mostren moltes víctimes refugiades als santuaris. Els deixen enrere perquè són una rèmora, una carrega que no compensa el retard en l’avanç del ramat i, perquè no dir-ho, la fi de la jornada laboral d’uns pastors i pastores que volen arribar a la comoditat de les seues llars, en moltes de les quals esperen les xarxes socials per a saber de les seues vides espartanes. Moltes vegades, obliguen les mares acabades de parir a elegir entre la cria o la seguretat d’eixe ramat que marxa ràpidament, i així és com es rescaten cries immòbils que criden la mare desesperadament, amb el cordó umbilical encara penjant.
Resumint aquesta perspectiva: està bé utilitzar, cosificar animals fins al punt de matar-los si es fa de manera “sostenible”. Si, com els vaixells de la “pesca tradicional”[21], els escorxadors també tenen formes sostenibles d’acabar amb fileres i fileres de víctimes aterrides. Està be fer-ho si aquestes víctimes o han menjat soja vinguda de molt lluny, enemiga de la natura, els ecosistemes i les persones. És la lletra menuda de l’animalisme “ecobenestarista”, al darrere del menú únic dels menjadors escolars de Lió.
Com a antiespecista, em quede amb les paraules d’Alessandra Korap: “la soja té sang indígena”. El rebuig a aquesta soja llunyana, transgènica i tacada de sang és el mateix rebuig de l’esclavització i l’explotació dels animals, per tradicional, rural i sostenible que ens diguen que pot ser tot plegat. Espere que, quan la gent ecologista tinga responsabilitats de govern, no ho oblide mai perquè, si ho fa, obriria un escenari d’imposicions i de confrontació amb el veganisme antiespecista que fa molt que ja no es veu.
———
[1] YouTube, Ecologistes en Acció, 17/09/2020, Los rostros de la soja [1/2], https://www.youtube.com/embed/7KaiCImUF84
[2] Animalisme CAT, Jesús Frare, 27/02/2021, “No és vegetarianisme ni veganisme”. Menú únic a Lió, amb peix i ous, https://animalismecat.blogspot.com/2021/02/no-es-vegetarianisme-ni-veganisme-menu.html
[3] Twitter, Ecologistes en Acció de Catalunya, 10/03/2021, https://twitter.com/ecologistes/status/1369588878252838912
[4] Els rostres de la soja, https://www.ecologistasenaccion.org/soja/
[5] Agroindústria i desforestació, https://www.ecologistasenaccion.org/soja/deforestacion/
[6] Defensores a risc de la seua vida, https://www.ecologistasenaccion.org/soja/defensoras-a-riesgo-de-su-vida/
[7] Cultius que maten, https://www.ecologistasenaccion.org/soja/cultivos-que-matan/
[8] Més comerç, pete qui pete, https://www.ecologistasenaccion.org/soja/mas-comercio-caiga-quien-caiga/
[9] ¿Bio?diésel, https://www.ecologistasenaccion.org/soja/biodiesel/
[10] La petjada oculta de la soja, https://www.ecologistasenaccion.org/soja/la-huella-oculta-de-la-soja/
[11] Soja (ir)responsable, https://www.ecologistasenaccion.org/soja/soja-irresponsable/
[12] La maquila porcina espanyola, https://www.ecologistasenaccion.org/soja/la-maquila-porcina-espanola/
[13] Cultiu de pandèmies, https://www.ecologistasenaccion.org/soja/cultivo-de-pandemias/
[14] Enrique Mateos, Susana Redondo, Teresa Luque, Manuel E. Figueroa, Grupo de Investigación “Ecología, Citogenética y Recursos Naturales” de la Universidad de Sevilla, Invasiones biológicas, a Ecologista, nº 48, 01/06/2006, https://www.ecologistasenaccion.org/18142/invasiones-biologicas/
[15] Menys carn, millor salut, https://www.ecologistasenaccion.org/soja/menos-carne-mejor-salud/
[16] Animalisme CAT, Jesús Frare, 02/11/2015, El nostre argument sempre ha estat la justícia. Avaluació pel CII sobre el Càncer (OMS) del consum de carn, https://animalismecat.blogspot.com/2015/11/el-nostre-argument-sempre-ha-estat-la.html
[17] Animalisme CAT, Jesús Frare, 21/01/2018, L’obesitat mata i la carn no? La indústria d’explotació animal entre cotons, https://animalismecat.blogspot.com/2018/01/lobesitat-mata-i-la-carn-no-la.html
[18] Altra ramaderia és possible, https://www.ecologistasenaccion.org/soja/otra-ganaderia-es-posible/
[19] Animalisme CAT, Jesús Frare, 30/12/2020, El maquillatge del monstre. Gènere silvopastoral, https://animalismecat.blogspot.com/2020/12/el-maquillatge-del-monstre-genere.html
[20] Animalisme CAT, Jesús Frare, 16/03/2019, Desvieje. Piqué i les ovelles d’escorxador, https://animalismecat.blogspot.com/2019/03/desvieje-pique-i-les-ovelles-descorxador.html
[21] Animalisme CAT, Jesús Frare, 05/05/2013, Alimentació sostenible (V). Pesca sostenible (II): my boat, https://animalismecat.blogspot.com/2013/05/alimentacio-sostenible-v-pesca.html
Animalisme en valencià 